Opinions salvatges
A les nostres latituds, durant els mesos d’estiu, alguns opinants fan una mena de treva en la publicació dels seus articles d’opinió. Potser es manca de temàtica –dominada invariablement per la conjuntura– o, senzillament, descans per gaudir unes merescudes vacances.
Altres continuen publicant amb algunes variacions de contingut i forma; acostumen els plumífers estajanovistes a canviar el seu registre retòric, donant més protagonisme al lector, el qual ha de fer un major esforç interpretatiu per esquivar els paranys en forma de metàfores, ironies, metonímies, hipèrboles, amfibologies i altres trops literaris amb els quals l’escriptor va sembrant el seu text.
Si assimilem escriptura i cinema, podríem dir que aquests autors són com el Fellini de 8 ½: «No tinc res a dir, però sé com dir-ho».
No estic segur que molts lectors, que ja s’han tornat incondicionals del «seu» opinant, vulguin o sàpiguen cooperar amb l’autor per bellugar-se interpretativament i fer-ne l’actualització necessària del text. Javier Cercas diagnosticava aquesta manera de llegir com «la barbàrie de la literalitat» en un article estiuenc de 2016.
El cert és que algunes vegades l’estratègia dels que continuen (continuem) publicant està molt condicionada perquè no tenim res a dir, no tenim massa ganes de «treballar» l’escrit, ni documentar-nos, ni ganes de construir una OPINIÓ sòlida, irrefutable i el més aproximada possible a la VERITAT.
Intuïtivament, sense mirar la llei del pressupost, ni la legislació, ni llegir les memòries que cada any tramet al Consell General, jo crec que la institució del Raonador del Ciutadà és prescindible; vaja!, que la podem clausurar demà mateix i no passarà res. Recordo la feina que va tenir el primer Raonador per dirimir el greu conflicte de drets i llibertats que suposava la coexistència en una piscina comunal de nedadors amb diferents motivacions lúdicoesportives. De fet, ens podríem estalviar un quart de milió d’euros sense retallar cap servei als ciutadans. Certament, jo podria buscar a la xarxa dades contrastades i/o legislació comparada; recordo que el Defensor del Poble espanyol pot presentar recursos d’inconstitucionalitat i empara; però crec que el lector també pot fer directament les mateixes recerques i treure una conclusió igual o contraria a la meva. Alguns, com el tal Echenique, amb menys de 140 caràcters convencen desenes de milers de followers; per què hauria jo de voler ser un «autor model» i argumentar la meva idea que cal «xapar» el despatx del Raonador?
Al cap i a la fi, són els consellers generals els que han de canviar el Raonador, o canviar la llei o les dues coses a la vegada.
O potser no cal tancar el despatx, només acomiadar el Raonador? Un amic m’ha dit que pel lloguer del local del Raonador paguem 20 euros per mes; el podríem rellogar a preu de mercat i dedicar-lo a un negoci «productiu».
Altres continuen publicant amb algunes variacions de contingut i forma; acostumen els plumífers estajanovistes a canviar el seu registre retòric, donant més protagonisme al lector, el qual ha de fer un major esforç interpretatiu per esquivar els paranys en forma de metàfores, ironies, metonímies, hipèrboles, amfibologies i altres trops literaris amb els quals l’escriptor va sembrant el seu text.
Si assimilem escriptura i cinema, podríem dir que aquests autors són com el Fellini de 8 ½: «No tinc res a dir, però sé com dir-ho».
No estic segur que molts lectors, que ja s’han tornat incondicionals del «seu» opinant, vulguin o sàpiguen cooperar amb l’autor per bellugar-se interpretativament i fer-ne l’actualització necessària del text. Javier Cercas diagnosticava aquesta manera de llegir com «la barbàrie de la literalitat» en un article estiuenc de 2016.
El cert és que algunes vegades l’estratègia dels que continuen (continuem) publicant està molt condicionada perquè no tenim res a dir, no tenim massa ganes de «treballar» l’escrit, ni documentar-nos, ni ganes de construir una OPINIÓ sòlida, irrefutable i el més aproximada possible a la VERITAT.
Intuïtivament, sense mirar la llei del pressupost, ni la legislació, ni llegir les memòries que cada any tramet al Consell General, jo crec que la institució del Raonador del Ciutadà és prescindible; vaja!, que la podem clausurar demà mateix i no passarà res. Recordo la feina que va tenir el primer Raonador per dirimir el greu conflicte de drets i llibertats que suposava la coexistència en una piscina comunal de nedadors amb diferents motivacions lúdicoesportives. De fet, ens podríem estalviar un quart de milió d’euros sense retallar cap servei als ciutadans. Certament, jo podria buscar a la xarxa dades contrastades i/o legislació comparada; recordo que el Defensor del Poble espanyol pot presentar recursos d’inconstitucionalitat i empara; però crec que el lector també pot fer directament les mateixes recerques i treure una conclusió igual o contraria a la meva. Alguns, com el tal Echenique, amb menys de 140 caràcters convencen desenes de milers de followers; per què hauria jo de voler ser un «autor model» i argumentar la meva idea que cal «xapar» el despatx del Raonador?
Al cap i a la fi, són els consellers generals els que han de canviar el Raonador, o canviar la llei o les dues coses a la vegada.
O potser no cal tancar el despatx, només acomiadar el Raonador? Un amic m’ha dit que pel lloguer del local del Raonador paguem 20 euros per mes; el podríem rellogar a preu de mercat i dedicar-lo a un negoci «productiu».