PUBLICITAT

Carta als futurs candidats a regidors de la Seu

Haig de demanar perdó per ser agosarat i avançar-me una mica  a la campanya per a les properes municipals. Hi ha analistes que prediuen que coincidiran amb les generals però jo ja no arribo a tant i em quedo en un nivell que no per ser local deixa de tenir força complexitat. I ja que faig una carta la dirigeixo a les dotzenes de ciutadans i ciutadanes que emplenaran les llistes de noms i d’il·lusions.
Una primera cosa que us demano és que tingueu molt clara la necessitat de defensar la vegueria de l’Alt Pirineu i Aran complementada amb la ubicació de les diverses delegacions de la Generalitat. Aquesta defensa no és fàcil perquè disposa de tres grans entrebancs. El primer, és l’oposició d’algunes institucions provincials ja que els suposa que el mapa sobre el que operen queda disminuït;  sembla una raó poc solvent però té molta força per la multiplicitat d’interessos creats que arrossega. El segon, potser el més important en la nostra àrea de l’Alt Pirineu i l’Aran, és la gran diversitat de cultures comarcals que hi ha en el nostre conjunt territorial, que les passions sentimentals que aixequen les banderes comarcanes tenen moltíssima més força que les veguerials, teixides amb raonaments. Digueu-li a un cerdà, a un pallarès, i gairebé no goso dir un aranès, que compatibilitzi la seva estimació cerdana, pallaresa, i aranesa amb la identitat altpirinenca... complicat!! I l el tercer, la difícil agilitat de la nostra administració pública i la d’alguns partits polítics, per fer canviar una mentalitat forjada en la comoditat d’una plantilla provincial i passar-la  a les asprors de les complicacions intercomarcals.  Fins i tots, amics aspirants a un càrrec municipal, us podeu trobar, que aquest, que és el principal tema que té avui plantejada la nostra ciutat, ni tan sols surti al programa electoral de la vostra candidatura o que quedi reduïda a una poètica referència a les muntanyes del Pirineu.
La segona cosa que us proposo, amics i amigues candidats, encara és més complicada perquè passem de la política íntima a la internacional. Andorra és avui, dins del marc del nostre Pirineu, una complicada màquina de dinamisme econòmic. El perfeccionament polític del sistema andorrà, aliat amb una ràpida acumulació de riquesa, ha originat un ens econòmic bàsic per a la vitalitat dels seus veïns més propers, sobretot de l’Alt Urgell. El present i el futur demanen formalitzar la seguretat dels treballadors fronterers però també avançar cap a una necessària expansió de l’economia andorrana vers les comarques veïnes. I això no només és necessari per als pirinencs veïnals sinó per als mateixos andorrans. Aquí sí que us puc assegurar que aquesta qüestió no sortirà als vostres programes tot i la seva importància, però no us en preocupeu massa perquè tampoc sortirà als dels partits polítics andorrans. Un exemple, el tema de l’aeroport, que és un claríssim actiu per a l’economia andorrana, és objecte de continu menysteniment per part d’alguns sectors empresarials andorrans. I mira que el tema és clar!! També, per justícia, s’ha de dir que no només aquesta incoherència ve d’una part, també la patim a la nostra comarca on en alguna ocasió sembla que defensar l’aeroport sigui defensar el dimoni forquilla. No cal que us digui, amics futurs regidors, que pensar que l’aeroport és un bon actiu social no està renyit en defensar ardorosament tots els equipaments que ens mereixem i que hem de poder exigir si els múltiples i variats aprenents de bruixot no ens ho fumen tot enlaire.
Ara anava a encetar tots els temes sanitaris, assistencials, culturals i d’ensenyament etc. etc. però com veig que no tinc espai ho deixaré per una altra carta... Amics: darrerament hi ha expressions noves que s’utilitzen molt i que no m’agraden. Però n’hi ha una que sí que m’ha robat el cor i és aquella que diu «anar amb llums llargues», que ara i aquí significa tenir una idea de futur del que ha de ser la Seu, una capital pirinenca,  una idea en contradicció amb les actuals concepcions provincianes de l’administració territorial.  I en aquest camp, sigueu ambiciosos, perquè com em deia la meva professora de llatí, la senyora Català, s’ha d’apuntar sempre al 10, que ja baixarà.  
 

 

Comenta aquest article

PUBLICITAT