Solucions al problema dels lloguers?
Mentre feia un cafè i un croissant per esmorzar, el passat dimecres, fullejava la premsa del dia. I els diferents diaris destacaven una notícia: el cost dels lloguers s’ha convertit en la principal preocupació dels ciutadans andorrans. Així ho reflectien les dades recollides en l’Observatori del primer semestre pel Centre de Recerca i Estudis Sociològics (CRES).
Vagi per endavant que, per a mi, no és cap sorpresa aquesta dada. Al cap i a la fi, fa temps que des de la Joventut Socialdemòcrata podem escoltar com molts companys del meu col·lectiu posen en relleu la creixent dificultat per emancipar-se, fins i tot per part d’aquells que tenen la sort de tenir ja una feina. Accedir ni que sigui a un petit estudi de lloguer s’ha convertit, especialment a Andorra la Vella i Escaldes-Engordany, en poc menys que una missió impossible a no ser que s’estigui en condicions –difícilment assumible per a algú de menys de 30 anys– de pagar una renda mensual molt elevada.
I tampoc puc oblidar que les queixes per com es dispara un lloguer solen ser conversa habitual a la pastisseria dels meus pares. Més d’una vegada he escoltat com algun client lamentava com se li havia pujat la renda en acabar en contracte. I això si directament no havia hagut de deixar el pis dels darrers anys per buscar-ne un.
I davant d’això, una primera reflexió que veig necessària: recordar el que diu l’article 33 de la nostra Constitució: «Els poders públics han de promoure les condicions necessàries per fer efectiu el dret de tothom a gaudir d’un habitatge digne». I això porta a una pregunta: s’està complint?
Doncs, m’atreviria a dir que no. Fa temps que l’accés a un pis per viure s’ha convertit en un greu problema per a moltes famílies. I això davant la passivitat del nostre Govern que, recordem, fins fa pocs mesos l’única mesura presa en aquesta qüestió havia estat, justament, la supressió del departament d’habitatge.
No va ser fins fa tot just tres mesos quan algú del nostre Govern va parlar decididament de fer alguna cosa. Això sí, en mig d’un debat on es proposava la possible congelació dels lloguers. Llavors, va anunciar una superllei –llei òmnibus li diuen– que havia d’abordar el problema. Després de setmanes i setmanes d’espera per allò que s’havia anunciat com a urgent, dimecres passat, per fi, vam conèixer els detalls del famós text.
I, la veritat, no puc negar la meva decepció. Ben poques de les mesures que inclou van dirigides realment a les persones que pateixen aquesta situació. De fet, en alguns moments, sembla que la llei realment persegueixi altres objectius, com ara de nou collar les empreses d’allotjaments turístics. Realment pensen que aquestes mesures ajudaran a aconseguir que els lloguers siguin més assequibles?
Molt en temo que, durant bastant temps més, quan parli amb companys i amics, em continuaran dient que segueixen a casa dels pares perquè no troben un pis a un cost que es puguin permetre amb el seu salari. I a la granja, escoltarem més clients lamentant-se de no poder tenir per a ells i la seva família un habitatge digne.