Ferran Goya

L’any 2017 hauria d’haver estat el de la celebració del centenari de la Revolució d’Octubre; el cas és que ni a Rússia s’ha commemorat: aquest passat no els interessa, no els hi serveix per justificar el «seu» present. La resta del món també viu massa del –i pel– present i, a l’excepció d’una certa efervescència de la indústria editorial, l’aniversari ha passat sense pena ni gloria.
Els profans –més o menys cultivats– de la història ens movem mentalment entre la fidelitat als nostres vells mites (o dogmes) i la revisió, més o menys radical, d’aquests. Per això, molt conscient de que nedo a contracorrent, he dedicat aquest any, una part del meu temps lliure a rellegir i llegir llibres i documents històrics, però no només sobre la revolució d’Octubre.
Com diu David Armitage, al gremi dels nous historiadors l’instrument d’anàlisis preferit és cada vegada més el telescopi en lloc del microscopi; la vista panoràmica i no el primer pla s’està convertint en la imatge predominant sobre el passat històric. És cert que, encara avui, sovintegen historiadors que continuen posant-hi l’èmfasi en els actors individuals i llurs intencions, en lloc de treballar amb procediments despersonalitzadors i agregatius de la histoire des mentalités seriada.
Crec que l’èpica de les revolucions, les proeses i les vileses dels seus líders en poden aportar ben poca cosa per a actualitzar-ne la nostra visió sobre el seu paper històric.
Llegint el clàssic d’E. J.  Hobsbawm Les revolucions burgeses, vaig sorprendrem de la cruesa amb la qual l’historiador analitzava l’època del Terror de la Revolució francesa: «Els conservadors han creat una permanent imatge del Terror com una dictadura histèrica i feroçment sanguinària (...) encara que, en comparació amb algunes repressions conservadores de moviments de revolució social, el seu volum de crims fos relativament modest: 17.000 execucions oficials en catorze mesos». El Terror era la justícia ràpida i sense garanties de procediment que va ser l’eina privilegiada del Comitè de Salvació Pública per imposar l’autoritat dels jacobins a partir d’abril de 1793 perquè no podien perdre el temps. Hobsbawm tenia raó, els revolucionaris russos –també amb pressa–  també es van inspirar en Robespierre, el Terror Roig posterior a la revolució d’Octubre va ser molt més cruent, i a partir de 1924 les xifres d’execucions i internaments en camps de treball va passar a comptar-se per milions.  
  Avui dia, amb la consciència generalitzada del respecte als drets humans, és impossible –de no ser un estalinista recalcitrant– recordar la revolució bolxevic a Rússia i el règim que va originar, fent abstracció de l’esgarrifosa violència que, des dels primers moments, va acompanyar-la. Tanmateix, més enllà de les visions morals sobre les revolucions, dels somnis i de les utopies alliberadores, els ciutadans hem d’intentar d’entendre el que hi ha de comú en aquestes experiències, agafar el «telescopi» i descobrir la histoire des mentalités seriada que impulsa  l’acció dels humans.
Hobsbawm parla d’una «dramàtica dansa dialèctica» entre reformistes moderats de classe mitja, masses radicalitzades per fer la seva pròpia revolució social i els contrarevolucionaris de les classes benestants. Una «dramàtica dansa» que s’ha repetit en nombroses ocasions i en escenaris molt allunyats entre ells; i que també es manifestava en la 2a República espanyola i en el seu sagnant final.
L’experiència històrica, diu el filòsof José Antonio Marina en Los sueños de la razón, «mostra que l’apressament acaba produint un retràs colossal (...) Cal donar temps al temps».
Les solucions proposades per Condorcet el 1793, o les de Kamenev o Zinoviev eren més lentes però, probablement, haurien estat més eficaces i menys cruentes. Mai ho sabrem.
A la França revolucionaria es va passar dels jacobins als thermidorians i d’aquests al Directori. Curiosament, assenyala Hobsbawm, al que li agradava mirar amb el «telescopi», la revolució va acabar com a la IV República francesa, amb el govern d’un general.
A Rússia -–ho tenim més fresc de la consigna «tot el poder pels soviets», es va passar a «tot el poder als bolxevics», per acabar, desprès d’unes dècades de poder totalitari, en la captura de l’Estat per les elits econòmiques d’un capitalisme dominat pels monopolis privats.
A la llum de l’experiència, podem veure l’encert del socialisme democràtic que ha sabut reformar el capitalisme, tot i mantenint un ordre constitucional que garanteix els drets i les llibertats i que ha fet infinitament menys víctimes que els sistemes de partit únic.