A la cruïlla de la història
Deia Agustí Calvet (Gaziel) que quan Catalunya es troba a la cruïlla de la història sempre agafa el camí equivocat. I aquesta reflexió, que tot i que es remunta a principis del segle XX es continua repetint fins a la sacietat, podria ser molt bé que quedés corregida ben aviat per la pròpia realitat de les coses. I és que la història s’ha accelerat des de dimecres de la setmana passada arran de la detenció de 15 persones per l’organització del referèndum de l’1-O (la majoria alts càrrecs de la Generalitat) i la reacció que ha generat.
Sovint es diu que l’origen de tot plegat se situa a la sentència de l’Estatut de l’any 2010. Aquell dia (i alguns columnistes ho han reconegut darrerament) es va fer evident que Catalunya no conservava ni el dret a decidir sobre la pròpia Carta Magna que li garantia la Constitució del 78.
Per fer una mica de memòria no està de més recordar com va anar tot plegat. Amb la formació del primer govern d’esquerres a la Generalitat des de la restauració de la democràcia, Pasqual Maragall va proposar fer un nou Estatut. Va costar Déu i ajut i molts anys de debats, transaccions i paciència. Finalment, el Parlament de Catalunya el va aprovar el 2005. I era un bon Estatut. Segurament, la darrera oportunitat que la ciutadania catalana es donava per intentar formar part d’una Espanya que, si s’hagués construït amb el respecte a les nacions que en formen part, hauria pogut ser un bon invent.
Però no va ser així. La història és de sobres coneguda. El Parlament aprova l’Estatut i el president Zapatero (que anys abans havia promès públicament que «donaria suport a l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya») ja va fer la primera retallada. Sense anar més lluny, i abans que l’aprovés el Congrés, Alfonso Guerra gallardejava que «le habían pasado el cepillo». Amb ribot inclòs, però, el Congrés espanyol va donar-li llum verda i l’Estatut va entrar en vigor.
Però, ai làs! El Partit Popular, després d’una campanya indigna i amb frases d’infaust record, va recollir signatures a tot l’Estat per recórrer l’Estatut al Constitucional. Prèviament, l’Estatut havia estat ratificat en referèndum per la ciutadania de Catalunya però cinc anys després l’alt tribunal el va retallar. Allí es va acabar el dret a decidir en el marc constitucional i, segurament, van començar les ganes de decidir el propi destí que havia de prendre el país.
Ara, en aquesta nova cruïlla històrica, Catalunya ha optat per fer un referèndum. De fet, ho ha provat de fer des del 2014, quan Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera van acudir al Congrés en nom del Parlament per demanar permís per fer-lo. El no va ser clar i Catalunya, després d’un exitós 9-N, va tornar a votar (aquest cop en plebiscitàries que també van donar una majoria independentista). El mandat del Parlament va derivar en la convocatòria d’un referèndum que el Govern d’Espanya vol evitar a tota costa.
Aparcada la política per resoldre els problemes, l’Estat va tirar pel dret i dimecres es va passar de frenada. La resposta al carrer va ser instantània però és que aquell mateix dia passaven a declarar molts alcaldes a Fiscalia per haver donat suport al referèndum. Per ser més exactes, més de 700 dels 900 i escaig que hi ha a Catalunya. La imatge (perquè jo en vaig cobrir una) era de dignitat col·lectiva però no gens agradable pel que representava.
Mentre estava allí no vaig poder evitar pensar amb Gran Bretanya. Després que l’Scotish National Party guanyés les eleccions a Escòcia per majoria absoluta amb el 44% dels vots, David Cameron va proposar un referèndum a Alex Salmond. El Parlament de Westminster va traspassar les competències al de Holyrood perquè Edimburg pogués convocar la consulta, que es va fer amb tota normalitat el setembre del 2014 amb un resultat contrari a la independència (54% en contra i 44% a favor per ser més concrets). El cas d’Escòcia produeix enveja sana, ras i curt.
Però ara, amb la vista posada a l’1 d’octubre, totes les preguntes estan sobre la taula. Dimecres passat hi va haver múltiples manifestacions de suport arreu. Sense anar més lluny moltes persones es van concentrar a la Puerta del Sol de Madrid i en altres ciutats d’Espanya. La plaça del Poble d’Andorra també en va acollir una i la ciutadania de la majoria de ciutats catalanes va sortir al carrer per rebutjar l’actuació de l’Estat i manifestar el seu suport al dret a decidir.
I tot i que des de la Comissió Europea es va mostrar la tradicional fredor al parlar de la qüestió catalana (públicament Brussel·les no té gaire més a dir que allò de que és un afer intern d’Espanya) la premsa internacional sí que segueix a l’instant el debat i és una garantia i una alenada d’aire fresc perquè almenys no se li suposa interès de part.
Ara per ara la realitat és canviant i és agosarat fer un pronòstic de com acabarà tot. A hores d’ara encara no està clar si es podrà votar l’1 d’octubre ni si Catalunya està a l’avantsala de la independència. És probable, també, que amb referèndum o no hi hagi unes altres eleccions més aviat que tard (probablement, també, amb una altra majoria independentista).
I el que està clar és que si la ciutadania catalana es pronuncia en el mateix sentit en repetides ocasions més d’hora que tard el referèndum acabarà caient pel seu propi pes. I qui sap si en aquesta cruïlla històrica Catalunya haurà agafat aquesta vegada el camí que porta a Ítaca. El temps dirà.
Periodista
Sovint es diu que l’origen de tot plegat se situa a la sentència de l’Estatut de l’any 2010. Aquell dia (i alguns columnistes ho han reconegut darrerament) es va fer evident que Catalunya no conservava ni el dret a decidir sobre la pròpia Carta Magna que li garantia la Constitució del 78.
Per fer una mica de memòria no està de més recordar com va anar tot plegat. Amb la formació del primer govern d’esquerres a la Generalitat des de la restauració de la democràcia, Pasqual Maragall va proposar fer un nou Estatut. Va costar Déu i ajut i molts anys de debats, transaccions i paciència. Finalment, el Parlament de Catalunya el va aprovar el 2005. I era un bon Estatut. Segurament, la darrera oportunitat que la ciutadania catalana es donava per intentar formar part d’una Espanya que, si s’hagués construït amb el respecte a les nacions que en formen part, hauria pogut ser un bon invent.
Però no va ser així. La història és de sobres coneguda. El Parlament aprova l’Estatut i el president Zapatero (que anys abans havia promès públicament que «donaria suport a l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya») ja va fer la primera retallada. Sense anar més lluny, i abans que l’aprovés el Congrés, Alfonso Guerra gallardejava que «le habían pasado el cepillo». Amb ribot inclòs, però, el Congrés espanyol va donar-li llum verda i l’Estatut va entrar en vigor.
Però, ai làs! El Partit Popular, després d’una campanya indigna i amb frases d’infaust record, va recollir signatures a tot l’Estat per recórrer l’Estatut al Constitucional. Prèviament, l’Estatut havia estat ratificat en referèndum per la ciutadania de Catalunya però cinc anys després l’alt tribunal el va retallar. Allí es va acabar el dret a decidir en el marc constitucional i, segurament, van començar les ganes de decidir el propi destí que havia de prendre el país.
Ara, en aquesta nova cruïlla històrica, Catalunya ha optat per fer un referèndum. De fet, ho ha provat de fer des del 2014, quan Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera van acudir al Congrés en nom del Parlament per demanar permís per fer-lo. El no va ser clar i Catalunya, després d’un exitós 9-N, va tornar a votar (aquest cop en plebiscitàries que també van donar una majoria independentista). El mandat del Parlament va derivar en la convocatòria d’un referèndum que el Govern d’Espanya vol evitar a tota costa.
Aparcada la política per resoldre els problemes, l’Estat va tirar pel dret i dimecres es va passar de frenada. La resposta al carrer va ser instantània però és que aquell mateix dia passaven a declarar molts alcaldes a Fiscalia per haver donat suport al referèndum. Per ser més exactes, més de 700 dels 900 i escaig que hi ha a Catalunya. La imatge (perquè jo en vaig cobrir una) era de dignitat col·lectiva però no gens agradable pel que representava.
Mentre estava allí no vaig poder evitar pensar amb Gran Bretanya. Després que l’Scotish National Party guanyés les eleccions a Escòcia per majoria absoluta amb el 44% dels vots, David Cameron va proposar un referèndum a Alex Salmond. El Parlament de Westminster va traspassar les competències al de Holyrood perquè Edimburg pogués convocar la consulta, que es va fer amb tota normalitat el setembre del 2014 amb un resultat contrari a la independència (54% en contra i 44% a favor per ser més concrets). El cas d’Escòcia produeix enveja sana, ras i curt.
Però ara, amb la vista posada a l’1 d’octubre, totes les preguntes estan sobre la taula. Dimecres passat hi va haver múltiples manifestacions de suport arreu. Sense anar més lluny moltes persones es van concentrar a la Puerta del Sol de Madrid i en altres ciutats d’Espanya. La plaça del Poble d’Andorra també en va acollir una i la ciutadania de la majoria de ciutats catalanes va sortir al carrer per rebutjar l’actuació de l’Estat i manifestar el seu suport al dret a decidir.
I tot i que des de la Comissió Europea es va mostrar la tradicional fredor al parlar de la qüestió catalana (públicament Brussel·les no té gaire més a dir que allò de que és un afer intern d’Espanya) la premsa internacional sí que segueix a l’instant el debat i és una garantia i una alenada d’aire fresc perquè almenys no se li suposa interès de part.
Ara per ara la realitat és canviant i és agosarat fer un pronòstic de com acabarà tot. A hores d’ara encara no està clar si es podrà votar l’1 d’octubre ni si Catalunya està a l’avantsala de la independència. És probable, també, que amb referèndum o no hi hagi unes altres eleccions més aviat que tard (probablement, també, amb una altra majoria independentista).
I el que està clar és que si la ciutadania catalana es pronuncia en el mateix sentit en repetides ocasions més d’hora que tard el referèndum acabarà caient pel seu propi pes. I qui sap si en aquesta cruïlla històrica Catalunya haurà agafat aquesta vegada el camí que porta a Ítaca. El temps dirà.
Periodista