Francesc Guillaumet Periodista

Ja fa uns anys el Ramon Morell, que és un bon economista de Lleida, em va explicar que al món occidental ja no teníem possibilitat de fabricar sabates (va posar l’exemple de les sabates com n’hagués pogut posar un altre perquè el fet és el mateix). Ho deia perquè fer-les ja és molt més barat en altres països que no pas a Catalunya. Ara bé, va apuntar que si fabricar sabates ja no era un negoci rentable sí que s’havia de posar l’atenció en dissenyar les màquines per fer-les. És a dir, apostar per l’I+D+I i per l’economia del coneixement. Fet i fet, no només en la indústria sinó ja a totes les facetes de la vida, obrir noves perspectives en un món digital ja és una necessitat imperiosa i qui en quedi fora corre el perill de perdre el tren d’un món que avança a velocitat de creuer. Per això em va semblar interessant l’aposta anunciada la setmana passada per Liberals d’Andorra (L’A) de fer una precampanya 2.0 per les pròximes eleccions per fer arribar el seu discurs a gent que d’altra banda potser no hi tindria accés (tot i que una combinació sàvia entre les dos metodologies és potser la fórmula més adequada).
Ara per ara tots plegats estem avessats encara a campanyes tradicionals. Pel que fa a l’altra banda de la frontera (a Catalunya) el punt fort encara són les visites als mercats i els mítings, tot i que cada dia s’obre un ventall de possibilitats més gran a l’hora d’intentar convéncer els votants de les bondats de cada proposta a través de les xarxes sociales. Ara per ara, i això ho ha detectat bé L’A, als mítings només hi acostuma a anar la gent convençuda. Per un costat, però, és bo que es mantingui aquest format perquè mantenir mobilitzat l’electorat que és fidel a una opció és condició sine qua non per a qualsevol partit que vulgui mantenir el seu nivell de representativitat. Als Estats Units fins i tot es dona el cas que fins pocs minuts abans de tancar els col·legis electorals els voluntaris del Partit Demòcrata i del Partit Republicà truquen a l’electorat per demanar-los el vot. En aquest cas, en el d’Amèrica, es dona a més la circumstància que quan en un costat del país tanquen els col·legis electorals a l’altra banda de la costa fa tot just unes hores que han obert.
Passar el rasclet per recollir tots els vots possibles, doncs, és un costum que els partits no haurien de perdre mai i els bons polítics saben de la importància de lluitar pel darrer vot fins al final (qüestió a part mereixeria la història que explicava Miguel Delibes a El disputado voto del señor Cayo, ambientat en els inicis de la democràcia espanyola). Deia que els mítings i els mercats són llocs comuns que no haurien de desaparéixer mai de les campanyes. Ara bé, també és veritat que en el món 2.0 en què vivim cal explorar altres vies de contacte amb l’electorat. Sense deixar el cos a cos del mercat o del míting és bo avançar cap altres fòrmules que permetin d’una banda superar l’abstenció i de l’altra captar aquell votant que potser no hauria acudit a les urnes si no existís la interacció que permeten les xarxes socials.
Del que va esbossar la setmana passada L’A hi ha dos aspectes que em criden l’atenció. Un és la barrera mental que encara han de superar algunes persones per anar a algun míting o a una reunió de partit per la por (real o no) que els associïn amb una determinada opció política. Potser per això (com he dit abans) als mítings només hi acostumen a anar els que ja estan convençuts. Tenint en compte això, la idea de fer arribar el que s’hi diu a tothom trencant les fronteres de l’espai i del temps és una bona opció d’arribar a més públic. I més quan les enquestes que donava a conéixer l’estiu passat el Centre de Recerca Sociològica (CRES) alertava d’una creixent abstenció que és precissament el que L’A diu que vol combatre amb la seva aposta digital. L’altra proposta interessant és servir-se de les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies per dirigir els missatges i (tant o més important que això) orientar i donar solucions a la ciutadania, que en definitiva és la principal destinatària de la política. Especialment novedosa em va semblar l’aplicació que identifica les paraules que fan servir els receptors de les propostes polítiques per saber què preocupa exactament. És més o menys com una pluja d’idees però amb molta més veracitat científica al passar les preocupacions de l’electorat pel tamís de la intel·ligència artificial. Ara bé, aquesta fórmula és més apropiada per construir un discurs de baix cap a dalt que a la inversa perquè és a partir de les preocupacions que mostra la ciutadania a través d’aquesta aplicació (posem pel cas que sigui el futur de la CASS, com es va demostrar, les pensions o les infraestructures) que el partit en qüestió haurà de donar contingut a aquestes idees aportades per internet.
Fet i fet, com deia al principi d’aquest article, és una bona idea incorporar totes les possibilitats que dóna la tecnologia per intentar arribar al màxim número de persones. Però si això és un encert també és veritat que seria un mal negoci deixar de banda el cos a cos tradicional que permet la dialèctica entre el polític i el ciutadà, ja sigui en un mercat, enmig de l’avinguda Meritxell o a l’acabar un acte electoral. Si és així (si se sap trobar l’equilibri entre les dos fórmules) l’èxit de la proposta electoral estarà ben encarada. Per tant, com diu la saviesa popular, que el llegir no ens faci perdre l’escriure.