Antoni Pol i Solé Arquitecte

La  desvalorització emocional de la, com a mínim, mitja part de la realitat física o material existent en l’actualitat, ha passat a ser  assumida pel món físicament inexistent i creat artificialment, conegut com a món digital o virtual.
Potser en lloc de la contraposició realitat-virtualitat, hem de parlar  de la contraposició natural-artificial, perquè està en joc la pèrdua  de valor de la natura (que inclou l’home) i la mida en la contraposició ja no és amb l’home sinó amb una nova dimensió que no és  cap de les quatre conegudes fins ara (les tres de l’espai, més el temps).
La transformació de futur de la ruralitat, si no volem que quedi  encara més relegada per aquesta pèrdua de valor de la realitat física, passa doncs per la incorporació conscient de la «naturalitat», és a dir de la seva essència natural,  en els  màxims graus possibles i si vol continuar «existint».
És a dir, la  reivindicació de la qualitat (excepcionalitat) del medi físic natural per sobre del productiu, de l’afectiu i paisatgístic tradicional i fins i tot de l’estructural de relacions passades amb els territoris urbans.
La memòria del territori ja no és una qualitat suficient davant l’acceleració dels processos d’ocupació i desocupació, utilització i abandó, globalització i deslocalització, d’especulació econòmica amb el guany i benefici particular, com a objectiu per sobre de la construcció o implantació d’un sistema coherent , sostenible i durable al servei de l’interès general.
El camp avui ja no pot competir per continuar amb la seva interdependència amb la ciutat, en l’àmbit productiu agrícola o ramader, en un món deslocalitzat, industrialitzat i mundialitzat.
Però sí que ho pot fer com a aportador i gestor del medi natural del  qual l’home n’és part intrínseca i per tant depenent en la seva  supervivència, encara que no se’n senti vinculat, per un excés de confiança en la tecnologia i per tant actuï nèciament en relació a aquest.
I l’home urbà necessita, i encara valora la relació amb el món natural, encara que sigui en una relació mínima i des de la comoditat de no sentir-se-n’hi lligat ni responsable.
La construcció i difusió d’un relat nou és obligada, en relació al tema. I com ha de tractar-se culturalment des dels  nous territoris urbans.
Als territoris pirinencs hi hem de saber incorporar aquest nou concepte  de naturalitat futura per substituir la ruralitat i crear la nova  estructura de relació amb el món urbà, global i dispers imperant per a forjar una nova, conjunta i singular realitat front a la irrealitat del món virtual que avança.
El repte futur primer és passar d’una ruralitat obsoleta i per tant en  vies d’extinció, o abandonada i inexistent, cap a una  naturalitat on  s’integrin totalment i no es contraposin una gestió del territori vist, per primera vegada, com a conjunt de ciutat i camp, per a la preservació del món real o  natural, front al món irreal o virtual.
La ruralitat ha de dotar-se de noves «funcions» i aportar noves «proteccions», que siguin valorades i considerades necessàries per a la urbanitat o noves comunitats urbanes, esdevingudes globals.
I aquestes, aquí, només poden venir per la via de la «naturalitat».
Un altre repte serà que aquesta irrealitat sigui la dependent de la realitat i no a l’inrevés.
Mentrestant noves dualitats apareixen sobre l’escena com, humanisme/ transhumanisme, aportant nous nivells de complexitat a l’obra que estem «jugant» i en directe...