PUBLICITAT

Fi a una discriminació a Espanya als residents andorrans

Estem de celebració. No fa gaire temps que en aquestes mateixes pàgines s’escrivia sobre la diferència en el tractament fiscal patit pels residents andorrans pel que fa als espanyols en successions o donacions subjectes a imposició al país veí. No obstant això, avui portem millors notícies.
El Tribunal Suprem espanyol, en sentència de 19 de febrer de 2018 (242/2018), s’ha pronunciat en contra del Regne d’Espanya en entendre com a una vulneració a la lliure circulació de capitals el tractament que aquest atorga als residents extracomunitaris en l’àmbit de l’Impost sobre Successions i Donacions (d’ara endavant, ISD). Una segona sentència, del 22 de març de 2018 (492/2018), ha confirmat aquest criteri establint per tant jurisprudència sobre aquest tema.
Millor comencem pel principi. Com és de sobres conegut, un dels atractius fiscals d’Andorra és l’absència d’un impost que gravi les transmissions lucratives realitzades tant inter-vius com a mortis causa. Malgrat això, no es tracta d’un concepte desconegut, o almenys no hauria de ser-ho, per a aquells residents que mantinguin  vincles a Espanya. La legislació d’aquest país estableix que (i) quan el receptor d’aquesta transmissió lucrativa sigui resident en aquest estat o (ii) quan els béns transmesos estiguessin situats, poguessin exercir-se o haguessin de complir-se en territori espanyol; l’operació queda subjecta a tributació a Espanya mitjançant l’Impost sobre Successions i Donacions.
A efectes pràctics, això suposa que, per exemple, quan un de nosaltres rep una herència composta per béns immobles situats a Espanya es veu en l’obligació d’afrontar la liquidació de l’ISD. Fins a aquí tot correcte. La sorpresa ve quan es comprova amb estupor que la factura fiscal a abonar és exageradament superior a la de la resta d’hereus. El motiu? La condició de residents a Espanya els atorga el dret a aplicar-se certs beneficis fiscals disposats en la normativa autonòmica de torn mentre que la residència a Andorra obliga a tributar a l’empara d’una Llei estatal espanyola molt menys favorable per al contribuent.
Per comprendre l’origen d’aquesta discriminació cal remuntar-se en el temps. En el marc de l’acord de 1996 per al finançament de les Comunitats Autònomes de règim comú, l’Estat espanyol va cedir a aquestes últimes certa capacitat normativa sobre alguns dels principals impostos i tributs; entre ells l’ISD. Al seu torn, es van definir els «punts de connexió» necessaris per determinar a quina regió correspondria gravar cada fet imposable. Gràcies a aquestes competències, incrementades tant el 2001 com el 2009, les diferents comunitats van incorporar a la seva normativa interna de l’ISD un conjunt de reduccions i bonificacions que els va permetre disposar d’una normativa autonòmica més laxa que l’estatal.
Hi havia un problema, no tots els contribuents podien gaudir d’aquests avantatges. Les diferents normatives autonòmiques solament eren aplicables en successions en les que tant causant com causa-havent fossin residents a Espanya i en donacions en les que el donatari i els béns transmesos es trobessin al propi país. En la resta de casos, l’impost havia de liquidar-se segons l’establert en la Llei estatal i sense poder aplicar els beneficis fiscals descrits anteriorment.
Aquesta discriminació es va veure limitada parcialment arran de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 3/9/2014 (C-127/12). En aquesta, es reprovava a Espanya en considerar que aquesta distinció entre residents i no residents vulnerava l’article 63 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE) on es prohibeix expressament «totes les restriccions als moviments de capitals entre estats membres i entre estats membres i tercers països». Com a resposta, va ser aprovada la Llei 26/2014, del 27 novembre que permet, a partir de l’1 de gener de 2015, als residents en la Unió Europea (UE) o a l’Espai Econòmic Europeu (EEE) optar per l’aplicació de la norma pròpia de la comunitat autònoma amb la qual existís determinada connexió. No obstant això, se seguia penalitzant per tant al resident tant de la UE com de l’EEE.
Van ser moltes les veus especialitzades que es van alçar contra aquesta situació. Existien motius. S’havia consensuat que les excepcions a aquesta lliure circulació de capitals disposades en els articles 64, 65 i 66 del TFUE no resultaven d’aplicació en aquest assumpte. Els tribunals europeus ja havien posat de manifest que la lliure circulació de capitals no es podia limitar geogràficament sinó que havia d’estendre’s a països tercers: sentència Mattner del 22 d’abril de 2010 (C-510/08) i sentència Welte 17/10/2013 (C-181/12). I no obstant…
No obstant això, no ha estat fins a aquest mes de febrer quan el Tribunal Suprem ha posat fi a la discriminació. I ho ha fet concloent (i) que la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 2014 ha de servir d’empara també a residents en països tercers; (ii) que la vulneració sobre la lliure circulació de capitals adquireix la consideració de «suficientment caracteritzada», és a dir, greu i manifesta; i (iii) que l’Estat espanyol ha d’abonar al contribuent la diferència entre el que ha ingressat i el que li hagués correspost d’aplicar la normativa autonòmica.
Estem per tant, davant una gran notícia per a alguns de nosaltres. En primer lloc, per a futurs contribuents que podran aplicar els criteris definits en aquestes sentències, optant per liquidar l’impost conforme a la normativa autonòmica i en igualtat de condicions que un resident espanyol; i finalment, per a aquells que ja van realitzar el pagament de l’impost en el passat i que puguin valorar, en cas que no es trobi prescrit,  la possibilitat d’instar la sol·licitud d’ingressos indeguts.

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT