PUBLICITAT

Homes ‘despitats’ o de ‘serrall’?

L es darreres setmanes han estat força convulses pel que fa a les notícies sobre delictes contra la llibertat sexual tant a escala nacional com internacional. Molts ciutadans s’han indignat o bé han quedat desencisats davant tants articles de la premsa nacional que han tractat casos d’agressions sexuals que s’han produït al nostre país. Cal subratllar que el tema a vegades ha estat tractat de manera crua i directa, i ha provocat el malestar d’alguns lectors, fet que posa en evidència que es tracta d’un tema tabú en la nostra societat.
Al món occidental, el masclisme del segle XXI és més subtil que el que hi havia fins al segle passat si tenim en compte que les lleis són igualitàries però, a la pràctica, els costums i la vida quotidiana, incloent-hi el llenguatge verbal i el no verbal, no ho són gens!
Les societats europees com l’andorrana són masclistes: el feudalisme (relació senyor-vassall), l’humanisme (amb l’home al centre de tot i l’assassinat de les dones sàvies anomenades «bruixes»), el capitalisme (el sistema de famílies-empreses)...
Actualment, encara en una societat capitalista i patriarcal, es manifesta típicament, per exemple, en uns certs valors tradicionalment «masculins»: els rols socials de gènere o el menyspreu més o menys evident o socialment acceptat per la dona i envers la dona, és a dir, una valoració de les dones a través del seu aspecte físic o per la relació (filla, mare, germana, esposa, amant...) que tenen amb algun home.
Malauradament, alguns articles de la premsa que van tractar el tema de l’agressió sexual i també alguns comentaris dels ciutadans  van reflectir una sèrie de mites, estereotips i prejudicis sexistes que tots tenim. L’estructura social (ordre establert, patriarcat) determina l’estereotip; per això tenen tanta força i són tan difícils de destruir i tan fàcils crear. Utilitzem els estereotips per protegir el nostre cervell «vanitós» dels efectes perniciosos dels feedbacks que no ens agraden o per ignorància. Ens ajuden a tractar la informació de manera ràpida, però serà una anàlisi imprecisa i gens crítica. Els estereotips són un filtre en la percepció de la realitat que respon a interessos polítics, econòmics i socials, que boicotegen qualsevol transformació de la societat  en favor de la justícia, la solidaritat i la igualtat.
Llegint alguns dels articles de la premsa nacional i els comentaris d’alguns ciutadans vaig poder identificar un conjunt de prejudicis, tòpics en relació amb la violència masclista o agressions sexuals, que també es troben en d’altres societats europees, com per exemple:
- El 48% de les denúncies són falses.
- És un tema que ara està de moda.
- No està dins del perfil de dona violada.
- Només els passa als immigrants, i de classe social i cultural baixa.
- S’ho busquen, alguna cosa fan per provocar-ho.
- Són mentideres, provocadores i manipuladores. Histèriques i exagerades.
I, finalment, el tòpic que més transpira masclisme exacerbat i frustrat: «Dona despitada...»
És curiós com, de forma quasi innata, per referir-se a la dona en un cas d’abús o d’agressió sexual sempre hi ha la tendència a emprar adjectius amb una connotació pejorativa, com per exemple despitada, que evoca menyspreu, desdeny. O, revenja, un substantiu també amb una connotació força negativa. En contrapartida, quan es parla del comportament de l’home podem llegir: «Excés de voracitat sexual»; el substantiu voracitat ens suggereix força animal o el fet de tenir gana, però no vehicula un judici negatiu. A més, de seguida es posa en dubte la credibilitat de la víctima però mai la del presumpte agressor. I la meva pregunta és: quina credibilitat pot tenir un home que fa 15 anys que enganya la seva dona i família amb traïdoria, d’una manera conscient i premeditada? Disculpeu el meu desencís, però d’on prové aquesta lectura? D’un suposat rol natural de l’home com a «presumpte semental»? Per què no podem parlar d’homes despitats? O bé, per què no emprem l’expressió de Víctor Català quan defensa la condició de la dona i ataca un tipus d’homes que anomena «de serrall»?: «Mirallin-se en aquest espill els galls humans, les soperbes y inferiors bèsties de serrall, tan entonades de ses prerrogatives sàliques, qua’ls hi fan considerar la dona com una femella més, tansols un objecte més destinat a sos plaers o a ses necessitats» (Lo doctor Pere Esquerdo).
La discriminació que el sexe femení ha patit tradicionalment en la nostra societat és un fet inqüestionable i, evidentment, la llengua, com a «producte social i històric», ho ha reflectit —i de fet, ho reflecteix.El llenguatge és un instrument per a la creació de relacions interpersonals i socials i, per tant, per a la transmissió i el manteniment d’una cultura i d’un sistema social. Sense anar més lluny, i com acabo d’il·lustrar amb uns quants exemples i comentaris que vaig poder llegir en articles de la premsa nacional, la connotació negativa o d’inferioritat que es té del sexe femení es reflecteix en diversos estereotips lingüístics, dels quals tenim nombrosos altres exemples, com l’expressió sexe dèbil per referir-se a les dones. També hi ha mots i expressions que adopten significats diferents segons si es refereixen a homes o a dones, però sempre tenen connotacions negatives en referir-se a aquestes últimes: home alegre / dona alegre (de mala vida), home públic (polític) / dona pública (prostituta).
I, sincerament, penso que hauríem de ser més conscients d’aquest sexisme lingüístic i poder emprar recursos estilístics/lingüístics per tal d’evitar-ho.
Si les dones es troben tan desprotegides davant d’actes com el feminicidi, l’abús o l’agressió sexual, és perquè són modalitats de dominació social i per consegüent polítiques que garanteixen la seva perdurabilitat. Si la violència sexual a vegades és exercida per homes no dominants socialment, molt senzillament és perquè es vengen de la seva humiliació de dominats mimetitzant/reproduint la dominació per tal d’apropiar-se del poder, de l’autoritat de què no disposen en realitat. Aquesta comèdia del poder, que sovint s’acompanya de menyspreu i d’una coacció  més o menys agressiva, no es tracta d’una fatalitat «natural» de les relacions sexuals, ni d’una qüestió de virilitat: això seria confondre el poder del desig amb les representacions socials del poder. Simone de Beauvoir explica que en els éssers humans l’assumpció individual de «tornar-se lliures» i la invenció d’una política «moral» estan intrínsecament lligades. La nova  moral política no consisteix a conformar-se amb un conjunt de normes ja preestablertes: és un reordenament/condicionament inventiu del conjunt de les conductes humanes.
Com va precisar Beauvoir, l’emancipació de les dones i dels homes visa una certa «relació de reciprocitat» entre les consciències humanes en la qual la negació és la injustícia més important. Posar fi a la injustícia torna possibles «relacions inesperades» entre els sexes.
 

Comenta aquest article

PUBLICITAT