Impostos ensucrats, hi ha per a tot
Arran del ressò de l’entrada en vigor del nou impost català sobre begudes ensucrades vaig tenir la curiositat de buscar la norma que el regula per tal de veure com està instrumentat. De seguit hi faré referència, doncs bé haig de complir amb la primera part del titular, que, per cert, inicialment tenia únicament les dues primeres paraules. Va ser en agafar el text legal que vaig decidir afegir-hi les cinc darreres, doncs la Llei del Parlament de Catalunya que aprova l’impost sobre begudes ensucrades n’aprova dos més, l’impost sobre el risc mediambiental de la producció, manipulació i transport, custòdia i emissió d’elements radiotòxics i l’impost sobre emissions de diòxid de carboni dels vehicles de tracció mecànica i aprofita per a modificar-ne tres més, l’impost sobre habitatges buits, l’impost sobre grans establiments comercials i l’impost sobre les estades en establiments turístics. Total, sis fets impositius diferents!
Bé, és cert que s’han de sostenir els serveis públics i que quan pels motius que siguin no s’actua sobre un gran impost ja existent cal fer volar la imaginació, buscar nous fets impositius i encaixar-los en el sistema tributari, cosa que no sempre és fàcil com comentarem més endavant.
Tornem, però, a les begudes ensucrades. El nou impost es configura com un impost selectiu sobre el consum, com una ‘accisa’, similar als ja existents sobre el tabac, l’alcohol o els carburants, en aquest cas fonamentat pels efectes nocius sobre la salut del sucre en les begudes.
Val a dir que aquests tipus d’impostos, com tots els impostos indirectes, són regressius i tenen una major incidència quan més baixa sigui la renda. És pot pensar que reduint el consum del bé afectat n’hi ha prou per reduir la pressió fiscal suportada. Això és veritat en termes absoluts però no en termes relatius, doncs sempre el consum d’una unitat representarà un cost proporcional major quan més baixa sigui la renda del consumidor.
Amb aquest tipus d’impostos el ventall d’opcions és quasi il·limitat i seran els diferents ‘lobbys’ sectorials qui en limitaran el seu ús i expansió, doncs estudis sobre l’impacte de determinats productes sobre la salut n’hi ha cada cop més. Per ara, com en tota novetat, sols cal esperar a veure si té algun efecte sobre el consum real d’aquest tipus de begudes, el fet que el seu cost s’incrementi en fins a 0,12 cèntims d’euro per litre i com es trasllada en la millora de la salut dels consumidors, i esperar també a veure quin és l’efecte «trasllat» del consum o, millor dit, de la compra per a posterior consum als territoris limítrofs que no tenen establert l’impost.
De la resta, d’altres nous impostos i modificacions dels ja existents m’han cridat l’atenció la modificació de l’impost sobre grans establiments comercials i l’establiment de l’impost sobre emissions de diòxid de carboni dels vehicles de tracció mecànica, que es qualifiquen com a finalistes i extra fiscals.
Ambdós podrien qualificar-se com a mediambientals en la mesura en que mitjançant el seu establiment es pretén la reducció d’emissions contaminants pels vehicles de motor, objectiu en el que tots hi hem de contribuir. El que em plantejo és si aquesta profusió impositiva encaixa correctament dins d’un sistema tributari i si realment preval el seu vessant extra fiscal sobre el vessant merament recaptatori i aquesta vessant extra fiscal justifica no seguir plenament el principi de capacitat contributiva.
L’impost sobre grans establiments comercials pretén corregir l’externalitat negativa que produeix sobre el medi ambient el fet que es vagi a comprar en cotxe i estableix l’impost als centres comercials en atenció al nombre de cotxes que accedeixen al pàrquing d’un centre comercial, impost que en una forma o altre acabarà traslladat al consumidor final; l’impost sobre les emissions de diòxid de carboni grava la titularitat de vehicles de motor en atenció al CO2 emès amb la finalitat de dotar uns fons climàtic i de patrimoni natural.
Ambdós són tècnicament impostos indirectes i com a tals regressius. És coherent i socialment just tot plegat? La finalitat extra fiscal justifica un impost indirecte i regressiu per naturalesa. Un impost, del que és subjecte passiu una persona diferent a qui en suportarà el cost que se li trasllada via preu, farà que el paguin tots els consumidors, vagin cada un a un cotxe, tots junts, a peu o en transport públic. D’altra banda, agafem com a exemple el nou impost sobre emissions, donat que les emissions de CO2 estan relacionades amb el consum de carburant, un cotxe antic estarà més gravat que un de modern, això no farà abaixar els preus dels cotxes antics i encarir la seva substitució per un de modern, i per tant també perjudicant el medi ambient. Qui sol ser el propietari d’un vehicle antic? D’altra banda, no resulta que un vehicle dièsel, a l’emetre més òxids de nitrogen, és més nociu per a la salut que un de benzina; no obstant a l’emetre menys CO2 pagarà menys impost que un altre de benzina.
Amb tot això, aprofitant la novetat de l’impost ‘ensucrat’, únicament pretenc posar de manifest la regressivitat dels impostos indirectes i que els impostos finalistes poden complir una finalitat, però també poden tenir efectes secundaris.
Director de fiscalitat d’Andbank
Bé, és cert que s’han de sostenir els serveis públics i que quan pels motius que siguin no s’actua sobre un gran impost ja existent cal fer volar la imaginació, buscar nous fets impositius i encaixar-los en el sistema tributari, cosa que no sempre és fàcil com comentarem més endavant.
Tornem, però, a les begudes ensucrades. El nou impost es configura com un impost selectiu sobre el consum, com una ‘accisa’, similar als ja existents sobre el tabac, l’alcohol o els carburants, en aquest cas fonamentat pels efectes nocius sobre la salut del sucre en les begudes.
Val a dir que aquests tipus d’impostos, com tots els impostos indirectes, són regressius i tenen una major incidència quan més baixa sigui la renda. És pot pensar que reduint el consum del bé afectat n’hi ha prou per reduir la pressió fiscal suportada. Això és veritat en termes absoluts però no en termes relatius, doncs sempre el consum d’una unitat representarà un cost proporcional major quan més baixa sigui la renda del consumidor.
Amb aquest tipus d’impostos el ventall d’opcions és quasi il·limitat i seran els diferents ‘lobbys’ sectorials qui en limitaran el seu ús i expansió, doncs estudis sobre l’impacte de determinats productes sobre la salut n’hi ha cada cop més. Per ara, com en tota novetat, sols cal esperar a veure si té algun efecte sobre el consum real d’aquest tipus de begudes, el fet que el seu cost s’incrementi en fins a 0,12 cèntims d’euro per litre i com es trasllada en la millora de la salut dels consumidors, i esperar també a veure quin és l’efecte «trasllat» del consum o, millor dit, de la compra per a posterior consum als territoris limítrofs que no tenen establert l’impost.
De la resta, d’altres nous impostos i modificacions dels ja existents m’han cridat l’atenció la modificació de l’impost sobre grans establiments comercials i l’establiment de l’impost sobre emissions de diòxid de carboni dels vehicles de tracció mecànica, que es qualifiquen com a finalistes i extra fiscals.
Ambdós podrien qualificar-se com a mediambientals en la mesura en que mitjançant el seu establiment es pretén la reducció d’emissions contaminants pels vehicles de motor, objectiu en el que tots hi hem de contribuir. El que em plantejo és si aquesta profusió impositiva encaixa correctament dins d’un sistema tributari i si realment preval el seu vessant extra fiscal sobre el vessant merament recaptatori i aquesta vessant extra fiscal justifica no seguir plenament el principi de capacitat contributiva.
L’impost sobre grans establiments comercials pretén corregir l’externalitat negativa que produeix sobre el medi ambient el fet que es vagi a comprar en cotxe i estableix l’impost als centres comercials en atenció al nombre de cotxes que accedeixen al pàrquing d’un centre comercial, impost que en una forma o altre acabarà traslladat al consumidor final; l’impost sobre les emissions de diòxid de carboni grava la titularitat de vehicles de motor en atenció al CO2 emès amb la finalitat de dotar uns fons climàtic i de patrimoni natural.
Ambdós són tècnicament impostos indirectes i com a tals regressius. És coherent i socialment just tot plegat? La finalitat extra fiscal justifica un impost indirecte i regressiu per naturalesa. Un impost, del que és subjecte passiu una persona diferent a qui en suportarà el cost que se li trasllada via preu, farà que el paguin tots els consumidors, vagin cada un a un cotxe, tots junts, a peu o en transport públic. D’altra banda, agafem com a exemple el nou impost sobre emissions, donat que les emissions de CO2 estan relacionades amb el consum de carburant, un cotxe antic estarà més gravat que un de modern, això no farà abaixar els preus dels cotxes antics i encarir la seva substitució per un de modern, i per tant també perjudicant el medi ambient. Qui sol ser el propietari d’un vehicle antic? D’altra banda, no resulta que un vehicle dièsel, a l’emetre més òxids de nitrogen, és més nociu per a la salut que un de benzina; no obstant a l’emetre menys CO2 pagarà menys impost que un altre de benzina.
Amb tot això, aprofitant la novetat de l’impost ‘ensucrat’, únicament pretenc posar de manifest la regressivitat dels impostos indirectes i que els impostos finalistes poden complir una finalitat, però també poden tenir efectes secundaris.
Director de fiscalitat d’Andbank