Enric Palmitjavila i Ribó
Sortosament per a Andorra alguns dels seus conciutadans, a més de tenir esperit emprenedor, decideixen emprendre des d’Andorra.
Malgrat que la realitat del país ha fet, fa i farà, que, ja sigui per petitesa o ja sigui pel seu enorme entorn, avui europeu –que sempre va per endavant–, apostar per Andorra no sigui evident, a cada generació sorgeixen persones disposades a fixar part, o tot el seu propòsit vital, en el desig de triomfar.
Aquest ha estat el cas de l’Enric Palmitjavila i Ribó, nascut a Casa Ricart de Vila, a la parròquia d’Encamp, el 2 d’abril de 1937 i mort el passat 19 de setembre a Andorra la Vella.
Dotat d’una gran energia i dinamisme va emigrar de jove cap a Alemanya, França i Anglaterra, amb el seu amic de tota la vida Pere Besolí i Solé i soci en alguns negocis o empreses (Andimesa, Profinca...)., tornant al país abans dels 30 anys.
Com varen escriure M. Ronchera i M. V. Turmo el 2005 en el llibre Pioners. Testimoni dels emprenedors d’un país editat per Andbank, els factors claus de les seves empreses eren «...la innovació, la tenacitat, la visió, el dinamisme, l’oportunitat del país, la capacitat d’adaptació, l’equip...».
La família també hi ha tingut un paper importantíssim en la seva vida, amb la Pepita i els fills Jaume, Ramon, Xavier i Cristina, tots els quals han acabat dins «l’equip».
Com a empresari ha generat riquesa en els sectors del comerç, l’immobiliari, la perfumeria i l’energia, entre altres, en el darrer quart del segle XX i primer quart del XXI, forjant la nova Andorra, que avui ens sorprèn i ens convoca al repte de continuar en la seva transformació aportant-hi millores en tots els nivells i segons les nostres capacitats.
Era conscient que millorant sol no es va enlloc i que de les millores n’havia d’aprofitar tothom.
Les seves qualitats personals d’honradesa, sinceritat i capacitat de treball les va saber complementar amb les del seu soci i amic enèrgic, ràpid i apassionat formant un tàndem poc habitual en el món de l’empresa. L’acceptació de les limitacions de les seves capacitats també ha estat una gran qualitat i d’aquí la importància de l’equip.
La unió fa la força, divisa andorrana per excel·lència, no podia ser altrament.
L’andorranitat també ha estat una de les seves grans qualitats. Ha adquirit, conservat i recuperat patrimoni tant tangible com intangible i molt més. Una andorranitat oberta al món i a l’humanisme, amb un interès per la cultura entesa àmpliament.
Entre les seves virtuts també l’ha acompanyat l’idealisme, qualitat que el feia alhora visionari, imaginatiu, romàntic, intuïtiu, reservat i discret.
Un idealisme que va tenir l’ocasió d’estructurar i educar al seminari d’Urgell.
Segurament aquest idealisme el va fer interessar pel progrés d’Andorra, a través de càrrecs polítics o institucionals com el de conseller general (1997-2001) o cònsol honorari d’Alemanya (2004-2014).
I l’hi va fer tenir sempre interès intel·lectual pel món, la història, Andorra... D’aquí la seva passió per recollir el coneixement a través dels documents i llibres antics, de vell, incunables, o adquirint biblioteques senceres com les de Bonaventura Riberaygua i Argelich, Melcior Font i Marsà, Joan Riera i Simó o una part de la dels d’Areny i Plandolit, o la seva col·lecció de llibres del Quixot de totes les èpoques, o el seu interès per les guerres carlines del segle XIX o etc, etc.
La seva relació amb el món de la cultura també el va dur al mecenatge. Dotant el premi Tristaina de periodisme a través d’Andimesa a la Nit Literària andorrana del Cercle de les Arts i les Lletres.
O bé ajudant a l’edició dels llibres Ex-Libris i altres gravats de petit format de Sergi Mas i el Recull de Conferències 2004 de la Societat Andorrana de Ciències o el número 25-26 de la revista Àgora l’any 2014, que homenatjava a Joan Riera i Simó. Amb Àgora Cultural es va desplaçar a Montserrat el 2002, en ocasió del lliurament del primer premi Àgora Cultural al pare Cebrià Baraut i Obiols.
No va tenir temps per a realitzar un projecte que portava al cap de molt anys i fins i tot tenia el projecte arquitectònic dels edificis rehabilitats, fet per l’arquitecte Antoni Molné i Sauquet, per a fer-lo realitat: una Fundació a Les Bons, especialitzada entre altres temes en el carlisme. En part per la llarga crisi econòmica que hem viscut i en part primer per falta del marc adequat i finalment pel poc atractiu del marc legal relatiu a les fundacions.
Com ha escrit l’Antoni Morell i Mora, l’Enric Palmitjavila i Ribó ha estat un gran humanista «que sabia que som les coses que hem llegit d’aquells que han escrit abans que nosaltres».
Gràcies Enric, per tot el que has creat i aportat a Andorra, desitjant que tot allò que has unit ni se separi, ni perdi.
Arquitecte
Malgrat que la realitat del país ha fet, fa i farà, que, ja sigui per petitesa o ja sigui pel seu enorme entorn, avui europeu –que sempre va per endavant–, apostar per Andorra no sigui evident, a cada generació sorgeixen persones disposades a fixar part, o tot el seu propòsit vital, en el desig de triomfar.
Aquest ha estat el cas de l’Enric Palmitjavila i Ribó, nascut a Casa Ricart de Vila, a la parròquia d’Encamp, el 2 d’abril de 1937 i mort el passat 19 de setembre a Andorra la Vella.
Dotat d’una gran energia i dinamisme va emigrar de jove cap a Alemanya, França i Anglaterra, amb el seu amic de tota la vida Pere Besolí i Solé i soci en alguns negocis o empreses (Andimesa, Profinca...)., tornant al país abans dels 30 anys.
Com varen escriure M. Ronchera i M. V. Turmo el 2005 en el llibre Pioners. Testimoni dels emprenedors d’un país editat per Andbank, els factors claus de les seves empreses eren «...la innovació, la tenacitat, la visió, el dinamisme, l’oportunitat del país, la capacitat d’adaptació, l’equip...».
La família també hi ha tingut un paper importantíssim en la seva vida, amb la Pepita i els fills Jaume, Ramon, Xavier i Cristina, tots els quals han acabat dins «l’equip».
Com a empresari ha generat riquesa en els sectors del comerç, l’immobiliari, la perfumeria i l’energia, entre altres, en el darrer quart del segle XX i primer quart del XXI, forjant la nova Andorra, que avui ens sorprèn i ens convoca al repte de continuar en la seva transformació aportant-hi millores en tots els nivells i segons les nostres capacitats.
Era conscient que millorant sol no es va enlloc i que de les millores n’havia d’aprofitar tothom.
Les seves qualitats personals d’honradesa, sinceritat i capacitat de treball les va saber complementar amb les del seu soci i amic enèrgic, ràpid i apassionat formant un tàndem poc habitual en el món de l’empresa. L’acceptació de les limitacions de les seves capacitats també ha estat una gran qualitat i d’aquí la importància de l’equip.
La unió fa la força, divisa andorrana per excel·lència, no podia ser altrament.
L’andorranitat també ha estat una de les seves grans qualitats. Ha adquirit, conservat i recuperat patrimoni tant tangible com intangible i molt més. Una andorranitat oberta al món i a l’humanisme, amb un interès per la cultura entesa àmpliament.
Entre les seves virtuts també l’ha acompanyat l’idealisme, qualitat que el feia alhora visionari, imaginatiu, romàntic, intuïtiu, reservat i discret.
Un idealisme que va tenir l’ocasió d’estructurar i educar al seminari d’Urgell.
Segurament aquest idealisme el va fer interessar pel progrés d’Andorra, a través de càrrecs polítics o institucionals com el de conseller general (1997-2001) o cònsol honorari d’Alemanya (2004-2014).
I l’hi va fer tenir sempre interès intel·lectual pel món, la història, Andorra... D’aquí la seva passió per recollir el coneixement a través dels documents i llibres antics, de vell, incunables, o adquirint biblioteques senceres com les de Bonaventura Riberaygua i Argelich, Melcior Font i Marsà, Joan Riera i Simó o una part de la dels d’Areny i Plandolit, o la seva col·lecció de llibres del Quixot de totes les èpoques, o el seu interès per les guerres carlines del segle XIX o etc, etc.
La seva relació amb el món de la cultura també el va dur al mecenatge. Dotant el premi Tristaina de periodisme a través d’Andimesa a la Nit Literària andorrana del Cercle de les Arts i les Lletres.
O bé ajudant a l’edició dels llibres Ex-Libris i altres gravats de petit format de Sergi Mas i el Recull de Conferències 2004 de la Societat Andorrana de Ciències o el número 25-26 de la revista Àgora l’any 2014, que homenatjava a Joan Riera i Simó. Amb Àgora Cultural es va desplaçar a Montserrat el 2002, en ocasió del lliurament del primer premi Àgora Cultural al pare Cebrià Baraut i Obiols.
No va tenir temps per a realitzar un projecte que portava al cap de molt anys i fins i tot tenia el projecte arquitectònic dels edificis rehabilitats, fet per l’arquitecte Antoni Molné i Sauquet, per a fer-lo realitat: una Fundació a Les Bons, especialitzada entre altres temes en el carlisme. En part per la llarga crisi econòmica que hem viscut i en part primer per falta del marc adequat i finalment pel poc atractiu del marc legal relatiu a les fundacions.
Com ha escrit l’Antoni Morell i Mora, l’Enric Palmitjavila i Ribó ha estat un gran humanista «que sabia que som les coses que hem llegit d’aquells que han escrit abans que nosaltres».
Gràcies Enric, per tot el que has creat i aportat a Andorra, desitjant que tot allò que has unit ni se separi, ni perdi.
Arquitecte