PUBLICITAT

Quan els sants se celebraven

Com et dius? Com et diuen? Què noms? Venim del nord, venim del sud, de terra endins de mar enllà... Som el Cerni i la Meritxell; mos diuen Vicent i Pepa; mos deim... som en Tomeu i na Catalina.  


No fa gaires anys, en funció de la procedència geogràfica estàvem més avesats a uns determinats noms, però avui aquesta tendència ha canviat. La moda dels noms curts per als nens i eufònics per a les nenes s’ha imposat, en detriment dels noms tradicionals de cada indret. 
Potser hi té a veure que hem substituït les celebracions de l’onomàstica per l’aniversari. I és que a més de les diades més assenyalades com les de Sant Jordi, Sant Joan o les del patró de cada poble, abans era tradició que les famílies es trobessin per celebrar la festa del sant, ja que, a més a més, els noms es repetien de pares a fills. D’aquí, la parèmia... «De Joseps, Joans i ases, n’hi ha a totes les cases». Falta d’originalitat? Era la moda del moment...


Avui, en canvi, d’infants que es diguin Josep o Joan gairebé no se’n troben. En el cas dels nens, els noms més posats són: Marc, Jan, Nil, Pol, Pau, Joel i Biel. Però també tenen molta tirada els medievals com Arnau, Martí i Guillem. En canvi, en el cas de les nenes sembla que es prioritza la combinació de sons harmònics i sobretot es posa: Carla, Clara, Júlia, Paula, Ona i Aina. A més, no importa la llargada, perquè Valentina, Martina i Ariadna es troben entre els 20 més posats.


I és curiós perquè els noms de fonts que ens semblaven ben normals en una determinada generació, resulta que al seu dia també van ser producte de la moda del moment. Així, Montserrat que ens sembla únicament un nom femení, fou un nom d’home fins al segle XVIII, ja que en aquella època les dones s’anomenaven Montserrada. Actualment, però, ha retrocedit. I és que arreu, els noms dels patrons que abans tant s’estilaven, avui difícilment els sentirem als més joves. Pocs són els nadons que a Andorra es diuen Meritxell. A Valls, difícilment trobarem una Candela o una Úrsula; al Pirineu, minven les nenes que es diuen Urgell; el mateix passa amb les Cintes a les Terres de l’Ebre; i tampoc no trobarem gairebé cap nadó que es digui Mercè o Eulàlia a Barcelona. Passa el mateix amb els noms masculins: a Vic trobarem pocs nounats anomenats Miquel; els Cristòfols de Terrassa són una excepció i a Girona ens costarà de trobar un petit Narcís.


Per altra banda, hi ha noms que tenen unes connotacions determinades, Jennifer i Kevin estan força estigmatitzats. No sabem si la cançó dels Catarres hi té a veure, però sovint quan parlem de quillos o xonis, fem acabar els noms en «y». Ara bé, és curiós com els serials de Tv3 influeixen en aquesta moda. Tenim la Vinyet, de la sèrie Sitges, de Nissaga de poder va arribar l’Abril i Infidels va propiciar que avui hi hagi tantes Arlets.


Per altra banda, pel que fa a l’onomàstica religiosa trobem alguns casos de desacord i fins d’insubmissió entre la tradició i la normativa. Aquí a Andorra es va aprovar de manera oficial el Nomenclàtor l’any 2010, en què s’incloïa la forma Canòlic (sense hac). Val a dir que actualment, en català només trobem l’acabament de la grafia en «ch» als cognoms, ja que es va suprimir dels topònims com Vic, Bruc, Montblanc i Montjuïc, entre altres. Per tant, sembla que la forma sense hac seria la més coherent, però no trobarem cap rètol amb el nom oficial. Els més conservadors afirmen que la hac final s’ha de mantenir per allò de «sempre s’ha escrit així». Ara bé, aquest sempre no és del tot cert, ja que la Comissió de Toponímia afirma que «tan tradicional és Canòlich (amb hac) com Canòlig (amb g) o, simplement, Canòlic». De moment, hi ha una forma oficial: Canòlic i una altra d’oficiosa: Canòlich; i sembla que, ara per ara, ningú no té la intenció de suprimir la hac.
Abans eren els sants i les mares de Déu, avui ens inspiren les sèries i els famosos. Modes passatgeres. Hi ha qui defensa que el nom de pila diu molt de nosaltres. Podem buscar-hi moltes interpretacions, dobles sentits i metàfores, però el cert és que des de ben petits responem davant el nostre apel·latiu sense preguntar-nos si hi podem llegir entre línies. A més, són pocs els que han aconseguit passar a la història i ser recordats únicament amb el seu nom de fonts. A mi ara mateix només em ve al cap el rei En Jaume... 

 

Comenta aquest article

PUBLICITAT