PUBLICITAT

Brasil – El Senat aprova la reforma de treball, coneguda com la ‘Reforma Anti-sindical’

Per tots és sabut que Brasil és una caixa de sorpreses, d’aquestes que és millor no obrir. No obstant això, ahir, el destí va decidir destapar el receptacle per obsequiar-nos amb una altra d’aquestes rareses específiques i  tant representatives d’aquest país que, a força de llegir-lo, em desperta ja una simpatia captivadora.

S’apropaven les  11 de la nit (a casa meva) i em vaig disposar a conèixer el resultat de la votació en el plenari del senat sobre la reforma laboral. És important –em repetia-. Porto un temps percebent que tant inversors globals com agències de rating venen exigint reformes que posin en ordre les finances públiques (i aquesta, sens dubte, era una d’elles). Si el resultat era negatiu (la reforma no passava el senat), podríem esperar, gairebé amb tota seguretat, una rebaixa del rating i un daltabaix dels actius brasilers. Em connecto. Començo amb un portal d’esquerres (Fato on-line). Llegeixo. «Quatre senadores prenen per la força la mesa de presidència del senat». Els meus ulls no donaven crèdit. En una acció al més pur estil «reconquesta», quatre senadores d’esquerra (tres del PT i una del Partit Comunista) van avançar sobre les escarpades escales que porten a la taula directora del plenari, determinades a recuperar el poder que, segons elles, els va ser usurpat. Van ocupar, gracies a l’element sorpresa, que jugava al seu favor davant l’estupefacció general, les cadires del president i vicepresident per obstaculitzar una votació que veien perduda. Després d’intents sense èxit del president Eunicio Oliveira d’evacuar les «usurpadores», i davant la impossibilitat d’exercir amb normalitat les activitats proposades en l’ordre del dia de la Cambra (no es va poder començar la sessió de votació sobre la reforma a causa d’aquesta «divertida» incidència), el president va decidir buidar el plenari (premsa inclosa, per allò de la vergonya internacional, suposo), i tot seguit va ordenar apagar els llums, deixant a les meves simpàtiques heroïnes d’esquerres soles i ara a les fosques. Tot un atemptat contra la galanteria i el bon gust! Eunicio va dir que les tindria a les fosques fins que les il·lustres i originals mandatàries decidissin acabar amb el seu divertimento. Tot això m’agafa ja gran. Qui em mana ficar-me a projectar futurs d’aquest calibre? Gairebé sis hores va durar la distracció (en honor a la veritat, haig d’admetre que fins i tot  ric una mica). Son les tres de la matinada i sembla que hi ha moviment. Alguna negociació. El mateix president Temer i altres líders del PMDB semblen haver contactat amb les «invasores». Alguna que altra promesa per ajustar alguns articles del text, però mitjançant mesures provisories i sense variar el text base (per no haver de tornar a enviar la reforma a les comissions prèvies i tornar a endarrerir tot el procés), però que-per-favor-abandonin-la-sala-i-permetin-la-votació. Per fi, sobre les 5 h de la matinada vaig poder veure, no sense satisfacció, el capítol final d’aquesta telenovel·la d’una entrega. Va haver-hi votació del plenari. Fumata blanca! La reforma va tirar endavant (sense dilucions), per 50 vots favorables a 26 en contra. Es necessitaven 42 vots, la qual cosa ens dona una idea que Témer encara manté els suports. Gràcies Senyor! Les ments preclares d’aquesta República Federativa van posar remei a l’hora final. Desenllaç? Ulleres profundes sota les cavitats oculars, arrugues a la pell i algun que un altre pèl menys al meu cap –i ja en van masses-. I tot perquè? Suposo que perquè els hi pugui explicar gairebé en directe.

En resum. Una nova llei que modifica més de 100 articles de l’actual Consolidació de Lleis del Treball (CLT) i que dona lloc a un nou reglament considerat ja per a molts com un «reglament anti-sindical». La reforma es dona en un context d’intensa desocupació que afecta a les més variades capes de la població. Adjunto alguns punts importants d’aquesta reforma:
- Amplia la possibilitat de terciarització (subcontractació) a totes les activitats i no només a les secundàries com fins ara.
- Crea nous contractes de intermitència.
- Amplia la possibilitat d’acords individuals (per exemple, per a augments de jornades, etc…). Acords que tindran prevalença sobre la legislació i els acords col·lectius (més rígids). En augmentar les jornades, es redueixen les hores extres, i amb això la seva equivalent en remuneració.
- S’encareix l’accés a la Justícia do Trabalho.
- Acaba amb l’impost sindical.
- Retira l’obligació de negociar amb sindicats les dimissions col·lectives.
- Crea la comissió de representants d’empleats per negociar directament amb la companyia (en detriment del paper omnipresent dels sindicats).
- Acaba amb l’obligatorietat d’homologacions de dimissions per sindicats.
- Fixa límits de valors per a indemnitzacions per danys morals.
- Autoritza arbitratges de treballadors per a salaris de R$11 mil.
- Les despeses de transport fins al centre de treball deixen de ser a càrrec de l’empresa.
- Els dies de vacances podran ser partits en tres parts.

Que com ho veig tot plegat? Crec que el Brasil segueix pel camí de sembrar (i encara que encara no es puguin veure els brots verds, és indubtable que ve sembrant). Crec que hi havia tres grans (necessàries) reformes damunt la taula, i el govern en porta aprovades ja dues (la PEC 55 del sostre de despesa per 20 anys, i ahir la reforma del treball). Crec que ambdues reformes venien sent exigides per les agències de rating, que de manera molt poc succinta, suggerien que si no s’aprovaven en els termes que s’han aprovat, acabarien retallant de nou el rating del país. Crec que ja no liretallaràn el rating i que el proper moviment serà de pujada. Crec que encara falta la tercera reforma (molt important), la reforma de la seguretat social i crec que aquesta reforma (juntament amb el que ja s’ha fet) té la capacitat d’estabilitzar la tendència del dèficit i posar les finances públiques en el camí de la sostenibilitat. L’aprovació d’aquesta reforma dependrà dels ritmes en els quals se solucioni la crisi política, però crec que finalment també s’aprovarà. Amb Témer o sense Témer a la presidència. Hi crec, ara sí, en aquesta economia.

Comenta aquest article

PUBLICITAT