PUBLICITAT

Necessitem (bons) àrbitres

Durant quasi tota la meva vida he tingut la sort de competir esportivament i mai ha deixat de semblar-me curiosa, i injusta, la falta de respecte i la poca valoració que pateix el col·lectiu d’àrbitres.
Sempre m’ha sorprès que l’odi que generaven els col·legiats fos molt superior a la repulsa que susciten els contraris, com si el culpable de les males arts dels rivals fos l’àrbitre i no els contrincants.
No negaré que molts cops els àrbitres són mereixedors de crítica. He patit  incompetents, covards que afavorien al poderós, febles que beneficiaven els amics, arrogants que feien abús del poder del xiulet i irresponsables interessats només en cobrar al final dels partits.
He de dir, però, que després de dècades competint i de perdre més d’una vegada per culpa de les seves decisions, sempre he tingut clar que, tot i la seva importància, les victòries i les derrotes depenien molt més del què fèiem nosaltres i els nostres rivals que d’ells.
És més, mai he pogut odiar-los, ja que no sóc capaç d’obviar que sense àrbitres no es pot disputar cap competició, almenys no una justa i neutral.
A l’esport, com a la vida, poca gent és capaç d’assumir la seva responsabilitat en els fracassos i, encara menys, reconèixer que d’altres han estat millors. És molt més fàcil culpar la mala fortuna o... els àrbitres.
Cal dir que, en democràcia, els funcionaris actuen com a àrbitres de la societat, mentre que els partits polítics són els competidors que lluiten pel premi de governar al seu gust.
Els àrbitres,  i els funcionaris, tenen una tasca molt difícil. Han d’actuar de forma justa i objectiva, tot i rebre pressions de tot tipus, sabent que les seves decisions tindran conseqüències molt importants sobre la gent implicada, ja sigui econòmicament com emocionalment.
Per això, crec que és molt important tenir bons àrbitres, formats, valorats i respectats, ja que un professional, tant se val de quin àmbit es tracti, es prendrà molt més seriosament la seva responsabilitat, i s’esforçarà més en ser just i equitatiu, si és valorat i es respecta la importància, i la dificultat, de la seva tasca.
A Andorra, en canvi, per aconseguir millorar l’efectivitat i eficiència dels àrbitres de la societat es vol aplicar una filosofia molt diferent.
Un clar exemple d’aquesta nova filosofia és la nova llei de Funció Pública, que pretén  eliminar la figura del funcionari i posar al seu lloc a «treballadors públics» contractats i controlats, mitjançant un règim sancionador subjectiu i una mobilitat obligatòria, pel govern de torn.
A Andorra, el sistema de govern actual permet obtenir una majoria absoluta, i per tant un govern sense oposició real, amb un suport mínim de vots. El govern actual té 15 consellers, gràcies a menys de 6.000 vots totals, una quantitat que suposa menys del 8% de la població d’Andorra.
Pot ser un sistema molt efectiu de govern però el que es diu democràtic, tal com ho entenia Montesquieu, no ho és massa.
Montesquieu va crear la base dels sistemes democràtics moderns sobre la divisió de poders, i el control mutu exercit entre ells, i un sistema legal que impedís que es pogués exercir un abús de poder sobre qualsevol persona.
En democràcia, el cos de funcionaris representa un mecanisme més de control de l’abús de poder, en crear una figura neutral i permanent que actua com a àrbitre, en el sentit de fer complir les normes i les lleis del país, i que és independent del govern del moment.
Els polítics decideixen com i a on s’inverteixen els diners i legislen en base a les necessitats del moment, però són els funcionaris els que han de fer complir les normes i assegurar que tot es faci seguint la llei.
Els funcionaris generen una despesa important al Govern però són els que treballen per assegurar els serveis bàsics d’un estat del benestar.
Uns serveis bàsics que molts, també dins del propi govern, voldrien eliminar, com als funcionaris, i que només siguin accessibles a tots aquells que se’ls puguin permetre econòmicament.
Són els funcionaris els que ens protegeixen dels robatoris i del vandalisme, ens rescaten en cas d’incendi, eduquen als nostres fills, cuiden els nostres avis, vigilen les muntanyes i s’asseguren que els diners que paguem tots es gastin correctament, mantenint la igualtat d’oportunitats i evitant privilegis immerescuts.
Quan era jove i fèiem els partidets de futbol entre els amics sempre hi havia un company que portava la pilota. Aquesta darrer escollia el seu equip entre els millors jugadors. Els altres, els menys bons, sabíem que perdríem el partit però ens aguantàvem. Era millor poder tocar una mica de pilota i potser marcar algun gol que no jugar.
A vegades, donàvem la sorpresa i ens posàvem per davant en el marcador. Ràpidament, el propietari de la pilota parava el partit, tot emprenyat, i refeia els equips o, pitjor, se n’anava a jugar amb d’altres companys més disposats a deixar-se perdre.
Encara recordo la ràbia i el sentiment d’impotència. De les derrotes un acaba oblidant-se, de les injustícies no.
Amb els anys he conclòs que quan les lleis i les normes estan al servei de l’amo de la pilota i no hi ha àrbitres que les facin complir impera la injustícia i l’abús de poder.
Per tot això, prefereixo mil vegades un mal àrbitre que un empleat de l’equip campió. Sempre serà més fàcil que sigui més just el primer, especialment quan el premi en joc és gran.
De veritat volem eliminar la figura del funcionari i posar en el seu lloc uns treballadors públics sota les ordres del poder polític del moment?
Jo no. Jo crec que necessitem (bons) àrbitres, neutrals, imparcials i independents.

 

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT