PUBLICITAT

La realitat d’Andorra

Ja he escrit de forma reiterada sobre la defensa dels drets socials i laborals.

Ho faig des del convenciment que assegurar-los és de justícia, i tot i ser un dret reconegut constitucionalment, el seu respecte es troba condicionat per diversos factors, sobretot econòmics.

Hi ha veus, com la del raonador del ciutadà, que consideren que cal fer una anàlisi sobre les pensions que es paguen actualment, i si aquestes donen resposta a les necessitats de la vida diària que les persones jubilades han de fer front.

Hi ha d’altres veus, com la del Govern, que considera que les pensions de solidaritat donen resposta a les necessitats que tenen els jubilats.

Jo crec que són dos debats diferents però que es confonen, una cosa és quina pensió de jubilació et pertoca després de 40 anys treballats i una altra és que es busquin formes, no per solucionar, sinó per pal·liar el problema. O, com a mínim, aquesta és la meva opinió.

Penso, de forma honesta, que el senyor Rodríguez (raonador del ciutadà) es referia a què vol dir cobrar una pensió després d’haver treballat durant 40 anys i com el sistema, considerat de solidaritat, s’ha de regular per donar la resposta adequada a cada situació de forma més personalitzada i potser no tan globalment.

Conèixer quines són les seves condicions de vida, les seves necessitats i el seu nivell de benestar hauria de ser una preocupació fonamental, no només de les institucions sinó del conjunt de la societat.

Per una part majoritària d’aquests jubilats, la pensió és la principal font d’ingressos i, per tant, d’aquesta pensió en depèn la seva capacitat de fer front a les necessitats bàsiques.

Quan parlem de benestar hem de tenir present el cost de la vida a què s’ha de fer front amb uns ingressos donats. Si un sistema de prestacions socials, com és el nostre sistema de pensions, persegueix un ideal de justícia social o solidaritat, un dels elements que hauria de preveure és que en igualtat de condicions el poder adquisitiu d’una pensió ha de ser igual, un cop descomptat el cost de la vida, per totes les persones que tenen dret a la mateixa pensió.

Però, ha de condicionar de forma tan important sobre la pensió els que no han pogut desenvolupar durant la seva vida laboral un treball millor remunerat, que ara a la jubilació, la seva pensió queda entre els 400-500 euros? La solidaritat que s’espera del fons de jubilació és més generosa amb els que han pogut cotitzar més gràcies a un treball millor remunerat?

En quin dels dos casos s’ha d’aplicar la solidaritat del sistema?

Es considera que haver treballat 40 anys per al país i haver cotitzat a la CASS hauria de ser recompensat amb una pensió que igualés, com a mínim el salari mínim?

Els estudis actuarials diuen, tot i que no ho comparteixo, que el sistema és insostenible si les pensions s’han de pagar només amb les contribucions dels assalariats. Per això, apareixen propostes com retallar les prestacions, cotitzar més o allargar l’edat de jubilació.

Però hi ha altres vies que no passen només per les contribucions dels treballadors, i aquí és on hem de ser més proactius.

No considero que hi hagi una dificultat per pagar les pensions sinó que el model utilitzat fins ara –només basat en les contribucions dels treballadors– es pot repensar buscant altres vies que aportin recursos.

Si el sistema de pensions es troba en perill no és perquè s’hagin pagat pensions de més sinó perquè s’ha fet una política econòmica errònia, i que en cas de no actuar ens abocarà a un dèficit.

I sí entenem que les pensions han de garantir una vida digna als jubilats, però alhora, el sistema és insostenible, aquí entra en joc la proposta encertada del raonador de fer una revisió de com hem de plantejar el nostre sistema de pensions.

Consellera General Independent - Grup Mixt. Membre de la delegació andorrana al Consell d’Europa

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT