Ara fa 25 anys......
Un quart de segle s’ha escolat des de que Joan Antoni Samaranch, president del Comitè Olímpic Internacional (COI), en la cerimònia de clausura va proclamar els JJOO de Barcelona’92 «els millors de la història». Van constituir un esdeveniment esportiu, social, econòmic i polític de primera magnitud internacional, tant pel seu vessant transformador de la societat com pel devessall d’il·lusió col·lectiva que van desencadenar. En aquella formidable prova d’abast mundial, la Seu d’Urgell hi va participar en primera línia. Com fou possible que una petita ciutat del llunyà Pirineu hi prengués part amb paper protagonista, fent costat al Cap i Casal de Catalunya?
Deia Jean Monnet, un dels pares fundadors d’Europa: «Quan em demanen si soc optimista o pessimista responc: ni una cosa ni l’altra; tinc determinació». Determinació és el que va demostrar la societat urgellenca en aquells moments decisius. Quan l’alcalde Narcís Serra va llençar la candidatura de Barcelona als JJOO de 1992, un ambiciós projecte va concebir-se per part dels responsables municipals i de les persones que havien promogut el canoe-kayak a la ciutat (i havien ja organitzat amb èxit una Copa d’Europa i una Copa del Món Junior al riu Valira): ni més ni menys que demanar a Barcelona formar part des de l’inici de l’equip de preparació del programa a presentar al COI. Això es feia amb plena consciència de dues dificultats enormes: la distància física entre La Seu i Barcelona i, la més gran, que mai els JJOO havien acollit com a esport de competició la disciplina del canoe-kayak. Però, com afirmava Churchill amb la seva peculiar filosofia de la vida: «Els pessimistes veuen dificultats en l’oportunitat; els optimistes veiem oportunitats en la dificultat». La resposta del nou alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, a la petició de La Seu va ser d’una immensa generositat. Mai no li podrem estar prou agraïts!. Va obrir-nos les portes de la candidatura de bat a bat. El repte estava llençat. La cursa havia començat.
Quins eren els objectius fonamentals a assolir?. El primer, la posta al dia de la ciutat, ensopida desprès de 40 anys de dictadura, en els camps social, econòmic, urbanístic i en la dotació i modernització dels equipaments públics (ampliació de l’hospital, estació de autobusos, biblioteca pública, alberg de joventut, etc), a més de l’apertura simultània als rius Segre i Valira; el segon, posar-la al mapa del món. Els tràgics aiguats de novembre de 1982 i la destrucció del fons de la vall havien possibilitat una operació infraestructural i urbanística d’abast històric: la canalització del Segre al llarg de 4 km, la reparcel»lació de 300 propietats agràries, la construcció de la nova xarxa de regs i de camins i, és clar, la concentració i ubicació vora mateix del centre històric de les 7 ha de propietat municipal fins aleshores disperses vora el riu. D’elles s’obtingueren els terrenys necessaris per a la construcció del Parc Olímpic del Segre, una peça clau de La Seu d’avui i de la Seu de demà, que compleix alhora tres funcions complementàries: és un gran parc públic amb abundor d’aigua i de vegetació a tocar del casc antic; és un centre punter internacional d’activitat esportiva i és, a més, una eficaç frontissa entre la urbs mil·lenària i el bell paisatge de prats i boscos que l’envolten.
La generositat de l’alcalde Maragall va ser corresposta immediatament pel president del COI Joan Antoni Samaranch, personalitat absolutament clau, i pel president de la Federació Internacional de Piragüisme (FIC), Sergio Orsi, que van comprendre i apreciar l’entusiasme i l’ambició de la ciutat pirinenca de participar en els Jocs. Hi havia, doncs, un projecte compartit per la societat urgellenca, la ciutat candidata, el COI, la FIC i les Federacions espanyola i catalana de Piragüisme. Calia aleshores explicar-lo i demanar la implicació de les administracions públiques. La col·laboració va ser excel·lent per part del Govern de l’Estat, de la Generalitat de Catalunya i de la Diputació de Lleida. Quan se superen les desconfiances i tothom rema en la mateixa direcció, els ports de destí són molt més fàcils d’abastar. I, és clar, 700 voluntaris urgellencs, catalans, andorrans, francesos, italians, alemanys, eslovacs i saharauís van fer possible amb la seva il·lusió i el seu esforç personal el rotund èxit dels Jocs a la Seu, en comunió amb el que va passar a Barcelona.
Quina lliçó podem treure’n? És evident que per atènyer els grans objectius col·lectius són necessaris a l’ensems un projecte clar, determinació i perseverança, cerca de complicitat amb els organismes públics i privats i, el més important, unitat política i social. Escrivia Gustavo Martín Garzo: «El món sencer és creació i el nostre temps segueix sent el del Gènesi».
Arquitecte
Deia Jean Monnet, un dels pares fundadors d’Europa: «Quan em demanen si soc optimista o pessimista responc: ni una cosa ni l’altra; tinc determinació». Determinació és el que va demostrar la societat urgellenca en aquells moments decisius. Quan l’alcalde Narcís Serra va llençar la candidatura de Barcelona als JJOO de 1992, un ambiciós projecte va concebir-se per part dels responsables municipals i de les persones que havien promogut el canoe-kayak a la ciutat (i havien ja organitzat amb èxit una Copa d’Europa i una Copa del Món Junior al riu Valira): ni més ni menys que demanar a Barcelona formar part des de l’inici de l’equip de preparació del programa a presentar al COI. Això es feia amb plena consciència de dues dificultats enormes: la distància física entre La Seu i Barcelona i, la més gran, que mai els JJOO havien acollit com a esport de competició la disciplina del canoe-kayak. Però, com afirmava Churchill amb la seva peculiar filosofia de la vida: «Els pessimistes veuen dificultats en l’oportunitat; els optimistes veiem oportunitats en la dificultat». La resposta del nou alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, a la petició de La Seu va ser d’una immensa generositat. Mai no li podrem estar prou agraïts!. Va obrir-nos les portes de la candidatura de bat a bat. El repte estava llençat. La cursa havia començat.
Quins eren els objectius fonamentals a assolir?. El primer, la posta al dia de la ciutat, ensopida desprès de 40 anys de dictadura, en els camps social, econòmic, urbanístic i en la dotació i modernització dels equipaments públics (ampliació de l’hospital, estació de autobusos, biblioteca pública, alberg de joventut, etc), a més de l’apertura simultània als rius Segre i Valira; el segon, posar-la al mapa del món. Els tràgics aiguats de novembre de 1982 i la destrucció del fons de la vall havien possibilitat una operació infraestructural i urbanística d’abast històric: la canalització del Segre al llarg de 4 km, la reparcel»lació de 300 propietats agràries, la construcció de la nova xarxa de regs i de camins i, és clar, la concentració i ubicació vora mateix del centre històric de les 7 ha de propietat municipal fins aleshores disperses vora el riu. D’elles s’obtingueren els terrenys necessaris per a la construcció del Parc Olímpic del Segre, una peça clau de La Seu d’avui i de la Seu de demà, que compleix alhora tres funcions complementàries: és un gran parc públic amb abundor d’aigua i de vegetació a tocar del casc antic; és un centre punter internacional d’activitat esportiva i és, a més, una eficaç frontissa entre la urbs mil·lenària i el bell paisatge de prats i boscos que l’envolten.
La generositat de l’alcalde Maragall va ser corresposta immediatament pel president del COI Joan Antoni Samaranch, personalitat absolutament clau, i pel president de la Federació Internacional de Piragüisme (FIC), Sergio Orsi, que van comprendre i apreciar l’entusiasme i l’ambició de la ciutat pirinenca de participar en els Jocs. Hi havia, doncs, un projecte compartit per la societat urgellenca, la ciutat candidata, el COI, la FIC i les Federacions espanyola i catalana de Piragüisme. Calia aleshores explicar-lo i demanar la implicació de les administracions públiques. La col·laboració va ser excel·lent per part del Govern de l’Estat, de la Generalitat de Catalunya i de la Diputació de Lleida. Quan se superen les desconfiances i tothom rema en la mateixa direcció, els ports de destí són molt més fàcils d’abastar. I, és clar, 700 voluntaris urgellencs, catalans, andorrans, francesos, italians, alemanys, eslovacs i saharauís van fer possible amb la seva il·lusió i el seu esforç personal el rotund èxit dels Jocs a la Seu, en comunió amb el que va passar a Barcelona.
Quina lliçó podem treure’n? És evident que per atènyer els grans objectius col·lectius són necessaris a l’ensems un projecte clar, determinació i perseverança, cerca de complicitat amb els organismes públics i privats i, el més important, unitat política i social. Escrivia Gustavo Martín Garzo: «El món sencer és creació i el nostre temps segueix sent el del Gènesi».
Arquitecte