Òscar Augé

Ara fa unes setmanes, l’historiador urgellenc Carles Gascón ens va oferir una magnífica conferència a l’Espai Ermengol sobre els orígens del Bisbat d’Urgell —allà pel segle VI dC. La sala era plena de gom a gom, fet que demostra el gran interès que la història local té per la ciutadania urgellenca —i d’altres contrades veïnes, com Andorra. El cert és que d’ençà que l’any 2012 l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell (IECAU) va impulsar els cicles de xerrades Parlem d’Història, i la seva versió més arqueològica Desenterrant el passat, l’assistència de públic als diferents col·loquis que s’han realitzat de cadascun d’ells no ha parat de créixer, fins a convertir-se actualment en el principal instrument de difusió del coneixement històric de la nostra ciutat i de la comarca.
El Carles ha estat capaç de plantejar una tesi coherent i brillant sobre la gènesi d’aquest bisbat —i per defecte, de la mateixa ciutat de la Seu— malgrat l’escassetat de dades documentals sobre el tema, i les encara més minses proves arqueològiques que coneixem del passat de la nostra ciutat. Aquest darrer aspecte cal atribuir-lo al fet que l’arqueologia hi ha tingut un desenvolupament ben pobre, en gran part degut a la poca sensibilitat dels diferents consistoris envers el patrimoni arqueològic local. En aquest sentit, és significatiu que les primeres intervencions arqueològiques no es realitzessin fins la dècada del 1990 (amb quatre petites excavacions entre els anys 1991 al 1997), quan altres poblacions anàlogues a la nostra ja tenien, aleshores, una important tradició de recerca al respecte.
Després d’això, el fet més destacable pel que fa al tema de l’article fou l’aprovació del Pla General d’Ordenació Urbanística Municipal (PGOU), l’any 2002, on en el seu títol VI s’hi estableixen les mesures per a la seva protecció. Des d’aleshores, el Centre Històric de la Seu, juntament amb altres espais del municipi, resten definits com a Àrees de Protecció Arqueològica (art. 282), en les quals s’estipula que tots els treballs que impliquin moviments de terres sota el nivell de rasant han d’incloure en l’expedient de llicència d’obra un informe del tècnic municipal pertinent on s’estableixi si aquesta està condicionada a sondejos arqueològics previs o a inspecció (art. 287). A banda d’això, un altre aspecte important que aportà el Pla fou la creació d’una Comissió Consultiva Municipal del Patrimoni (art. 280) —encara no constituïda a dia d’avui—, amb l’objectiu de vetllar pel correcte acompliment de l’esperit, directrius i objectius de la normativa respecte al patrimoni històric de la ciutat.
Amb l’aprovació d’aquest nou marc normatiu semblava que l’arqueologia quedava definitivament integrada en les actuacions urbanístiques que afectessin els diferents béns i espais catalogats establerts en el PGOU. No obstant això, no tornem a trobar cap altra intervenció arqueològica a la Seu fins als anys 2013 i 2014. I no és precisament perquè durant aquest interval d’onze anys hi hagi hagut una manca de treballs en aquestes zones sensibles, ans al contrari. D’altra banda, aquestes darreres actuacions tampoc s’emmarquen en el que podria semblar un canvi de tendència de la política urbanística municipal en relació a la necessitat de realitzar controls arqueològics en qualsevol obra o projecte que es realitzi en les APA (com es va fer palès amb la represa dels treballs de construcció de Cal Rovelló, l’any 2015, o aquest mateix any amb la reurbanització del carrer de l’Escorxador).
Sorprenentment, en canvi, des de l’Ajuntament s’han promogut en els darrers temps diverses actuacions de recerca, protecció i difusió del patrimoni històric (com l’encàrrec per l’elaboració del Catàleg de Béns Protegits municipal, i el seu Pla Especial de Protecció, aprovat l’any 2017; la creació del portal web La Seu Medieval; o l’estudi arqueològic de les muralles medievals de la ciutat, que va permetre descobrir, entre altres, les restes d’una torre i d’un dels portals documentats d’accés a la vila). Ara bé, malgrat que és just reconèixer el mèrit d’aquestes iniciatives, per la novetat que suposen respecte d’etapes anteriors, és evident la important contradicció que representen en relació a la praxis urbanística municipal, i d’altra banda, tampoc sembla que aquestes accions formin part d’una línia de treball consolidada de foment de la recerca i la protecció del patrimoni arqueològic local, com ho demostra el fet, per exemple, que l’esmentat estudi no hagi derivat en un pla de recuperació i posada en valor d’alguns dels elements localitzats —com hauria estat lògic i desitjable.  Tot plegat posa de manifest que aquest tema segueix sent encara una assignatura pendent a la Seu. Per això crec que cal prendre un seguit de mesures urgents, per tal de no seguir perdent llençols a cada bugada.
En aquest sentit, caldria establir, com a norma general, l’obligació de realitzar intervencions arqueològiques preventives en totes aquelles actuacions que es projectin en les àrees arqueològiques del municipi —o com a mínim, potenciar un parer més favorable a fer-ne del que s’ha aplicat fins al moment. Amb això no vull dir que fins ara hi hagi hagut un incompliment de la normativa en aquesta qüestió. Tal vegada, però, el que sí que ha existit és un criteri poc propici al respecte, afavorit, entre altres coses, pel marge de discrecionalitat que permet el caràcter excessivament condicional del redactat actual del PGOU en aquest tema, i perquè la valoració d’aquesta qüestió ha correspost, fins ara, a l’àrea d’urbanisme de l’Ajuntament (amb unes capacitats tècniques i competencials que considero que no són les més adequades per fer aquest tipus d’apreciacions). De fet, per tal de corregir aquesta disfuncionalitat, seria recomanable que el nostre consistori disposés d’una àrea de patrimoni (com tenen altres ciutats similars), la qual hauria de ser l’encarregada d’emetre els informes valoratius al respecte, entre altres funcions. Ara bé, conscient que aquesta seguirà sent una mancança important mentre existeixi la coartada legal que impossibilita que els ens locals es puguin dotar de noves places públiques fins a nova ordre, caldria implementar, d’una vegada per totes, la Comissió Consultiva de Patrimoni Municipal que contempla el PGOU, la qual podria suplir perfectament aquest buit. Finalment, crec que a aquestes alçades la Seu es mereix comptar amb un Pla d’Arqueologia Urbana (PAU) —com tenen diverses ciutats i viles del nostre país des de fa temps—, ambiciós, ordenat, sistemàtic i coherent, orientat a fer augmentar el coneixement i la salvaguarda del patrimoni arqueològic de la ciutat, i que permeti superar la inacció habitual que envers aquest tema han tingut els diferents ajuntaments dels darrers trenta anys. Evidentment, aquest Pla l’hauria de promoure l’Ajuntament, però necessitaria la participació i la complicitat d’una bona colla d’organismes, entitats i professionals (des del Servei d’Arqueologia de la Generalitat, com a òrgan competent en la matèria a Catalunya, l’IECAU com a actor local de referència en temes de recerca històrica, el Bisbat com a propietari d’alguns dels edificis històrics més emblemàtics de la ciutat, etc).
 Estic convençut que si aquestes propostes es duen a terme en un futur proper, ben aviat podrem gaudir de noves aportacions al coneixement històric de la nostra ciutat en les pròximes edicions del Parlem d’Història i el Desenterrant el Passat.