PUBLICITAT

"Sin perdón"

Amb aquesta obra mestra del cinema, Clint Eastwood va recollir el guant que John Ford va deixar fa anys amb la també aclaparadora L’home que va matar Liberty Valance. I és que en el seu film, Eastwood ens allunya de l’èxtasi visual i l’èpica desmesurada, per retornar-nos a la solitud de l’heroi i el debat moral abans de cada tret, per infame que sigui el malvat.
El nostre vilà d’avui, castigat sense perdó pel sempre «just» mercat, seria Itàlia i els seus actius. I és que estem ja a una altura de la pel·lícula en la que els errors es paguen amb un tret fulminant, que és exactament el que van rebre els bons italians el passat dilluns i dimarts (+200 punts bàsics en cost). Una expiació digna del més punyent episodi dins de l’univers de mercats emergents. Em pregunto si Itàlia (i part d’Europa) cotitzaran com un mercat emergent en un futur pròxim.

Haig de dir que no deixa de ser irònic. El divendres passat els actius italians (i europeus) patien pels temors a una imminent coalició populista a Roma. Malgrat això, quan el diumenge s’anuncia la renúncia d’aquesta possible coalició, i de manera contra intuïtiva, els temors es desboquen despertant a tots els nostres dimonis i provocant l’inaudit càstig.
Vostès em preguntaran: per què? Els lectors recurrents ja m’hauran sentit parlar de la posició d’Itàlia en l’equació de la sostenibilitat. Sense pretendre avorrir-los, els hi torno a resumir: veure gràfic d’equació.
Jo conec el primer i el segon factor a l’esquerra de la igualtat. Per tant, només em falta concloure quin seria el ritme d’expansió necessari en PIB perquè el deute s’estabilitzi (no variï a l’alça).
La càrrega del deute per a Itàlia se situa molt a prop del 4 % del PIB. Mentre que el resultat primari per a Itàlia és d’un superàvit de l’1,51 %
Considerant ambdues xifres, arribo a la conclusió que Itàlia ha de créixer (en termes nominals) al 2,4 % de mitjana en la propera dècada, per a què el seu deute s’estabilitzi i deixi de créixer. En altres paraules. Si Itàlia no pot oferir una expectativa de creixement estructural del 2,4 %, aleshores romandrà en un camí d’insostenibilitat. El problema el trobem en saber que el PIB real d’Itàlia ve creixent a un ritme del -0,04 % de mitjana en els últims 15 anys, i que la inflació projectada per als propers 10 anys amb prou feines assolirà l’1,5 %. És per això que, sense una agenda industrial ni una reforma pública a la vista, Itàlia tan sols ofereix un creixement estructural (nominal) proper a l’1,5 %. La resta de la deducció ja la coneixen.
Mirin, tinc el greu defecte de no renunciar als meus mètodes. Aquests m’allunyen de les meves pors i d’altres qüestions emocionals. Aquests mètodes em proporcionen el luxe, per exemple, de saber que Itàlia no està en un camí de sostenibilitat i el que probablement és més important, que romangui així en els propers anys.
Si a tot això afegim que l’expansió en l’Eurozona ha resultat ser més feble del que veníem acceptant, això provocarà un aplanament en la corba de tipus d’interès en euros, erosionant les projeccions de la banca quant als seus marges. El resultat? menys crèdit i menys creixement. Tot quadra cap al fet inevitable.
Suposo que, arribats a aquest punt, algun altre lector sospira per aquest raig d’esperança que tota nota econòmica ofereix en el seu darrer compàs. No es preocupin, en aquesta ocasió no serà menys.
Itàlia gaudeix d’una balança (externa) per compte corrent positiva i equivalent al 3,5 % del PIB. Al seu torn, Itàlia ha aconseguit estendre recentment la durada del seu deute mitjà, amb la qual cosa presumiblement tindrà menys pressió per amortitzacions. I no menys important és el fet que el 72 % de tot el deute està en mans domèstiques, la qual cosa suposa un grandíssim avantatge, doncs Roma té poca necessitat de recórrer als mercats internacionals en un moment en el qual aquests li han donat l’esquena. És per això que comparteixo l’opinió que només Itàlia pot salvar-se a si mateixa; fent èmfasi en la conjugació “pot”.
Ara bé. Si pensem sobre la base d’una lògica diferent a l’ordinària, i considerant que ens trobem davant un “pols” entre la UE i aquestes forces populistes, no sé si dotar de fortaleses als populistes que han pres el poder resultarà ser contra indicatiu. Al cap i a la fi, en tot conflicte les hostilitats s’allarguen i el resultat global empitjora mentre les parts se sentin fortes. En aquest estat d’ànim, els actius italians i europeus seguiran sent castigats, com diu la pel·lícula, «sin perdón».

 

Comenta aquest article

PUBLICITAT