Francesc Guillaumet Periodista

El Jaume Lloveras, catedràtic d’Agrònoms de la Universitat de Lleida, va signar una investigació fa un parell d’anys en la que certifica que la producció cerealística del Segrià a l’alçada d’Alfés es multiplica per deu amb l’aigua del Segarra-Garrigues. El mateix investigador treballa des de fa temps en un projecte que pretén reduir la quantitat d’adob nitrogenat dels camps de blat de moro per guanyar en eficiència i reduir al màxim la contaminació dels aqüífers. Al mateix departament Gustavo Slaffer, investigador Icrea, participa en una recerca a nivell internacional per determinar com afecta el canvi climàtic al cultiu de cereals mentre que al Parc Científic, Tecnològic i Agroalimentari de Gardeny de Lleida s’investiga en la millora de la indústria agroalimentària de Ponent al mateix temps que empreses tecnològiques dissenyen videojocs i altres complements relacionats amb el món digital. Aquets són, només, alguns dels exemples relacionats amb la investigació, una aposta cada vegada més important en el context econòmic mundial i una realitat que durant aquesta setmana s’ha posat sobre la taula a Andorra en la tercera edició de la Trobada d’Investigadors.
Des de fa ja alguns anys són moltes les empreses que tenen en compte la importància de la innovació en els seus comptes de resultats. Tant és així que algunes firmes han vist la necessitat de dedicar part dels seus esforços a l’R+D+I (Recerca+Desenvolupament+Innovació). I és que l’economia del coneixement és una realitat que cada vegada cobra més importància i que en el futur serà gairebé d’obligada referència. Per fer-ho, però, és molt important marcar uns objectius a mig i llarg termini i crear sinèrgies entre la universitat, les empreses i les institucions. Deia el ministre Jover durant la inauguració de les jornades que l’acord d’associació amb la Unió Europea pot representar una oportunitat de primer ordre per avançar en aquesta direcció. I és cert. De fet, dels pressupostos que les universitats dediquen cada any a la investigació són molt importants els fons que capten els diferents projectes en curs a través dels programes específics que hi destina la Unió Europea. Aquest finançament via Brussel·les també possibilita la creació de projectes interfronterers en els que diverses empreses i universitats col·laboren per abordar recerques que tenen en compte el dia a dia de la ciutadania en investigacions que a la llarga revertiran en la millora del medi ambient, la productivitat o la medicina, per posar només alguns exemples. 

Una bona política científica també ha de tenir en compte la identificació de les potencialitats i necessitats del país

Ara bé, una bona política científica també ha de tenir en compte la identificació de les potencialitats i necessitats del país. A Lleida, per exemple, l’agricultura i l’alimentació (per raons òbvies) tenen un pes molt important en els diversos projectes que tiren endavant l’Escola d’Agrònoms i el Parc Científic de Gardeny (un projecte del que en són socis a parts iguals la Paeria i la Universitat de Lleida). Millorar el fred industrial (bàsic per controlar la producció de fruita i poder conservar-la fins que es col·loca als mercats internacionals) o la pròpia elaboració dels aliments són punts bàsics de la recerca que es fa a Lleida. Pel que fa a Andorra també és necessari que s’identifiquin els sectors claus on la investigació pot donar més resultats. El propi sector del turisme o de la neu i, sobretot, el del comerç i el de la banca (sense excloure la medicina si s’aposta també per aquest àmbit de coneixement) poden ser alguns dels punts de partida per crear sinèrgies entre el teixit productiu del país i els investigadors. D’aquí la importància de jornades com la que s’ha celebrat per tercera vegada consecutiva a Andorra i que poden obrir al porta a generar nous consensos i projectes que a la llarga es podran implementar a l’empresa. Al capdavall trobades com les d’aquesta setmana tenen també la capacitat de crear networking i posar en contacte tots els agents que a la llarga han de fer possible que la investigació (en els seus àmbits institucionals, econòmics i de talent) pugui tirar endavant amb condicions. 
Deia que la Unió Europea destina cada any milions d’euros a la investigació i que per això és una porta oberta al futur en el moment que Andorra signi l’acord d’associació. Ara bé, això no treu que la política científica també sigui cosa del Govern. I és que a ningú se li escapa que és competència de la representació institucional definir el disseny de país i és en aquest àmbit on Andorra ha de decidir quin pes hi ha de tenir la investigació en un futur no gaire llunyà. Sosté Jové que el Govern ha duplicat els pressupostos en investigació durant aquesta legislatura (d’entrada caldria saber, també, de quina quantitat es partia i on es vol arribar) i posava sobre la taula (amb encert) la possibilitat de contribuir així a la diversificació econòmica del país. I acabo. Ho faig amb una anècdota que em penso que pot ser significativa de tot plegat. M’explicava fa anys un economista que els països industrialitzats han perdut la capacitat de fabricar alguns productes perquè (tristament) la globalització ha fet que les cadenes de producció es traslladin a països on fer-ho surt més barat. Ara bé, això no treu que si ara ja no surt a compte fabricar sabates (i dic sabates per posar només un exemple) sí que es poden crear les condicions necessàries perquè es puguin dissenyar les màquines per fabricar-les. D’això se’n diu valor afegit i l’aposta per la investigació és el primer pas per fer-ho possible.