Antonio Hermosín Periodista

Gairebé 100.000 japonesos d’ascendència coreana van emigrar a Corea del Nord entre els anys seixanta i vuitanta atrets per la promesa de trobar el «paradís a la terra», però es van trobar amb una realitat desoladora de la que molt pocs van aconseguir escapar.
El 1960 amb tot just 17 anys, Eiko Kawasaki va decidir embarcar-se en un viatge al Nord després de sentir «històries meravelloses» sobre la prosperitat i la igualtat de la que gaudien allà tots els treballadors, gràcies al règim utòpic i paternalista fundat per Kim Il-sung.
«Vam ser arrossegats per falses promeses. Ningú ens va obligar a anar, però creiem que el Govern del Japó va poder fer alguna cosa per evitar-ho», explica en una trobada amb els mitjans Kawasaki, que va escapar del país estalinista després de viure-hi 43 anys, deixant enrere el seu marit i cinc fills.
Ella és una de les moltes Zainichi (descendent de coreans arribats en l’era de domini colonial nipó sobre la península coreana, 1910-1945) que es va deixar portar per propaganda impartida en centres escolars nipons controlats per Chongryon, associació de coreans residents a l’arxipèlag afí al règim dels Kim.
El seu viatge a Corea del Nord, organitzat per Pyongyang amb la connivència del Govern del Japó i la Creu Roja nipona –segons han denunciat alguns historiadors i desertors com ella–, va ser ja una bestreta del que els esperava allà.
L’adolescent va prendre un dels trens que recorrien el territori nipó noliejats per Chongryon per transportar els emigrants, i dels quals, un cop a bord, era «impossible» baixar-se o contactar amb l’exterior, segons el seu relat.
La destinació del tren era Niigata (oest del Japó), d’on al seu torn partia un vaixell cap a Chongjin (costa oriental nord-coreana), la tercera ciutat més gran del país i un dels seus principals ports.
«Els passatgers anàvem entonant cançons tradicionals coreanes, i alguns fins i tot van plorar i cridar d’alegria en albirar la costa nord-coreana. Però l’ànim es va esvair quan arribem a Chongjin, l’aspecte era molt més miserable que el port de pescadors de Niigata», explica Kawasaki.
Aviat van descobrir també el racionament de menjar, l’obligació d’informar sobre el comportament d’altres o la censura de la correspondència que mantenien amb les seves famílies al Japó.
Kawasaki es va veure «atrapada» al Nord però sabia que s’arriscava a morir o a acabar a un camp de presoners si tractava d’escapar.
Així va aguantar dècades, durant les quals es va casar i va tenir cinc fills, fins que va decidir fugir quan «les coses van empitjorar» amb l’arribada de la «gran fam» a mitjans dels anys 90.
«Hi havia munts de cadàvers apilats als carrers, entre ells nens», afirma l’emigrant sobre aquesta època, quan l’aïllament econòmic del règim i una successió de males collites van causar la mort de milions de persones, segons estimacions internacionals.
Uns 87.000 japonesos Zainichi, als quals se sumen unes 6.000 dones nipones que van acompanyar als seus marits d’ètnia coreana, van emigrar al Nord dins el «projecte de la repatriació», també conegut com el «moviment del paradís a la terra», que va ser anunciat per l’exlíder Kim Il-sung el 1958 i es va perllongar fins al 1984.
Ara, Kawasaki, amb el suport d’altres desertors i de juristes nipons, han decidit presentar una petició davant la fiscalia de Drets Humans de la Cort Penal Internacional (CPI) per exigir responsabilitats a Chongryon, al Govern nipó i a altres parts implicades, com la Creu Roja del Japó.
Consideren que aquesta migració massiva, en la qual es va enganyar als afectats i se’ls va privar de la seva llibertat des de l’inici del viatge, constitueix una «violació dels drets humans», segons la petició que va presentar aquesta setmana a la seu del TPI a l’Haia (Països Baixos).
Documents desclassificats de l’Executiu nipó mostren que Tòquio no només va permetre la logística d’aquesta repatriació massiva, sinó que va ser el seu principal promotor per motius de seguretat nacional, segons la historiadora britànica Tessa Morris-Suzuki, autora d’un llibre i diversos articles acadèmics sobre el tema .
Aquest flux migratori permetia al Nord guanyar mà d’obra qualificada, i al Japó, desfer-se dels Zainichi, un grup de població considerat problemàtic des del final de la Segona Guerra Mundial a causa la seva dependència dels ajuts estatals o per les sospites que fossin comunistes o espies.
Per la seva banda, Chongryon, que s’ha vist embolicada en diverses polèmiques pels seus vincles amb el règim, ha negat tota responsabilitat en el «projecte de la repatriació» i manté que es va dur a terme estrictament segons l’acordat entre Tòquio i Pyongyang.
Kawasaki va aconseguir escapar del Nord al març del 2003 a través de la porosa frontera de la Xina i amb l’ajuda d’un intermediari al que va pagar amb l’estalviat durant quatre dècades, tot i que fins fa gairebé un any després no va poder tornar al Japó.
«Tots els desertors pensem diàriament en els familiars que deixem enrere, i les vides dels quals hem posat en perill», assenyala Kawasaki, qui confia que la seva fugida serveixi per «aconseguir algun canvi en el règim o perquè pagui pels seus actes»