Francesc Guillaumet Periodista

El Pla d’Almatà de Balaguer és un immens jaciment andalusí de 27 hectàrees ubicat estratègicament en un promontori damunt del Segre i a mig camí entre el Montsec el Pla de Lleida. Als anys 80, arran de la construcció d’una piscina que finalment es va aturar, s’hi va trobar una necròpolis del segle IX i un jaciment que els arqueòlegs van batejar com l’Empúries islàmica per la seva importància. Tornaré a parlar del Pla d’Almatà una mica més avall però la setmana passada les imatges de l’excavació a l’entorn de l’església de Santa Coloma d’Andorra em van portar directament als anys en què es va trobar la necròpolis de què parlava (precisament de la mateixa època que daten els primers enterraments localitzats a Santa Coloma com a prèvia a la renovació de la il·luminació). I encara que ambdós jaciments tenen poc en comú sí que la troballa dona fe de la curiositat que projectem cap al passat quan trobem elements que ens expliquen com a poble.

Les notícies relacionades amb l’arqueologia han estat constants en els darrers anys. I en moltes ocasions el passat que es conserva sota terra ha estat fins i tot un element dinamitzador del turisme. Potser el cas més paradigmàtic és el d’Empúries, a l’Alt Empordà, on a través de les pedres conservades al subsòl s’ha pogut treure a la llum el principal enclavament grec a la Península Ibèrica. Als peus del mar Mediterrani i al costat de l’Escala, un dels ports naturals més importants de tota la Costa Brava, com li agradava recordar a Josep Pla, Empúries és un pol d’atracció turística de primera magnitud. En altres casos l’arqueologia no ha tingut tanta sort. I el Pla d’Almatà de què parlava abans n’és un exemple. L’antiga ciutat andalusina, situada just al costat del castell que va ser residència dels Comtes d’Urgell, s’ha excavat en comptades ocasions però l’any 2003 un projecte urbanístic va accelerar la seva protecció. La cosa va anar així: Una empresa va demanar permís per fer més d’un centenar de cases en una part dels terrenys. Com que no gaudia de cap protecció era possible fer-ho.

Només la pressió de la premsa, que va alertar convenientment de l’equivocació que suposaria construir allí, just precisament al lloc on es va trobar la necròpolis, va ajudar a parar el cop. Poc després la Generalitat va reaccionar i el va declarar Bé Cultural d’Interés Nacional, una figura que dota d’especial protecció el jaciment i tot el seu entorn i que fa que qualsevol actuació que es vulgui fer a la zona l’hagi d’aprovar la Comissió de Patrimoni del Departament de Cultura. I encara que el més calent és a l’aigüera (el jaciment continua esperant una campanya intensiva d’excavació) el primer pas ja està fet. Salvant distàncies és més o menys el que ha fet el Ministeri de Cultura d’Andorra amb l’església de Sant Serni de Llorts, on a més de protegir l’edifici com a Bé d’Interès Nacional (una figura anàloga a la del Bé Cultural d’Interès Nacional que es fa servir a Catalunya) s’ha imposat un àmbit de protecció. L’un, de més restrictiu, que blinda aquesta església barroca, i un altre de més discret que garantitza alhora reduir l’impacte visual que puguin tenir els edificis del seu entorn i reforça, alhora, el propi element arquitectònic.

Hi ha vegades que, quan es troba patrimoni arran d’una excavació, la dialèctica entre arqueologia i urbanisme es complica

En alguns casos la dialèctica entre arqueologia i urbanisme ha estat més complicada. A Lleida van parar l’any 2004 una construcció perquè la grua havia foradat les antigues adoberies, un element que finalment es va museïtzar i on ara s’ofereixen visites guiades per explicar la història de les antigues fàbriques de pell. Sense anar més lluny, els baixos de la Paeria també donen molta  informació del que havia estat la capital de la Catalunya interior en època medieval i que, de manera global, es pot resseguir amb una ruta que discorre precisament pel subsòl: La Lleida Secreta. En altres casos, hi ha ciutats que enlloc de deixar a la vista les ruïnes recuperades han optat per marcar cromàticament al paviment el lloc que ocupava una muralla, una necròpoli o qualsevol altre element històric complementant l’aposta amb panells informatius. A més d’explicar el com i el per què de la troballa, aquesta fórmula dóna un valor afegit al patrimoni que s’ha trobat arran de l’excavació i que, per les raons que sigui, s’ha tornat a tapar. Tal vegada, però, un dels exemples més significatius del que l’arqueologia ha aportat al turisme cultural i al coneixement del passat és el Born de Barcelona. En ple barri gòtic, i arran de la construcció d’una biblioteca, va aflorar la Barcelona de 1714 al fer els fonaments de l’equipament projectat a l’antic Mercat del Born. A part d’Empúries, aquest és possiblement un dels conjunts més ben conservats de l’arqueologia de casa nostra. Amb els seus carrers, les antigues sèquies comtals i els edificis més propers al port, que en línia recta la Barceloneta queda a prop, l’antic mercat convertit en centre cultural és un dels referents de la història de la ciutat.

Fet i fet, doncs, lluny de representar un escull, l’arqueologia es pot convertir perfectament en una oportunitat per crear relat i ampliar l’amalgama de possibilitats que planteja el turisme cultural. Ho pot fer, a més, tant a nivell purament local (com quan s’excava en un punt molt concret del territori) com a part d’un projecte global que aposti per crear marca de país. Al capdavall tot depèn del prisma amb què es vulgui mirar i de la capacitat d’integrar el patrimoni del subsòl al discurs cultural.