PUBLICITAT

La neu que ens va tornar a col·lapsar

Una gran nevada imaginària a la Barcelona del 2010 que col·lapsa la ciutat i el paral·lelisme amb el que va passar a la capital catalana el 1962 serveixen de fil argumental de la novel·la que l’exdirector del Temps de neu de TV3, Toni Real, va publicar l’hivern del 2010 a l’editorial Cossetània de Valls. Per curiositats del destí, la publicació de Sota la neu va coincidir en el temps amb una nevada que no només va col·lapsar la capital catalana aquell mes de març sinó també bona part del país. Potser per això a principis de la setmana passada vaig tornar a pensar amb la novel·la de Real al veure el caos que la neu va provocar a Catalunya i Andorra, dos països que són protagonistes d’aquest relat, i que va complicar (i molt) la mobilitat per les zones de muntanya.
En principi (i per raons òbvies de climatologia) és més probable que la neu paralitzi la plana que no pas el Pirineu. D’entrada tothom sap que la muntanya està molt més preparada per a aquest fet meteorològic que no pas les cotes baixes, on les volves són poc habituals i ho posen tot damunt davall quan apareixen. Per això sobta que la nevada de la setmana passada provoqués el caos al Pirineu (el català i l’andorrà) perquè que nevi amb força a l’alta muntanya és tant normal com que bufi la tramuntana a l’Empordà o que la boira impedeixi veure un ruc a dos passes a les terres de Ponent. A vegades, però, la neu ha sorprès el pla. Sense anar més lluny el 16 de desembre del 2001 va caure una nevada històrica a Catalunya que va col·lapsar carreteres, va causar apagades de llum i va paralitzar el país durant un cap de setmana. No n’hi va haver prou amb les inclemències meteorògiques d’aquells dies que poc després de la nevada la boira es va tornar a fer ama i senyora de Lleida i la neu glaçada va provocar més d’un mal de cap. Arran d’aquella nevada la Generalitat de Catalunya va aprovar el Pla Neucat, que entre altres coses impedeix la circulació de camions de gran tonatge quan comencen a caure les primeres volves (bàsicament per evitar que quedin travessats a la carretera i col·lapsin la circulació) i designa responsables a cada poble perquè, ja sigui amb la pala del tractor o amb algun altre estri, netegin les entrades i sortides a les vies principals.
Arran d’aquella feta semblava que la cosa estava encarrilada però cada vegada que cau més neu del compte queda clar que encara hi ha molt a millorar, especialment pel que fa a les apagades que pateixen de manera massa sovintejada els usuaris dels pobles afectats. A vegades, però, no només cal imputar la responsabilitat dels problemes a l’Administració i a les companyies elèctriques (que també) sinó també a la pròpia ciutadania. I aquests darrers dies hem pogut tornar a comprovar que la responsabilitat personal de cadascú és bàsica per ajudar a què la situació no empitjori. De la mateixa manera que abans quan nevava tothom s’afanyava a treure la neu de davant de casa seva no estaria de més que tothom posés el seu gra de sorra en situacions com les que es van viure la setmana passada. D’entrada no és lògic que no es porti cadenes quan s’anuncien nevades d’envergadura (altra cosa és si se saben posar o no, que això ja seria un altre debat). Per tant, preveure el risc i actuar en conseqüència és el primer que hauria de fer tothom a l’hora de sortir a la carretera quan tot apunta que les situacions climatològiques seran adverses. És obvi que qui ha de desplaçar-se per treballar o per qüestions estrictament necessàries ho ha de fer encara que faci mal temps però s’evitarien molts problemes si tothom estés preparat a l’hora de sortir a la carretera quan s’anuncien nevades més fortes del que és habitual. D’avisats, doncs, n’estàvem.
Pel que fa a Andorra ja es va veure per les xarxes socials que la indignació era màxima entre la gent acostumada a fer els trajectes habituals i que es va veure afectada pel col·lapse circulatori. Els problemes d’aquell dia, d’altra banda, no són gens estranys si es té en compte que el Principat està en plena temporada d’hivern (amb l’afluència de gent que això significa) i que com avançava dimarts l’emissora lleidatana Ua1 gairebé 1.500 persones viuen a la Seu d’Urgell i van cada dia a Andorra a treballar.  «Carnet de conduir sobre neu amb examen, si-us-plau. Pel bé del país i de les nostres paciències», deia el tuit d’una de les persones indignades per la situació (n’hi va haver uns quants més). En paral·lel, un article en aquest diari també informava que les principals artèries comercials d’Andorra la Vella, com l’Avinguda Carlemany o Meritxell, tampoc no estaven com s’espera que haurien d’estar al tractar-se d’un dels punts més cèntrics de la capital. I en paral·lel una notícia feia notar al titular: «Andorra, el país blanc que es col·lapsa quan neva». Fet i fet, és ben bé que aquesta vegada la neu ha agafat amb el pas canviat a més d’un. Més o menys com la gran nevada que va caure el Nadal del 1962 a Barcelona i que va inspirar la novel·la de Toni Real de la que parlava al principi. Amb la diferència que llavors eren uns altres temps i l’alcalde Porcioles va recórrer a Andreu Claret, republicà exiliat entre Andorra i França i especialitzat en la construcció de carreteres d’alta muntanya, perquè li baixés unes quantes llevaneus a la ciutat comtal.

 

Comenta aquest article

PUBLICITAT