Feminisme llunyà
Escric i mentre ho faig començo a visualitzar i comptabilitzar les crítiques que segurament em cauran després que algú (si és que és així) llegeixi aquestes ratlles. Però després d’una setmana molt dura informativament parlant crec que pot ser una bona medicina.
Parlar de violacions, assetjament sexual o qualsevol altre tipus de violència mai és fàcil. Per desgràcia de tant en tant ens toca haver d’explicar algun cas així. I quan ho fem sempre intentem que sigui amb el màxim respecte possible i de la manera més adequada per no banalitzar i respectar tant a la víctima com al presumpte agressor. Com sol passar, sempre hi ha crítics. No em queixo, està bé. Si són crítiques constructives de ben segur que ens poden ajudar a millorar. De fet, fins i tot l’autora de l’article va fer aquest exercici. Davant dels dubtes, consulta als experts. I el Col·legi de Periodistes de Catalunya ens va deixar tranquil·les del tot: res a dir en la manera de tractar la informació.
Si he de dir la veritat, em va sorprendre que algú pugui qüestionar el fet d’utilitzar determinades paraules o d’explicar determinats detalls. I tot plegat embolcallar-lo amb la bandera del feminisme. Soc dona i feminista. Però ho dec ser a la meva manera (algunes potser diran que no ho soc, què hi farem!) perquè hi ha coses que ni entenc ni comparteixo. De fet, em veig a anys llum, per exemple, de determinats arguments, accions i consideracions de molts dels moviments anomenats feministes.
I el cas de la presumpta violació potser me n’ha fet adonar més encara. Per què? Perquè resulta que tenim unes associacions de dones i associacions feministes que posen al crit al cel per utilitzar determinat vocabulari però que quan els preguntes pels protocols d’actuació en aquests casos et responen amb silenci o amb un «no ho sé». Així doncs, com poden donar-se a conèixer com un recurs d’ajuda per aquelles dones que es troben en una situació de violència? Com m’assessoraran si no saben si existeixen o no protocols? Com poden valorar si l’atenció que he rebut ha estat correcta o no, si s’imaginen que existeixen però no saben què diuen? Com poden actuar a temps si quan els demanem el seu parer sobre un cas concret ens diuen que necessiten una setmana per reunir-se i valorar-ho?
Ja em perdonaran, però estic indignada. Indignada de sentir com s’omplen la boca de feminisme i de defensa de drets quan en realitat no tenen ni idea del que parlen. Ho sento, però no vull que algú que està més preocupat pel vocabulari que per saber com reaccionar davant d’una violació em demani confiança o em doni lliçons.
Crec que entre tots podem fer un pas endavant i que aquest malaurat cas que ha sortit a la llum serveixi per aprendre i per mirar de fer les coses millor. Uns i altres. Sense crítiques precipitades i sense banderes que ens impedeixin veure el que realment és important.