Hi ha arguments acuradament embolicats per una pàtina de lògica i racionalitat, i no per això deixen de ser autèntiques bajanades. Els analistes som experts en això. Puc jo establir que cap individu morirà el 2017 perquè la declaració dels drets humans adoptada per les Nacions Unides (el més semblat a una constitució global) estableix clarament que tot ésser humà sense excepció té dret a la vida? Tècnicament parlant, si un mor per vellesa podria denunciar a totes les Nacions Unides doncs a la seva declaració no s’estableix que el dret a la vida estigui delimitat per cap data de caducitat. Té certa lògica, però segueix sent una bajanada, cert?
En la pràctica, i especialment al món dels mercats financers, els analistes incorren sovint en aquest exercici de simplisme fructífer. L’últim exemple ho estem veient amb el ‘brexit’. Entre els escenaris que es barregen, els analistes (i el mercat) treballen amb el ‘soft-brexit’ com a opció més probable. Una mena de solució poc disruptiva i que resultaria en el manteniment generalitzat de l’actual ‘statu quo’. Dits analistes defensen aquesta tesi sota el pobre (pobríssim) argument que el ‘hard-brexit’ seria massa costós per a tots (cosa que no poso en dubte).
Doncs bé, la proposta del ‘soft-brexit’, basada en la tesi que l’alternativa és més costosa, em resulta naïf. Pensar que el Regne Unit pot recuperar el control de la política d’immigració i recobrar l’anomenat ‘law making’, i a canvi contribuir al pressupost comunitari per poder seguir accedint al mercat únic és del tot ingenu. Seria com ‘comprar’ el dret a operar al mercat únic. Seria com adquirir a cop de talonari certes dimensions del tractat (les més interessants), i rebutjar els matisos menys profitosos. Convindran amb mi en dir que això resultaria en una espècie d’UE ‘a la carte’, a la qual sens dubte la resta de membres també voldran fer un cop d’ull per veure quin tipus de relació amb la UE els és més convenient. Ridícul, veritat?
Descartat el ‘soft-brexit’, solament ens queden dues opcions: el ‘hard-brexit’ o el ‘no-brexit’. Crec que a hores d’ara ja podem descartar aquesta última opció, amb el que el mercat i les seves legions d’analistes haurien de començar a posar en preu la solució més disruptiva. Però, com posar en preu això? Què pot suposar realment el ‘hard-brexit’? Sense entrar molt detalladament, m’atreviria a dir que a curt termini serà dur per ambdues parts (UK i UE). I a llarg termini, m’inclino a pensar que UK sabrà reposar-se millor, mentre que l’Europa continental seguirà divagant en un mar de dubtes i perdent atractiu a poc a poc. Sí, ja sé que parlar de crisi a futur és asseure les condicions perquè no es materialitzi, però tot el que veig avui dins la UE representa un autèntic desafiament al pensament. Ja no parlo de política, parlo de personalitat, de singularitat, de caràcter.
Entre un europeu i un nord-americà, diria que hi ha grans diferències, però una en particular mereix especial atenció i té a veure amb el concepte del propòsit. Vaig llegir fa molt temps una crítica a la idiosincràsia europea. Segons aquella reflexió, un teòric europeu tendeix a estimar tant la teoria que sol oblidar la finalitat última d’aquesta: la seva posada en pràctica. Un nord-americà, en canvi, se sent més intrigat per l’aplicabilitat pràctica de la teoria. Això explica que, malgrat ser uns pigmeus en la cronologia històrica, els Estats Units hagin arribat abans a la lluna o desenvolupat (i utilitzat) la bomba nuclear, que si bé va suposar una atrocitat, els va permetre accelerar la fi de la guerra. Totes finalitats pràctiques en si mateixes. El que vull dir és que, potser, l’europeu hagi sabut abans com aconseguir arribar a la lluna, però sempre sobre el paper. La pregunta està, doncs, servida: Per què a Europa no es vol saber gens de la pràctica? Potser perquè això costa diners i es prefereixi destinar aquests recursos a finalitats socialment més acceptables; quelcom sens dubte encomiable, però que té conseqüències econòmiques. O potser la resposta sigui més dolorosa. La practica és, al cap i a la fi, l’única cosa que pot revelar que una teoria és errònia, per aquest motiu els europeus tendeixin a la falta d’aplicabilitat practica o, el que és el mateix, a no voler conèixer l’error (una reacció típicament europea). Si això és així, ja tenen un esbós del que pot ser una visió a llarg termini.
Disculpin aquesta adormidora i interminable digressió. Ho admeto, una frivolitat narrativa excessiva i una conclusió, potser, simplista, però que sorgeix de llargs anys de mirar a l’Europa del present i del passat, més que de seguir mirant a través dels ulls d’un europeu. Sens dubte, un exercici més neutral.
Quedin-se amb el plantejat a curt termini pel que fa al ‘brexit i, si els ve de gust, amb les especulacions a més llarg termini.