Viatge a un (mal) futur laboral
Fem un viatge al futur. Posem la màquina de temps en marxa i ens desplacem un any endavant. Un cop allà coneixem la Maria. Ella portava cinc anys treballant a una empresa. Cobrava 1.500 euros mensuals. Fa uns dies li van dir que l’acomiadaven sense donar-li gaires explicacions. La Maria sap que el seu fins ara cap l’haurà d’indemnitzar. Si aquesta situació s’hagués produït ara, en el nostre present, el cap li hauria hagut de pagar l’equivalent a 125 dies de salari (25 per cada any treballat). És a dir, una mica més de 6.000 euros. A banda, i com que el comiat serà ja efectiu el dia següent, també li haurà de pagar el sou de 60 dies perquè la llei marca actualment que, en aquests casos, l’empleat ha de cobrar 12 dies de salari per any treballat. Això suposaria 3.000 euros més. Però fa uns mesos que les noves lleis laborals, impulsades per DA, estan en vigor. I aquestes van fer que el màxim a percebre per preavís sigui únicament 30 dies de sou, és a dir: tot just 1.500 euros. En global, percebrà un 16% menys d’indemnització.
Ara xerrem amb el Pep. Ell té sort. Encara té feina. Fa dos anys que està a l’empresa, però ara el seu pare es troba malalt i voldria agafar-se una excedència per tenir cura d’ell uns quants mesos fins que millori la seva salut. En el nostre present, no tindria cap problema perquè amb dos anys d’antiguitat n’hi ha prou per poder sol·licitar-la, però la llei de DA ha incrementat aquest requisit a tres anys.
Abans de tornar a l’actualitat tenim l’oportunitat de conèixer la Dolors, a punt de fer els 65 anys. Ella, malgrat l’edat, volia continuar treballant uns mesos més, tant per poder aportar diners a la família com per millorar la seva pensió. Al nostre present ho podria fer sense problemes, però la llei de DA ara li impedeix. L’empresa ja li ha dit que li rescindirà el contracte i que, en tot cas, potser li ofereixen un de nou, amb pitjor sou, per prolongar la seva vida laboral.
Ja estem al present de nou. Amb la Maria, el Pep i la Dolors hem pogut copsar les conseqüències que pot tenir l’aplicació de la proposició de llei de relacions laborals de DA, un text que s’ha elaborat sense tenir en compte els interlocutors vàlids de la part treballadora, que queda molt i molt afeblida. Especialment sagnant és el canvi que es vol fer en les indemnitzacions per acomiadament improcedent, que seran considerablement reduïdes, fet que, en el fons, acaba suposant un menor càstig a aquells mals empresaris que, a l’hora de fer fora un empleat, intenten fer trampes per pagar menys.
I això, recordem, en un país on no hi ha subsidi d’atur, més enllà de la prestació per desocupació involuntària impulsada pel Govern del PS, i on tenir dret a prestacions socials pot arribar a ser missió impossible pels requisits que es demanen (per posseir un habitatge o un vehicle pot succeir que ja no te la concedeixin). I, en cas de poder accedir-hi, des de serveis socials, abans de donar un cop de mà a algú, se l’escaneja a ell i a tota la família, amb uns requisits que, més enllà de convertir el procediment en una odissea, pot arribar a immiscir-se en la intimitat i les relacions familiars d’una manera més que invasora.
No diré que tot el projecte legislatiu sigui dolent. Té alguns (pocs, tot sigui dit) aspectes positius, com el fet que es reculli el concepte del permís no retribuït en cas de malaltia molt greu o hospitalització de llarga durada d’un fill que vam proposar des del PS, l’allargament de la baixa de maternitat o mesures per afavorir la contractació de les persones amb discapacitat. Però, en el fons, això no deixa de ser un bon exercici de disfressar retallades de drets amb algun caramelet que no amaga la misèria final d’una llei típica de la dreta més pura, vista únicament des del prisma de la part patronal. Una reforma laboral que instaura més precarietat, dona la mà a regularitzar-la, liberalitzar-la i afeblir cada dia més la part assalariada. Vendre-ho com un avenç és una enganyifa pels treballadors del nostre país.