Augusto Magaña Periodista

La llegenda del Sant Grial té el seu origen en els artistes del romànic que van pintar els absis de vuit esglésies del Pirineu català, entre ells el mundialment famós pantocràtor de Sant Climent de Taüll, que es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).
Així ho suggereix l’escriptor Javier Serra a El foc invisible, novel·la guanyadora del Premi Planeta 2017, que en una visita al MNAC acompanyat per un grup de periodistes, va assegurar que, quan es rastregen les fonts d’aquesta llegenda, «un ha de forçosament concloure que van ser artistes a la península ibèrica, en terres dels Pirineus catalans, els que van inventar el grial».
Segons l’autor, les primeres pistes que apunten a l’origen en terres catalanes del mite del grial –el bol o copa usat per Jesucrist en l’Últim Sopar– es poden trobar en l’etimologia del terme: «Pensem que és una cosa que neix a França, però la realitat és que grial és una paraula rara en l’idioma francès».
En canvi, en alguns testaments de més de mil anys d’antiguitat que es van trobar en l’entorn de la Seu d’Urgell, al pirineu lleidatà, s’utilitza la paraula grazal per referir-se a una mena de vaixella.
En moltes de les pintures romàniques del MNAC es repeteix la figura del «grazal», que es mostra sempre en mans d’una figura femenina (presumiblement la Mare de Déu) i del que emanen raigs de llum, el que suggereix que es tracta d’un objecte sagrat i que coincideix amb la descripció que va fer el 1180 Chrétien de Troyes, que va ser el primer autor a esmentar-ho, en la seva obra El conte del grial.
«Estem parlant d’una cosa que ja es pinta més o menys en l’any 1090 i no és fins el 1180 quan apareix el primer relat sobre el grial», ressalta Serra, per a qui es tracta d’un evident anacronisme.
A El foc invisible és precisament aquesta pista la que fa que el protagonista, l’investigador David Sales, viatge a Barcelona per desxifrar el misteri d’aquests greals que es mostren repetidament en vuit esglésies d’una àrea concreta de 250 quilòmetres quadrats als Pirineus, l’única on ha aparegut pintat aquest objecte sagrat.
L’investigador Sales se centra sobretot en la principal pintura de l’art romànic, el pantocràtor de Taüll, que Serra considera com «la peça angular de la novel·la» i on la llegenda i la realitat comencen a creuar-se de forma més visible.
«La llegenda diu que el grial és preservat per Sant Pere i d’aquí va passant de papa a papa durant els primers segles», ha relatat Serra, que precisa que a l’església de Sant Climent de Taüll es van dur al 1123, com reflecteix una inscripció que encara es conserva al MNAC, les relíquies del papa Sant Corneli.
Aquest detall va sorprendre Serra quan investigava fets històrics per crear la seva novel·la, ja que no entenia com «en una remotíssima església dels pirineus i en un lloc de poca importància estratègica es porten de sobte les relíquies d’un papa».
La resposta podria estar en la llegenda de Sant Llorenç, a qui el papa Sixt III suposadament va lliurar el grial perquè ho amagués. Sant Llorenç ho hauria enviat a Osca, on vivien els seus pares, i des d’aquí vagaria per diversos llocs, entre els quals es trobaria aquesta comarca dels Pirineus catalans. El significat del Sant Grial seguirà sent una incògnita. Així i tot, a El foc invisible Serra fa visibles aquestes i altres pistes per intentar aclarir l’origen de la llegenda d’aquesta relíquia que ha estat objecte d’enormes debats al llarg de la història.
«En les meves novel·les no només busco commoure, sinó també moure al lector perquè se sumi a l’aventura de descobrir aquests misteris. Per això intento remetre’ma sempre a obres d’art que siguin accessibles, ja que un museu és una col·lecció infinita d’històries que no han acabat d’explicar-», conclou Sierra.