PUBLICITAT

Gramàtica sota el braç

De bon matí rialles i un so eixordador al menjador de l’hotel. La màquina de cafès que raja a balquena, dringadissa de gots i de culleretes que remouen el líquid enèrgicament. Avui toca debatre. Els més diligents ja han esmorzat, els veiem a l’altra banda del vidre, gesticulen al mateix ritme que articulen acuradament tots els mots del discurs. Han vingut a guanyar.
El que fa la comunicació no verbal! Les més jovenetes s’han maquillat força, fan 4t d’ESO i la cosmètica acompleix el seu objectiu, volen passar desapercebudes i diluir-se amb les de 2n de batxillerat, que ningú no és pensi que l’edat les fa un rival més dèbil. També tenim adolescents encorbatats, camisa impecable i americana de sastre. Sigui darrere el faristol, sigui voltant per la sala, al bon orador li cal presència.
Professors de filosofia, de català, de castellà i fins de química i matemàtiques, esmorzen amb calma perquè ells sí que estan tranquils, ells ja han fet la feina, ara els toca als alumnes. Marc està desesperat, va amb les seves cinc xiquetes de 4t d’ESO que impacienten el més parsimoniós. La puntualitat és essencial segons els jutges i van molt justos de temps. Tenen el primer debat d’aquí a 20 minuts i Marc espera que eixes xiquetes s’arreglen lo monyo. Per fi baixen, toca agafar el bus i cap a la universitat. Però ai las! Una de les xiquetes duu una carrera en la calça. Marc no perd el somriure, hauran d’agarrar un taxi si no volen arribar tard...
Dies d’anades i vingudes, dies de nervis, neguit, èxits i fracassos. Plors i rialles. Quanta intensitat que es viu durant l’adolescència! Una cosa és clara, se n’han adonat que els calen més paraules, necessiten ampliar el vocabulari (i tu et mossegues la llengua i penses que per fi, per fi se n’adonen...) i han decidit que a partir d’ara llegiran més. «Ens n’hem adonat que si argumentem bé podrem aconseguir el que ens proposem» –ens diuen els alumnes. Parlar en públic els dona seguretat i en cada debat creixen una miqueta més, augmenten l’autoestima i se senten més capaços d’afrontar nous reptes. Han après a escoltar, reflexionar i respondre. L’agilitat mental és clau però cal mesurar sempre cada paraula.
Els alumnes ens expliquen amb entusiasme que han tingut una conversa amb diverses varietats dialectals i els ha encantat. Sí, sí, allò que els llibres expliquen sobre els dialectes ara han vist que és cert i que, a més, malgrat que alguns diuen paraules que ells no havien sentit mai, s’entenen perfectament. Visca! També hem eliminat prejudicis lingüístics. «I és clar que tots parlem català» –es deien. Cadascú a la seva manera i tots ben orgullosos d’allà on venen. Els andorrans? Els que més fanfarronegen, ells tenen un país amb el català com a llengua oficial. (Tant de bo amb això n’hi hagués prou per a la bona salut de la llengua).
I per acabar, la gran final. L’equip que representava la Universitat Pompeu Fabra s’endú la victòria, ben merescuda. Una bona eloqüència juntament amb arguments contrastats, flexibilitat en el discurs, una tesi sòlida i una gestió del temps impecable ha estat la clau de l’èxit. Ara bé, tot i que el guardó només se l’emporta un sol equip, quan acaba un debat és bo citar Jorge Fontevecchia: «En els debats qui perd, guanya, perquè s’endú la raó de l’altre».
Entre aplaudiments i eufòria es clausura l’acte i ens n’anem amb més dubtes que mai sobre si l’humor té o hauria de tenir límits. De moment, enfilem el camí cap a Andorra amb la nova Gramàtica de la llengua catalana sota el braç (pesa... però ens emportem el regal amb tanta il·lusió!) i també hem fet noves amistats però sobretot, sobretot, ens emportem els records, l’experiència i tot el que hem après de tots els contrincants.
Gràcies, Universitat d’Andorra. Gràcies, Xarxa Vives!

Comenta aquest article

PUBLICITAT