Joan Bellés Roca

Imaginin el següent projecte d’inversió: una inversió inicial de l’ordre de milions d’euros, un període de temps de deu anys durant el qual l’inversor no veu cap rendibilitat i, passat aquest temps, que només un cinc per cent dels casos el projecte sigui rendible (amb una gran rendibilitat, no obstant, si s’arriba a l’escenari d’èxit). Pocs inversors racionals voldrien una inversió d’aquestes característiques en les seves carteres, independentment dels seus perfils de risc. Malauradament, així és com podria funcionar el finançament de qualsevol projecte d’investigació científica. L’horitzó temporal i el fet que amb el pas del temps es necessiten cada cop més recursos per seguir investigant juntament amb la lluita d’interessos entre els inversors que volen rendibilitat i els investigadors que busquen disrupció de la ciència, fan que els mètodes tradicionals no siguin prou efectius per invertir-hi.

Ara imaginin un projecte paral·lel per invertir no només en un sol projecte d’investigació, sinó en centenars de projectes d’investigació simultàniament. Això augmentaria el capital inicial requerit, però augmentarien significativament alhora les probabilitats d’èxit. Fent una analogia, seria com tirar no només un sol dard, sinó molts dards per forçar que almenys un d’ells faci diana i compensi, en global, la rendibilitat no aportada pels projectes fracassats. Això ja comença a tenir atractiu com a producte d’inversió.
I a aquesta redefinició, combineu-li el fet que al mateix temps estaríeu contribuint a finançar centenars de projectes d’investigació de fàrmacs i tractaments per combatre el càncer, en totes les seves formes.

Fa pocs anys van començar a gestar aquest sistema diversos investigadors al Massachusetts Institute of Technology (MIT en les seves sigles). Les descripcions tècniques d’un possible fons d’aquestes característiques les expliquen els autors Andrew W. Lo et al. en un article publicat l’any 2013 a la revista American Economic Review (American Economic Review: Papers & Proceedings 2013, 103(3): 406–411). Si bé l’objectiu d’aquesta canalització de finançament és noble, és primordial remarcar que no es tracta pròpiament de solidaritat, en què les persones donarien obtenint rendibilitat zero de manera altruista, sinó d’un instrument d’inversió amb perfil propi de rendibilitat i risc. Convertint aquest tipus de finançament en un instrument d’inversió, esdevindria una opció no només per inversors conscienciats sobre la importància de la investigació, sinó també per inversors que segueixen criteris estrictament econòmics i financers per la selecció d’inversions.

El fons d’Andrew W. Lo et al. és un projecte sobre paper, si bé podria ser una realitat

El funcionament d’aquest fons ve donat de la següent manera: primer se seleccionen uns 150 projectes independents d’investigació. La correlació entre les rendibilitats dels projectes és un factor determinant de la rendibilitat global; és important que estiguin com menys correlacionats millor, altrament seria com si invertíssim en un mateix projecte 150 vegades, per la qual cosa la rendibilitat seria la d’aquest sol projecte i no hi hauria diversificació de risc. Tenir una gran selecció ens dóna marge que fa que a partir d’una petita ràtio d’èxit dels projectes es consolida la rendibilitat total. Alhora, la reducció d’escenaris de rendibilitats extremes (un sol projecte exposa a dos extrems, entre la pèrdua total de capital i les rendibilitats assimilables a una loteria) redueix el risc en conjunt. Aquesta reducció en risc també permet finançar els projectes mitjançant deute, enlloc d’accions; això és una bondat atès que, excepte en casos de gran palanquejament, en general és més barat finançar-se mitjançant deute que accions.

Un cop seleccionats els projectes, no només és important reunir el capital inicial (de l’ordre de bilions d’euros), sinó que també és important determinar l’estructura de capital del fons. En el cas del fons estudiat, els autors han plantejat escenaris des d’un finançament pur en accions fins a combinacions d’accions amb productes estructurats. Aquests darrers són productes financers que lliguen el seu valor amb el compliment o no de certes condicions; en el nostre cas, de condicions lligades a la investigació. Igual que cada empresa té el seu punt òptim d’estructura de capital, és a dir, de quines maneres i en quines mesures es financen les empreses, és possible optimitzar el valor de la mitjana ponderada del cost de capital del fons, segons el capital assignat i el cost de cada component (accions, deute sènior, deute júnior, etc.).

El fons d’inversió proposat per Andrew W. Lo et al. és ara mateix un projecte sobre paper, si bé podria esdevenir realitat si es complissin les hipòtesis seguides en el seu estudi i que alguna entitat aconseguís reunir suficients bilions de dòlars per fer-lo viable. El codi informàtic que han utilitzat els autors per fer les simulacions d’aquest tipus de fons és de domini públic, podent trobar codi en llenguatge R a internet i fent les modificacions segons les hipòtesis que cadascú cregui més raonables.

En resum; si no podem acabar amb el càncer amb les nostres pròpies mans, hem de posar-li un preu al seu cap per tal que algú altre ho faci.