El copríncep que volia ser rei
Quan el 1213 Pere el Catòlic va perdre la Batalla de Muret, la Corona d’Aragó va abandonar tota possibilitat d’expansió cap a Occitània i es va començar a fixar en la Mediterrània. Però aquella derrota, que les males llengües expliquen per la farra que es va dedicar el pare de Jaume I la nit abans de la contesa, va obrir les portes de la conquesta de Mallorca, València, Sicília, Sardenya i els ducats d’Atenes i Neopàtria, que no és poca cosa si es té en compte que el segle XIII els vaixells tampoc no donaven per tant ni la maquinària bèl·lica estava tan perfeccionada com ara.
Fet i fet, com expliquen els historiadors i narren Francesc Puigpelat i Eugeni Casanova en sengles llibres dedicats als almogàvers, la bandera catalana va arribar a onejar a l’Acròpolis d’Atenes en aquelles dates. De totes maneres, gairebé dos segles més tard de l’empresa mediterrània el tron d’Aragó va tornar a tenir la possibilitat de tornar a mirar cap al nord, una hipòtesi gens descabellada si Mateu I de Foix, copríncep d’Andorra i vescomte de Castellbò, a més de comte de Bearn, hagués tingut sort en la seva pretensió (més endavant ja s’hi farà esment).
Si fem un salt a la història (però) veurem que, en definitiva, les coses no han canviat tant i que, al capdavall, es tracta de fer política i de saber triar bons aliats si el que es vol és assolir el poder. De fet, no cal recórrer al Príncep de Maquiavel per veure que alguns dels capítols de la història s’haurien pogut solucionar d’una altra manera amb una mica més de mà esquerra que, en definitiva, és el que demana la política.
Si abans ens situàvem al 1213, però, ara fem un salt de 200 anys cap endavant per veure què va passar amb la mort de Martí l’Humà, que va ser qui es va quedar amb allò que anhelava el copríncep Mateu.
Al morir sense descendència hi havia dos persones que aspiraven a ocupar el seu lloc al capdavant de la Corona d’Aragó. El candidat més ben situat era, a priori, el comte d’Urgell, Jaume el Dissortat. Lloctinent general dels exèrcits i primer descendent per línia masculina del rei Martí l’Humà, el comte Jaume pensava que ho tenia guanyat de facto. Però hi havia un altre aspirant: Ferran d’Antequera, de la casa castellana dels Trastàmara, que també aixecava el dit per ocupar el tron d’Aragó.
Per triar qui havia de succeir Martí l’Humà, doncs, es va recórrer a una fórmula gens habitual a l’època medieval i es va reunir els compromissaris de tots els territoris de la Corona a la població aragonesa de Casp per triar qui havia de governar. Salvant totes les distàncies del món, el Compromís de Casp (així es coneix aquest capítol de la història) vindria a ser a la baixa edat mitjana el que una assemblea és als nostres dies. És a dir, que això no acostuma a anar de democràcia i de joc net sinó que el qui demostra més habilitat i té més capacitat de convèncer la gent que té influència de debò és el qui s’emporta el premi (en aquest cas la Corona d’Aragó).
El comte Jaume, per molt bona voluntat que hi posés i per potents que fossin les raons de llinatge que l’avalaven, no tenia fama de bon polític i a Casp es va demostrar. La gran majoria va donar el seu suport incondicional a Ferran d’Antequera, que es va fer amb la Corona malgrat que el comte Jaume es va fer fort al Castell Formós de Balaguer fins que la superioritat de les tropes del d’Antequera van aconseguir que es rendís després de diversos mesos de setge.
Per cert, com a anècdota, Vidal Vidal explica a Les rutes de Ponent que el comte Jaume va prometre a la seva gent que es faria afaitar la barba al mig del Mercadal de Balaguer quan fos «rei o res», una promesa que va complir poc abans d’entregar-se al seu adversari fent evident que llavors ja era «res».
I si el comte Jaume no tenia bons aliats quan pretenia l’assalt al poder (o no se’ls va saber guanyar) hi ha un altre personatge de la història que entronca amb Martí l’Humà i que tampoc va gaudir de les complicitats necessàries per aspirar al tron de Catalunya i Aragó. Es tracta del comte Mateu I de Foix, copríncep d’Andorra i vescomte de Castellbò, que quan va morir Joan I el 1396 també va aspirar a governar la Corona d’Aragó.
El comte Mateu estava casat amb la germana del rei Joan I i tenia números per aspirar al càrrec però el poderós Consell de Cent (el govern de Barcelona) i de moltes altres ciutats catalanes van veure en Mateu de Foix un noble amb massa poder i possessions. Preferien per al tron algú sense tants càrrecs ni tants dominis i van apostar per Martí l’Humà. Com en el cas de Jaume el Dissortat, el comte Mateu no va acceptar de bon grat la decisió i va plantar batalla.
Explica Flocel Sabaté, catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de Lleida (UdL), que Mateu I de Foix va baixar amb les seves tropes fins a Meià (en ple Montsec) i que allí van aconseguir frenar les seves pretensions a la corona. El fet que morís jove, afegeix el professor de la UdL, deixa per al capítol de la història-ficció i de la imaginació què hagués pogut passar si la salut l’hagués acompanyat més del que ho va fer. És probable que amb la influència que tenia a banda i banda del Pirineu hagués pogut buscar complicitats internacionals per fer valdre la seva candidatura a la Corona d’Aragó. Qui sap si ho hagués aconseguit.
Si hagués estat així potser la història de Catalunya (i la del Principat d’Andorra) hagués estat una altra. Però això ja forma part del terreny de la imaginació. El que està clar, però, és que hi va haver un copríncep que va voler ser rei. H
Periodista
Fet i fet, com expliquen els historiadors i narren Francesc Puigpelat i Eugeni Casanova en sengles llibres dedicats als almogàvers, la bandera catalana va arribar a onejar a l’Acròpolis d’Atenes en aquelles dates. De totes maneres, gairebé dos segles més tard de l’empresa mediterrània el tron d’Aragó va tornar a tenir la possibilitat de tornar a mirar cap al nord, una hipòtesi gens descabellada si Mateu I de Foix, copríncep d’Andorra i vescomte de Castellbò, a més de comte de Bearn, hagués tingut sort en la seva pretensió (més endavant ja s’hi farà esment).
Si fem un salt a la història (però) veurem que, en definitiva, les coses no han canviat tant i que, al capdavall, es tracta de fer política i de saber triar bons aliats si el que es vol és assolir el poder. De fet, no cal recórrer al Príncep de Maquiavel per veure que alguns dels capítols de la història s’haurien pogut solucionar d’una altra manera amb una mica més de mà esquerra que, en definitiva, és el que demana la política.
Si abans ens situàvem al 1213, però, ara fem un salt de 200 anys cap endavant per veure què va passar amb la mort de Martí l’Humà, que va ser qui es va quedar amb allò que anhelava el copríncep Mateu.
Al morir sense descendència hi havia dos persones que aspiraven a ocupar el seu lloc al capdavant de la Corona d’Aragó. El candidat més ben situat era, a priori, el comte d’Urgell, Jaume el Dissortat. Lloctinent general dels exèrcits i primer descendent per línia masculina del rei Martí l’Humà, el comte Jaume pensava que ho tenia guanyat de facto. Però hi havia un altre aspirant: Ferran d’Antequera, de la casa castellana dels Trastàmara, que també aixecava el dit per ocupar el tron d’Aragó.
Per triar qui havia de succeir Martí l’Humà, doncs, es va recórrer a una fórmula gens habitual a l’època medieval i es va reunir els compromissaris de tots els territoris de la Corona a la població aragonesa de Casp per triar qui havia de governar. Salvant totes les distàncies del món, el Compromís de Casp (així es coneix aquest capítol de la història) vindria a ser a la baixa edat mitjana el que una assemblea és als nostres dies. És a dir, que això no acostuma a anar de democràcia i de joc net sinó que el qui demostra més habilitat i té més capacitat de convèncer la gent que té influència de debò és el qui s’emporta el premi (en aquest cas la Corona d’Aragó).
El comte Jaume, per molt bona voluntat que hi posés i per potents que fossin les raons de llinatge que l’avalaven, no tenia fama de bon polític i a Casp es va demostrar. La gran majoria va donar el seu suport incondicional a Ferran d’Antequera, que es va fer amb la Corona malgrat que el comte Jaume es va fer fort al Castell Formós de Balaguer fins que la superioritat de les tropes del d’Antequera van aconseguir que es rendís després de diversos mesos de setge.
Per cert, com a anècdota, Vidal Vidal explica a Les rutes de Ponent que el comte Jaume va prometre a la seva gent que es faria afaitar la barba al mig del Mercadal de Balaguer quan fos «rei o res», una promesa que va complir poc abans d’entregar-se al seu adversari fent evident que llavors ja era «res».
I si el comte Jaume no tenia bons aliats quan pretenia l’assalt al poder (o no se’ls va saber guanyar) hi ha un altre personatge de la història que entronca amb Martí l’Humà i que tampoc va gaudir de les complicitats necessàries per aspirar al tron de Catalunya i Aragó. Es tracta del comte Mateu I de Foix, copríncep d’Andorra i vescomte de Castellbò, que quan va morir Joan I el 1396 també va aspirar a governar la Corona d’Aragó.
El comte Mateu estava casat amb la germana del rei Joan I i tenia números per aspirar al càrrec però el poderós Consell de Cent (el govern de Barcelona) i de moltes altres ciutats catalanes van veure en Mateu de Foix un noble amb massa poder i possessions. Preferien per al tron algú sense tants càrrecs ni tants dominis i van apostar per Martí l’Humà. Com en el cas de Jaume el Dissortat, el comte Mateu no va acceptar de bon grat la decisió i va plantar batalla.
Explica Flocel Sabaté, catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de Lleida (UdL), que Mateu I de Foix va baixar amb les seves tropes fins a Meià (en ple Montsec) i que allí van aconseguir frenar les seves pretensions a la corona. El fet que morís jove, afegeix el professor de la UdL, deixa per al capítol de la història-ficció i de la imaginació què hagués pogut passar si la salut l’hagués acompanyat més del que ho va fer. És probable que amb la influència que tenia a banda i banda del Pirineu hagués pogut buscar complicitats internacionals per fer valdre la seva candidatura a la Corona d’Aragó. Qui sap si ho hagués aconseguit.
Si hagués estat així potser la història de Catalunya (i la del Principat d’Andorra) hagués estat una altra. Però això ja forma part del terreny de la imaginació. El que està clar, però, és que hi va haver un copríncep que va voler ser rei. H
Periodista