L’home que va morir dues vegades
Eren dos quarts de nou del vespre del 19 de juny de 1855. La xafogor de Barcelona mandrejava sobre la pell dels vianants del carrer Unió, a tocar de les Rambles. De la porta del número 32 sortí un home abillat elegantment. Vestit i barret alt negres, guants blancs que es tregué amb cura per a encendre una cigarreta. S’estava a la vorera fumant, fent temps en l’espera d’algú que hauria de sortir pel portal obert. De l’altre costat del carrer, un home que havia estat recolzat a la font encastada a la paret, va travessar i sense dir-li res es ficà dins l’escala i gairebé a l’instant uns angoixants crits de dona van reverberar per tot l’edifici. L’home que fumava, alarmat, entrà ràpid a l’escala. El canvi de la lluminositat del carrer als clarobscurs de l’interior no el van deixar copsar amb tota la seva magnitud la tragèdia. A quatre esglaons del terra, a tocar de la paret, l’home que havia travessat el carrer. Immòbil. El cap cot. Els braços caiguts. Cinc esglaons amunt, l’esposa de l’home que fumava. I entre les dues figures el cos inert, caigut d’una dona. Tenia clavat al pit un ganivet llarg. La brusa, blanca, era plena de la sang i dels estrips que li havien causat les anteriors 12 ganivetades.
La xafogor de Barcelona semblava haver abandonat l’acarnissament en la pell dels vianants del carrer per surar dins l’escala com un núvol d’irrealitat. Com a un senyal convingut, la dona del capdemunt i l’home que fumava van xisclar i cridar «assassí!», respectivament. Aviat se sentí fresa de panys i forrellats que obrien portes i transeünts tafaners van fer acte de presència. L’home del cap cot, semblà deixondir-se amb totes aquelles veus i presències i esclatà en un plany violent.
No trigà en arribar la Policia i identificar els protagonistes d’aquella macabra escena. La víctima era la baronessa de Senaller. Dolors Parrella i Fivaller de Plandolit. Era l’esposa del síndic d’Andorra Guillem Areny de Plandolit. Tenia 30 anys i baixava les escales per anar al Liceu a gaudir de l’òpera de Verdi, Il Trovatore.
L’assassí, que mai va ser «pressumpte» doncs així que badà boca es confessà autor de l’assassinat, era el coronel d’Infanteria Blas Durana Aturi. Tenia 32 anys. No pretenia anar a escoltar cap òpera, més aviat ell se sentia el protagonista fatal d’una d’elles.
L’altra dona de l’escala era la germana de la morta i l’home que fumava el cunyat de la víctima.
Quan començava la temporada del Liceu era freqüent que la baronessa de Seneller es traslladés des de la casa familiar d’Ordino a Barcelona i passés alguns dies a casa de la germana. Aprofitava l’avinentesa per visitar el fill gran que s’estava internat a la ciutat mentre estudiava en una escola religiosa. Aquest noi seria la llavor d’una nissaga prolífica de farmacèutics i oftalmòlegs.
Com a militar que era, Durana va ser conduït al castell de Monyjuïc en espera del judici. La família va contractar l’advocat més renombrat de Barcelona; Pacià Masadas, fill d’una família terratinent de La Sagrera, a la vila de Sant Martí de Provençals. Masadas , a més, era un brillant diputat a Corts a Madrid. Per a poder preparar l’estratègia de la defensa, l’advocat va pasasr hores amb Durana per a treure l’entrellat de les raons del crim.
El coronel Blas Durana, originari de Santander, havia estudiat amb el marit de la seva víctima, a l’acadèmia militar. Guillem Areny havia servit en l’exèrcit espanyol amb el rang de coronel, i havia participat en alguna acció durant la Guerra dels Set Anys, també coneguda com la Primera Guerra Carlina (1833-1840). D’aquells anys de cadets havia sorgit una bona amistat, de tal manera, que el poderós Areny de Plandolit havia aconseguit per al seu amic el càrrec de Representant Militar Espanyol davant del Govern andorrà. Algun amoret o dimoniet d’òpera romàntica va voler que Durana s’encegués amb l’esposa de l’amic. El que van començar essent galanteries i afalacs que la baronessa es prenia innocentment va derivar en una persecució obsessiva. «Bitllets» (missatges escrits en mà) a totes hores i en tots els llocs... Dolors Parrella va decidir acabar amb aquella asfixiant situació contant-la al marit. Areny de Plandolit, després de sumir-se en la tristesa per la traïció de l’amic va moure els fils entre les autoritats militars i aconseguí que Durana fos traslladat a un regiment de Galícia. Però ni els centenars de quilòmetres ni la disciplina castrense van contenir el seu impuls per estar prop de la dona desitjada. Fins aquell vespre, al carrer Unió.
Blas Durana, d’alguna manera va aconseguir que li fessin arribar cianur a la seva cel·la i es llevà la vida. Però calia acontentar el poble, delerós de justícia i sang. El governador civil va témer la reacció del populatxo i manà que es cumplís la sentència al garrot vil. A la matinada del 14 de juliol, el cadàver del militar, lligat en una cadira dalt d’un carro, davallà des del castell de Montjuïc fins a l’explanada de la Ciutadella. Davant la gentada, el botxí va cargolar el garrot vil.
En el silenci de la buidor del Liceu resonaven encara aquell matí les paraules de Il Trovatore: «Oh detti!... Di geloso amor sprezzato».
Fundació Joan Amades
La xafogor de Barcelona semblava haver abandonat l’acarnissament en la pell dels vianants del carrer per surar dins l’escala com un núvol d’irrealitat. Com a un senyal convingut, la dona del capdemunt i l’home que fumava van xisclar i cridar «assassí!», respectivament. Aviat se sentí fresa de panys i forrellats que obrien portes i transeünts tafaners van fer acte de presència. L’home del cap cot, semblà deixondir-se amb totes aquelles veus i presències i esclatà en un plany violent.
No trigà en arribar la Policia i identificar els protagonistes d’aquella macabra escena. La víctima era la baronessa de Senaller. Dolors Parrella i Fivaller de Plandolit. Era l’esposa del síndic d’Andorra Guillem Areny de Plandolit. Tenia 30 anys i baixava les escales per anar al Liceu a gaudir de l’òpera de Verdi, Il Trovatore.
L’assassí, que mai va ser «pressumpte» doncs així que badà boca es confessà autor de l’assassinat, era el coronel d’Infanteria Blas Durana Aturi. Tenia 32 anys. No pretenia anar a escoltar cap òpera, més aviat ell se sentia el protagonista fatal d’una d’elles.
L’altra dona de l’escala era la germana de la morta i l’home que fumava el cunyat de la víctima.
Quan començava la temporada del Liceu era freqüent que la baronessa de Seneller es traslladés des de la casa familiar d’Ordino a Barcelona i passés alguns dies a casa de la germana. Aprofitava l’avinentesa per visitar el fill gran que s’estava internat a la ciutat mentre estudiava en una escola religiosa. Aquest noi seria la llavor d’una nissaga prolífica de farmacèutics i oftalmòlegs.
Com a militar que era, Durana va ser conduït al castell de Monyjuïc en espera del judici. La família va contractar l’advocat més renombrat de Barcelona; Pacià Masadas, fill d’una família terratinent de La Sagrera, a la vila de Sant Martí de Provençals. Masadas , a més, era un brillant diputat a Corts a Madrid. Per a poder preparar l’estratègia de la defensa, l’advocat va pasasr hores amb Durana per a treure l’entrellat de les raons del crim.
El coronel Blas Durana, originari de Santander, havia estudiat amb el marit de la seva víctima, a l’acadèmia militar. Guillem Areny havia servit en l’exèrcit espanyol amb el rang de coronel, i havia participat en alguna acció durant la Guerra dels Set Anys, també coneguda com la Primera Guerra Carlina (1833-1840). D’aquells anys de cadets havia sorgit una bona amistat, de tal manera, que el poderós Areny de Plandolit havia aconseguit per al seu amic el càrrec de Representant Militar Espanyol davant del Govern andorrà. Algun amoret o dimoniet d’òpera romàntica va voler que Durana s’encegués amb l’esposa de l’amic. El que van començar essent galanteries i afalacs que la baronessa es prenia innocentment va derivar en una persecució obsessiva. «Bitllets» (missatges escrits en mà) a totes hores i en tots els llocs... Dolors Parrella va decidir acabar amb aquella asfixiant situació contant-la al marit. Areny de Plandolit, després de sumir-se en la tristesa per la traïció de l’amic va moure els fils entre les autoritats militars i aconseguí que Durana fos traslladat a un regiment de Galícia. Però ni els centenars de quilòmetres ni la disciplina castrense van contenir el seu impuls per estar prop de la dona desitjada. Fins aquell vespre, al carrer Unió.
Blas Durana, d’alguna manera va aconseguir que li fessin arribar cianur a la seva cel·la i es llevà la vida. Però calia acontentar el poble, delerós de justícia i sang. El governador civil va témer la reacció del populatxo i manà que es cumplís la sentència al garrot vil. A la matinada del 14 de juliol, el cadàver del militar, lligat en una cadira dalt d’un carro, davallà des del castell de Montjuïc fins a l’explanada de la Ciutadella. Davant la gentada, el botxí va cargolar el garrot vil.
En el silenci de la buidor del Liceu resonaven encara aquell matí les paraules de Il Trovatore: «Oh detti!... Di geloso amor sprezzato».
Fundació Joan Amades