PUBLICITAT

L’olivo, l’esquerra i la proposta de Bartumeu

Va ser a les acaballes dels anys 90 quan, des d’Itàlia, ens van començar a arribar les primeres notícies de l’Olivo, un acord previ dels partits d’esquerres per concórrer junts a les eleccions. Aquella fórmula, que va tenir èxit en un país on la representació de l’esquerra l’havien ostentat més els comunistes que els socialistes, va fer fortuna. Romano Prodi, al capdavant de la candidatura, es va fer amb la presidència del país i el debat sobre l’Olivo es va fer ben present a la prèvia electoral del 1999 quan Pasqual Maragall va presentar-se per primera vegada com a candidat a la presidència de la Generalitat.

No és estrany que fos precisament el president Maragall qui obrís el debat perquè des que va deixar l’alcaldia de Barcelona i fins que va fer el pas d’optar a la Generalitat va passar uns mesos a Roma fent classes a la universitat. I tot i que en aquell moment la proposta de Maragall de construir un gran front d’esquerres per concórrer a les eleccions davant la CiU, llavors hegemònica, de Jordi Pujol, no va tenir èxit, sí que es va obrir un debat que ha anat fructificant a partir d’aquella data. Com és sabut, el PSC es va presentar a aquells comicis (que va guanyar en vots però no en escons, que és el que compta) amb una aliança electoral amb Ciutadans pel Canvi, un grup d’independents i de professionals de prestigi situats a l’òrbita socialdemòcrata. Quatre anys després, el 2003, el PSC de Maragall tampoc va aconseguir guanyar CiU (llavors capitanejada per Artur Mas) però la suma dels socialistes amb ERC i ICV sí que era superior a la d’escons que havia tret la formació nacionalista. Ja posats en el terreny de la política-ficció, no és descabellat afirmar que si els tres partits d’esquerra haguessin anat junts a les eleccions, per la simple aplicació de la Llei d’Hont, que premia les llistes més votades, el resultat hagués estat diferent i la ciutadania potser hauria entès més la fórmula del tripartit que es va formar a posteriori. D’alguna manera, si haguessin anat junts a les eleccions, hagués estat més fàcil, també, coordinar un programa comú que després potser hagués estat més fàcil aplicar un cop al Govern.

Però anem a pams. Amb l’excepció de l’experiència de l’Olivo d’Itàlia, que va durar com a tal fins el 2007, l’esquerra europea tampoc s’ha destacat gaire per la seva capacitat d’entesa entre iguals (ideològicament parlant, s’entén). La divisió, doncs, sempre ha estat la màxima d’aquest àmbit de l’espectre ideològic al vell continent. A Espanya, des de després de la Transició, socialistes i comunistes sempre s’han mirat amb recel. Si ho extrapolem als nostres dies (i salvant totes les distàncies) PSOE i Podemos tampoc no han estat capaços fins ara de sumar inèrcies ni de compartir un espai comú que els garantís un futur èxit electoral. A França passa tres quarts del mateix. L’històric Partit Socialista de Miterrand, Jospin i Hollande tampoc ha aconseguit teixir complicitats amb la gent que se situa més enllà de la seva esquerra i que ara té a Jean-Luc Melenchon com a principal referent. Pel que fa a Catalunya, el PSC s’allunya a marxes forçades d’aquella idea de Maragall que va generar els dos tripartits. Amb franca competència amb els comuns d’Ada Colau i amb una ERC amb la que pràcticament ja no hi té frontera electoral, el PSC ha optat per teixir aliances amb membres de l’extinta Unió Democràtica de Catalunya. És a dir, amb la democràcia-cristiana que fa només uns anys liderava Josep Antoni Duran Lleida. D’exemples de col·laboració entre aquestes famílies polítiques, però, també en trobaríem unes quantes. La més paradigmàtica és la que han mantingut tradicionalment a Alemanya des dels temps de Helmut Kohl (tot i que sempre després de les eleccions). Tot i això sembla que ara la CDU d’Angela Merkel i l’SPD de Martin Schulz no repetiran coalició. L’altra és la concertació que funciona a Xile entre socialistes i demòcratacristians des de després de la dictadura i que ha donat l’alternança al govern a uns i altres amb noms com Eduardo Frei, Ricardo Lagos o Michelle Bachelet.

I si per regla general la col·laboració entre les esquerres es fa difícil, pel que fa a Andorra res fa pensar, tampoc, que la socialdemocràcia del Principat vagi plegada a les eleccions del 2019. Pel que llegeixo a EL PERIÒDIC, la proposta que abans de l’estiu va fer l’excap de Govern Jaume Bartumeu no sembla que tingui gaires possibilitats de prosperar. El conseller general del PS, Pere López, té clara la negativa tot i que en els darrers dies hi ha gent del grup que estaria disposada (així s’ha publicat) a explorar aquesta via. I tot i no entrar a valorar els motius que van propiciar el trencament de fa sis anys, no s’acaba d’entendre, vist des de fora, que amb el demos electoral d’Andorra hi hagi dos partits socialistes. Des d’aquest punt de vista, és evident que no es pot treure tot el rendiment al vot de la ciutadania andorrana que dóna suport a aquest espai de l’espectre polític. I, en conseqüència, a les possibilitats de governar. Ara bé, potser encara s’entendria menys (ideològicament parlant, és clar) que la socialdemocràcia concorrés amb els liberals per intentar desbancar una altra formació, Demòcrates per Andorra, també de tarannà liberal. Ara bé, és ben cert que aquest món és un dels pocs àmbits en els que segurament no es pot descartar mai res perquè la política, com va dir Churchill, fa estranys companys de viatge. 
Periodista

Comenta aquest article

PUBLICITAT