Lluís Ferreira Informàtic

Començarem pel principi, explicant una mica que és ben bé l’FMI. Es tracta d’una organització financera que actualment es compon per 189 països membres. Els seus inicis es remunten al 1945 i, segons diuen els seus estatuts, el seu rol principal és la cooperació en matèria monetària a escala mundial, busquen reduir la pobresa, facilitar el comerç internacional i la recerca del desenvolupament sostenible.
Aquesta organització es reserva el dret de realitzar préstecs sense interessos. En realitat, però, són concedits amb els diners dels països ja membres de l’organisme. I aquests diners han arribat a les arques de l’estat membre via els impostos que han recaptat als seus ciutadans. En resum, els diners passen de les nostres butxaques a la del govern que li transfereix a l’FMI perquè pugui concedir aquests ajuts a un cost que, segons veiem, no és tant zero. A més, sense perdre de vista els mateixos estatuts, no podem oblidar la potestat que té l’FMI de donar els consells que «consideri oportuns» als estats que en vulguin formar part.

Llavors, si els liberals apostem per un govern limitat i un control exhaustiu de la despesa pública, on encaixa aquí l’FMI? Jo no ho acabo de veure. Podríem preguntar a la ciutadania què és el que prefereix. Pagar més impostos per tal d’obtenir finançament via els crèdits de l’FMI? Una limitació dels impostos i que es mantinguessin estables pels pròxims 20 anys? Alguna reducció en casos concrets? Què creiem que escolliríem lliurement?

La realitat és que els ciutadans dels països que s’adhereixen a aquesta organització desconeixen què és el que acaben finançant amb els seus impostos. No seria la primera vegada que llegim notícies on s’investiga tant al Banc Mundial com a l’FMI, dels quals s’ha arribat a dir que podrien estar darrere del fiançament de dictadures i de cops d’estat.

Segons deia l’il·lustre Milton Friedman, de totes les formes de gastar diners la forma més eficient de gastar-los ets tu mateix. La menys eficient és gastar els diners dels altres en coses nostres o els nostres diners en coses d’altres. I Friedman encara apunta a una pitjor alternativa, la de gastar els diners dels altres en coses d’altres. I això és el que habitualment fan els governs.

Si jo sol·licito un crèdit es pot tractar com un sistema productiu. Soc conscient de què necessito, per què em cal i com el tornaré (me’n faré càrrec). També pot ser productiu concedir un crèdit amb els nostres propis recursos a qui tenim la seguretat que està en condicions de retornar-lo. Ara bé, si concedim un crèdit a un governant, que en realitat no és l’encarregat de retornar-lo, podríem estar davant d’una situació desastrosa. I és així com l’FMI concedeix els crèdits.

Mentre l’FMI recomana als països que han sol·licitat els crèdits obrir mercats i rebaixar la despesa publica (això sí que serien polítiques liberals), s’està dedicant a «premiar» als governs deficitaris, ja que, com comentava abans, el governant que rep el crèdit estranyament serà l’encarregat de retornar-lo. És una mica allò de «fes el que jo dic i no el que jo faig».

El liberalisme diu que la millor manera d’afrontar un govern deficitari és limitar la seva capacitat d’endeutament. És la millor manera de corregir el dèficit i evitar allargar en el temps les correccions que cal implantar. En cas de no fer-ho, a la llarga, ens acabarem trobant amb l’obligació de prendre decisions que sense cap mena de dubte acabaran sent bastant més traumàtiques i generaran més problemes als nostres ciutadans.