Aril del 2013. En un acte ple de solemnitat, retransmès en directe per televisió i davant un important nombre de periodistes, el cap de Govern, Toni Martí, es va comprometre a impulsar una regulació social i laboral, incloent-hi el dret a vaga, homologable internacionalment que permetés a Andorra ratificar el Pacte Internacional sobre Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides. Era una promesa suposadament solemne davant qui llavors era el secretari general de l’organització, Ban Ki-moon.
Han passat gairebé quatre anys –i unes eleccions generals– des d’aquell compromís. I allà s’ha quedat. Ni el Govern ni el grup parlamentari de Demòcrates per Andorra (DA) han tirat endavant cap iniciativa legislativa en aquest sentit. Conseqüència: l’àmbit laboral i social continua sense tenir al nostre país una regulació correcta i que permeti als treballadors defensar els seus interessos i arribar a acords amb les patronals.
De fet, pocs dies abans de la celebració de l’aniversari de la Constitució toca dir alt i clar que és un aspecte de la nostra Carta Magna que no està desenvolupat. Deures pendents, doncs. I importantíssims!
Davant aquesta inacció, que no sembla que tingui cap altra explicació que no sigui el simple fet que potser no es vol fer aquesta regulació (perquè a alguns ja els hi va bé la situació actual;  tot i que, al nostre parer s’equivoquen) o  bé perquè no és una prioritat pels demòcrates. Recordem que actualment només comptem amb uns sindicats formats bàsicament per afiliats del sector públic i que poc poden fer en l’àmbit privat. Al PS entenem, però, que aquesta no és una situació correcta ni democràtica. I, per això, hem presentat una proposició de llei de llibertat sindical.
El nostre objectiu passa simplement per aconseguir un exercici efectiu d’aquest dret fonamental. Per això, cal aportar prou garanties jurídiques i de protecció als treballadors implicats en els sindicats així com un finançament públic real d’aquestes entitats. Aquesta és la forma d’aconseguir dotar-les d’eines perquè siguin realment útils als treballadors i fer que aquest col·lectiu estigui en situació de ser interlocutors vàlids, creïbles i legítims davant dels empresaris, per poder negociar de manera conjunta i en interès de tots, millores en les seves condicions laborals.
Permetre un diàleg real, equitable i eficient ha de ser clau per a una correcta negociació col·lectiva, eina bàsica per assolir convenis col·lectius. De fet, no fem res més que recollir una demanda no només dels sindicalistes, sinó també de la mateixa patronal, que fa temps que reclamen poder tenir un interlocutor vàlid.
Una nova llei de llibertat sindical és necessària. L’actual, és una evidència, no ha funcionat. La nostra proposta ha estat analitzada ja pels sindicats i la veuen satisfactòria. Tanmateix si algú té propostes per millorar la proposició de llei ens trobaran per debatre’n.  
La qüestió és saber què farà ara DA quan hagi de decidir si accepta el text a tràmit? Tinc clar que l’excusa que difícilment entendrem és la de que estan preparant un text en aquest sentit i rebutgin la nostra proposta, retardant encara més el desenvolupament dels drets inherents a la llibertat sindical. Fa cinc anys que ho diuen. Costa creure que si realment tinguessin la voluntat de fer-ho, no hagin tingut prou temps d’enllestir-ho! Millorar les condicions laborals dels treballadors augmenta el seu benestar i la seva implicació en l’empresa i això repercuteix clarament en els serveis oferts i el tracte als clients. I de retruc beneficia al turisme i al comerç i per tant, la imatge i l’atracció turística del nostre país.