PUBLICITAT

La corba de Phillips o la mare dels ous

Finalment, la tan esperada recuperació econòmica ja ha arribat! Estem vivint  el període de creixement més gran des de la crisi financera de 2008. Es tracta d’un creixement global robust, entre el 3,5 % i el 4 % anual segons estimen els analistes i, encara més important, és un creixement sincronitzat. Sincronitzat: és a dir, que tots els països creixen a bon ritme tan països desenvolupats com països emergents, tan centre d’Europa com perifèria. Que bé! Finalment la generació Millenial podrà sentir quelcom diferent que la típica excusa «és que estem en crisi!». Ara bé, sembla que ens falti quelcom, no trobeu? Si el món s’ha recuperat econòmicament per què els salaris continuen sense pujar? Sabem com ha canviat la crisi econòmica de principi de segle, les regles del joc?
Amb l’objectiu d’agafar una mica de perspectiva sobre la situació econòmica actual, revisem que han fet últimament els savis que controlen l’economia mundial. Els arquitectes de l’economia mundial no són altres que els bancs centrals de les principals potències econòmiques. Són els qui permeten la creació de bombolles, però també són els qui amb valentia ens han tret de la profunda crisi financera de principi de segle.
En els últims mesos, els principals bancs centrals estan començant a retirar estímuls monetaris, és a dir, reduir la immensa impressió de moneda que ha estat necessària per crear inflació i sortir del forat de la crisi. Per anomenar algunes accions: la Reserva Federal dels Estats Units està començant a reduir balanç (equival a destruir bitllets), el Banc Central Europeu ha anunciat la reducció de recompra de deute (equival a estar imprimint bitllets però a un ritme més baix, el que el mercat considera anticipadament com una retirada futura d’estímuls). Alguns bancs centrals com el del Regne Unit o el Canadà han començat a pujar els tipus d’interès.
Si hem permeteu un incís, alguns de vosaltres us preguntareu perquè ha estat tan important crear inflació? La resposta no és del tot senzilla, però intentarem comentar un parell de punts de vista. La primera explicació és l’efecte de la inflació sobre el deute.
Suposem una família que paga 1.000 euros de quota del seu préstec d’habitatge i guanya 2.500 euros de salari conjunt. Suposem que els salaris i els preus pugen el mateix, un 2 % durant 5 anys. Al cap de 5 anys, la família guanyaria vora 2.760 euros (1.02^5 = 10,4 % al més). El resultat és que ara la quota mensual al cap de 5 anys representa un 36,2% de la renda mensual familiar, quan a l’inici representava un 40 % (1000/2500). Esquemàticament, quan els preus pugen, els salaris augmenten, amb el temps el deute es fa més petit en proporció al que estem guanyant. La inflació és important ja que és un factor que fa que els deutes de empreses i països siguin més fàcils d’assumir en el mig-llarg termini.
El segon efecte és el de la impressió de moneda sobre les inversions. En pocs anys, els bancs han quasi doblat la moneda en circulació. Si la moneda val menys perquè se n’ha creat molta de nova, la percepció que es trasllada als mercats és que els deutes d’estats i empreses són menys importants, i que les accions haurien de valdre més. Vet aquí dues raons que expliquen per què la creació d’inflació ha estat tan important per ajudar a sortir del pou. Això s’ha anomenat de vegades la «inflació» artificial del actius. Fi del parèntesi.
En resum, una situació idíl·lica: creixement econòmic fort i sincronitzat, amb inflació positiva i benigna, en resposta els bancs centrals comencen a retirar estímuls monetaris. Sembla que la cosa vagi per molt bon camí. Però no tot són bones noticies, si escoltem de més a prop, un missatge és comú a tots els bancs centrals: prudència, prudència. Per què tanta prudència en retirar estímuls monetaris si la economia va tan bé, em pregunto?
Una de les respostes que he trobat és que una de les regles bàsiques econòmiques ja no funciona: la corba de Phillips. Explicat ràpidament, el Sr. William Phillips, professor neozelandès de la London School of Economics va descriure al 1958, per primera vegada, una equació empírica que relacionava la ràtio d’atur amb l’increment dels salaris. Aquest model s’ha anat perfeccionant amb els anys i era un dels principals models de comprensió i previsió de la inflació futura. Avui, aquesta relació ja no funciona: és una mica com si les arquitectures de la economia mundial s’hagessin quedat sense brúixola...
En aquest punt, ens interessaria esbrinar com ha canviat que la corba de Philips fa que ja no funcioni. Històricament hi havia una relació negativa entre la ràtio d’atur i el creixement de salaris. L’esquema era el següent: com més atur hi ha, més disposats els treballadors estan per treballar per un salari més baix; els treballadors que tenen feina es consideren afortunats, s’adapten i no demanen pujades de salari. Al contrari, en èpoques d’expansió econòmica, baixa l’atur, les empreses tenen més necessitat de treballadors i contracten amb millors salaris o realitzen pujades de salaris per tal de retenir el talent. Adjuntem en la taula les dades dels Estats units, Europa i Gran Bretanya.
Per exemple, als Estats Units al 2n trimestre del 2016 la taxa d’atur era del 4,9 % i la taxa de millora del salaris del 2,5 %, al cap d’un any l’atur baixa un 0,5 % (4,4 %), ens podríem esperar que els salaris pugessin més, però en canvi els salaris creixeren un 0,20 % menys (2,1 %). Aquesta llei de l’economia s’ha trencat: en els últims anys s‘ha reduït l’atur, però no s’han incrementat els salaris. Els economistes intenten avançar-se i esbrinar el per què d’aquesta nova situació. Els factors que han detectat són tres: Primer factor, la productivitat per hora de l’empleat ha deixat de créixer després de la crisi financera, principalment per la manca d’inversió. Segon factor, el factor de la ràtio d’atur no captura correctament la caiguda en la participació en la població activa, així com el increment d’allò que els economistes denominen underemployment: treballadors que desitjarien poder treballar més hores de les que fan. Per últim, el canvi en les perspectives d’inflació futura. Aquest és un factor determinant per les empreses, els ingressos a partir del quals paguen les nòmines es determinen a partir de les perspectives d’inflació pels propers anys. Aquí és on el peix es comença a mossegar la cua. Els bancs centrals no pugen tipus perquè les perspectives de creixement de salaris no estan clares, al no definir un política monetària clara, les perspectives d’inflació dels empresaris no estan clares, com que les perspectives d’ingressos no pugen, les empreses no pugen salaris. Suficient per justificar aquest canvi o no? Això us ho deixo jutjar a vosaltres
Senyores i senyors, l’increment de salaris, la paraula prohibida del neoliberalisme del segle XXI, és un problema pels bancs centrals. La primera derivada és que sense increments de salaris la recuperació no es retroalimenta; els rics són més rics, però si no hi ha distribució del poder adquisitiu els riscs no inverteixen. Sense classe mitja no hi ha paradís. La segona derivada és que sense pujades de salaris serà més complicat veure inflació a llarg termini i difícilment podrem pujar tipus d’interès. Aquest fet és més important del que sembla ja que ens permetria d’una part tornar a una situació de normalitat econòmica on l’economia funciona per si sola sense estimulants artificials i, per altra part, ens donaria quelcom de marge en cas que vingués un altre cicle contractiu. Segurament la pregunta més incomoda no és, quan ens pujaran els tipus d’interès? Sinó, quan ens pujaran els salaris?

Comenta aquest article

PUBLICITAT