PUBLICITAT

Els prejudicis són una arma de destrucció massiva

Vivim en una societat plena de prejudicis. Ens creiem molt moderns, molt progressistes però en realitat massa sovint afirmem coses, conceptes o idees sense que les haguem contrastat prèviament. Els prejudicis són també en certa manera fal·làcies, generalitzacions sense cap fonament perquè es basen en estereotips; ara bé, malgrat que són tòxics i nocius en tots els aspectes, els tenim ben arrelats. Sovint s’apliquen als individus, però també en podem trobar envers grups, races, nacionalitats, idees i llengües.
 El psicòleg nord-americà, Gordon Allport, va establir una escala per mesurar els prejudicis en la societat per poder avaluar així els efectes que comporten. Va analitzar com els prejudicis cap a una minoria evolucionen dins del grup dominant i ho va dividir en cinc nivells. El primer grau, que denominava antilocució, és el que coneixem en llenguatge planer com el discurs de l’odi. És a dir, socialment s’accepten i es toleren les burles i les crítiques, per punyents que siguin, cap a un col·lectiu concret. Quan passem al segon grau, el col·lectiu es troba en una situació d’exclusió indirecta, és refusat per la majoria i s’evita qualsevol forma d’integració amb la resta de la societat. Quan s’aïlla la comunitat de manera directa, ja s’ha arribat al tercer estadi, en aquest graó ja podem parlar de discriminació. Les línies vermelles ja s’han traspassat des de l’inici, però en el quart grau comences els atacs i les humiliacions contra els membres del col·lectiu. Finalment, si s’arriba al cinquè graó, vol dir que ha tingut lloc una guerra oberta, sense pietat, parlaríem de genocidis, parlaríem de l’holocaust.
És dur. Quan les coses s’escapen de les mans, la realitat és massa crua. Però quan encara som als primers graons, la situació es pot revertir; és a dir, podem deixar de tenir prejudicis. A dia d’avui els prejudicis lingüístics que rebem envers el català no són pocs i els acceptem sense immutar-nos, és més, els assimilem i considerem que són certs sense adonar-nos-en que s’han inventat únicament per afeblir encara més la nostra llengua. Sembla que per algun motiu interessa que hi siguin i nosaltres som els únics responsables de no eradicar-los. Com els podem detectar? Doncs és senzill adonar-se’n perquè són mentides. Són asseveracions breus, sense explicacions addicionals, a mode de sentència categòrica i sense cap base, a més, corren com pla pólvora mitjançant el boca-orella, per això són tan efectius. A continuació, us n’exemplifiquem cinc de molt típics:
1. Hi ha varietats lingüístiques millors i pitjors dins una mateixa llengua.
Més d’una vegada he sentit a dir a una persona que no parla prou bé perquè és d’una zona geogràfica determinada. Justament en els dialectes, en la varietats de la llengua, trobem la riquesa. I, evidentment, totes les varietats són igual de bones i vàlides.
2. El català no és una llengua útil.
Totes les llengües són útils per als seus parlants en tots els àmbits. Mentre hi hagi parlants, existirà una llengua i una llengua parlada és una llengua productiva, viva.
3. El català és una llengua local, en canvi l’anglès o el castellà són internacionals.
És molt simplista afirmar que en un món cada cop més globalitzat cal que hi hagi llengües franques com l’anglès o el castellà, sobretot perquè darrere d’aquest argument s’hi amaga una imposició de les llengües dominants.
4. Les llengües són més importants en funció del nombre de parlants.
El supremacisme lingüístic promou la idea que la importància de les llengües rau en el nombre de parlants. Com més importants, més útils. Hi ha 480 mil parlants de frisó, 113 mil d’arpitià i 600 de còrnic; per altra banda, la llengua més parlada del món és el xinès, una cinquena part de la població mundial, és a dir, uns 1.200 milions de persones parla alguna de les variants del xinès com a llengua materna. Per tant, segons aquest prejudici, hauríem de començar a aprendre tots el xinès; però afortunadament la realitat és una altra: els parlants de còrnic parlen amb la família igual com ho fan els xinesos i en aquells moments, mentre es produeix la comunicació, la llengua amb què es transmet el missatge és igual d’útil sigui còrnic, sigui xinès.
5. Hi ha llengües fàcils i llengües difícils.
Totes les llengües presenten els mateix grau de dificultat per als seus parlants nadius, ara bé, si hem après de petits una llengua romànica, tindrem més facilitat per assimilar una llengua de la mateixa branca que no pas començar de nou amb una llengua semítica, per exemple.
Les llengües són útils, importants i internacionals en la mesura que ho desitgin els seus parlants. Tenir prejudicis en la pròpia llengua implica tenir un cert complex d’inferioritat i és justament això la intenció final dels que inventen els prejudicis: afeblir la llengua més i més i més.

 

Comenta aquest article

PUBLICITAT