Paciència en tindràs tu!
Disculpeu que comenci sent certament mal educada però cada vegada que surto de casa i topo amb el cartell que em recomana «paciència» mentre les màquines de les obres no s’aturen ni un sol minut de dilluns a diumenge de vuit a deu de la nit la resposta que passa ràpidament pel meu cervell és: paciència en tindràs tu! Després reflexiono i penso que valdrà la pena, que quedarà una avinguda la mar de xula... Fins que cada matí em desperten les mateixes màquines i el pensament torna a reunir paraules malsonants. Passat aquest primer moment irracional, ho reconec, surto de casa conscienciada i em disposo a travessar només uns metres de l’avinguda Meritxell fins poder girar i passar per un dels carrers paral·lels. Els pocs metres de recorregut, però, es fan eterns, especialment, en cap de setmana. Sembla un entrenament en zig-zag. Esquivar els turistes que volen (o intenten) mirar els aparadors de les botigues es converteix en un esport nacional. L’espai per caminar s’ha reduït al mínim i compartir-lo entre veïns i turistes es fa complicat. Les cares dels que volen travessar a l’altra banda per veure les botigues que hi ha a la part dreta (o a l’esquerra) de Meritxell són un cromo mentre busquen algun dels passadissos que els permeten arribar a un altre aparador. I els que anem amb presses ens atabalem més del que hauríem amb aquells que no tenen culpa de res.
Disculpeu la meva indignació, realment no sé com caldria fer aquestes obres molestant el mínim possible a veïns, comerciants i turistes. No sé si era millor fer-ho tot a l’hora o fer-ho per trams. El que sí que sé és que sentir soroll cada dia de vuit del matí a deu de la nit de dilluns a diumenge sense ni un sol dia de calma és insuportable. Em pregunto si el comú s’ha parat a pensar en la gent que té fills petits i que fins les 10 de la nit sent el soroll dels treballs. O amb la gent que s’aixeca a les cinc del matí per anar a treballar o a aquells que sovint pleguem passades les 12 de la nit i a les vuit del matí ja tenim el despertador a punt durant els set dies que té la setmana. I no vull pensar en les vacances que els espera als turistes que hagin considerat que agafar un hotel al mig de l’eix comercial principal era una fantàstica idea... De veritat no es pot parar ni un sol dia durant quatre mesos (o més)?
I després, òbviament, arriben els problemes que eren d’esperar: incidències amb les canonades i els cables d’Internet. Ho tenim assumit... però ningú ens pot avisar? Si tallen l’aigua, si es rebenta una canonada, si tallen un cable que no toca, avisi’n als veïns i als comerciants. Tenir paciència sense informació és massa demanar. Potser seria bo que ens facilitessin un número de telèfon al qual poder contactar si, com l’altre dia, passades les 10 de la nit i quan ja no hi havia cap obrer treballant, l’aigua encara no ha tornat. Més enllà de comunicar paciència, el que cal és comunicar els problemes. Les xarxes socials, per cert, són una gran eina en aquestes ocasions. Fins ara, però, ningú per iniciativa pròpia et dona respostes. Per sort, i també cal dir-ho, en els dos casos la solució ha sigut força ràpida. Amb el problema de l’aigua va ser el servei de circulació de la capital qui ens va ajudar amb molta amabilitat. També els serveis d’Andorra Telecom van solucionar la incidència de la xarxa el mateix dia. Quelcom que només sabem els afectats perquè, insisteixo, ningú comunica.
I tot plegat quan només portem un parell de setmanes d’obres. Paciència, diuen, no?