El forense de mòmies
En caure la nit, l’antropòleg espanyol Miguel Botella penja el turbant blau que vesteix en l’excavació arqueològica on treballa per posar-se la bata de metge. Durant un mes es converteix en el metge dels llogarets de l’est d’Assuan, els habitants esperen la seva arribada perquè els alleugi les seves patologies.
Cada dia, cap a les 19.30 hores locals, comença la consulta. Un enfilall de gent s’amuntega a la sala de l’entrada d’una casa de quatre pisos, situada davant de l’entramat urbanístic d’Assuan i que acull la missió arqueològica del Qubbet el Hawa, de la qual forma part Botella.
Això passa cada temporada, des de fa pràcticament una dècada, quan la gent del poble va saber que Botella era metge, a més de treballar com a antropòleg forense estudiant les mòmies a l’excavació, que es remunta a l’època faraònica.
La notícia es va estendre ràpidament pels carrers dels humils i petits llogarets acolorits, on no hi ha doctors i els seus veïns es veuen obligats a creuar a l’altra riba del Nil per rebre atenció.
«La gent va saber que jo era metge perquè vam tenir un problema en el jaciment i vaig haver de cosir una ferida», afirma Botella, poc abans de posar-se el sol, des de la terrassa de la seva llar temporal, situada en un de les cinc poblets que formen l’est d’Assuan.
«No hi ha metges a tota la zona de l’est d’Assuan, on hi ha una quantitat de població estimable. No hi ha metge, no hi ha Seguretat Social i a Assuan els hospitals són de pagament. I és clar, són enormement pobres», apunta el catedràtic de Medicina Legal de la Universitat de Granada.
A Botella li diuen al poble com Abu Digui, que per a ells significa «l’home respectable amb barba», que el metge llueix amb orgull i que sempre grapeja quant s’acosta a un pacient per fer el diagnòstic.
Un cotxe recull al doctor per portar-li a una casa del poble, on una família espera a Botella, que es desplaça al costat de l’infermera espanyola Rosario Guimarey, que també participa en l’excavació, perquè atengui a un home gairebé sense consciència.
Després d’un diagnòstic negatiu, l’únic que demana és que el portin immediatament a l’hospital. Dos dies després, una trucada li anuncia que el pacient ha mort.
«A vegades és molt frustrant. Amb els casos greus no pots fer res. No tenen possibilitats perquè no tenen diners, perquè no tenen on anar. Si aconsegueixes alleujar el dolor ja estàs fent alguna cosa», indica, i afegeix que, malgrat tot , l’experiència és «enormement positiva».
Un cop acabada la reunió en què es troben els membres de l’equip arqueològic espanyol de Qubbet el Hawa, liderat per la Universitat de Jaén, Botella baixa les escales per a una altra consulta. Aquest cop ve un pare amb el seu petit, totalment adormit.
El progenitor busca un remei perquè al seu fill li creixi la cama esquerra, que fruit d’una luxació congènita de maluc podria impedir-li que segueixi caminant.
La solució és que segueixi un tractament a la capital, el Caire, a uns 1.000 quilòmetres al nord d’Assuan, encara que el pare assegura amb la mirada perduda que no pot pagar més, que ha venut les seves dents i fins i tot la seva tomba.
«Ja rab» (Oh Déu, en àrab) són les úniques paraules que clama mirant al cel en saber que no hi ha més solució que aquesta.
No obstant això, més enllà d’aquests casos, les patologies que sol tractar Botella «són, majorment, senzilles», ja que «la gran majoria són problemes d’artrosi, de columna o de genoll», diu.
Això es deu, sobretot, a la deplorable qualitat de vida, ja que «tenint en compte que el poble és desert, no hi ha carrers, i que és pura sorra, la dona es destrossa els genolls i el maluc quan surt, i també pels nivells d’obesitat que hi ha entre elles. Aquest és el gran problema», indica.
Quan «Abu Digui» passeja pel poblet o munta a la camioneta pick-up que el condueix al jaciment, la gent el saluda i somriu com si d’un salvador es tractés.
«Són experiències que no tenen preu. És una cosa enormement difícil, però tan gratificant que val la pena», argüeix, en agregar que no vol que l’hi agraeixin ja que aquesta és la seva tasca voluntària.
Amb una brillantor als ulls que li fa oblidar tots els esquelets i mòmies que veu diàriament, assenyala: «Això té un punt important i és veure que pots fer alguna cosa per la gent. Per poc que facis estàs ajudant. T’agafen la mà i et diuen gràcies. I això no té preu».