PUBLICITAT

Les majories ja acostumen a no ser absolutes

Deia la setmana passada que l’enquesta del Centre de Recerques Sociològiques (CRES) inaugurava la precampanya de les pròximes eleccions generals del 2019. I vistos els resultats (que ja s’han comentat abastament) una altra de les lectures que es pot fer de l’enquesta és que les majories absolutes poden ser més difícils que mai. O dit d’una altra manera, pot ser ben bé que com ha passat ja fa temps a Catalunya i Espanya i a molts països d’Europa, la comoditat que dóna un resultat d’aquestes característiques comenci a ser cosa del passat. El pacte, doncs, com deia l’editorial d’aquest diari ara fa vuit dies, haurà d’estar a l’ordre del dia.
Però anem a pams. Només per fer una mica de memòria, l’enquesta pronosticava una victòria del Partit Socialdemòcrata (PS) de Pere López per davant de Demòcrates per Andorra (DA). El nivell d’indecisos, per sobre del 43%, també era un handicap a l’hora de fer pronòstics. Ara bé. Si la cosa està tant ajustada com preveu el sondeig, les majories absolutes perillen. D’entrada qui ho té més bé per construir una majoria de govern és el PS atès el pacte que ha rubricat amb els liberals de Jordi Gallardo. Aquesta podria ser, doncs, una possible fórmula. Però si no fos així, quines altres variables possibles hi hauria si socialdemòcrates i liberals no sumessin prou? Aquesta és l’altra gran pregunta que queda a l’aire a l’analitzar els resultats d’una enquesta que, d’altra banda, no fa més que fer una foto finish de com estan les coses en aquest moment. Que res no diu que d’aquí uns mesos o quan s’anunciï la data de les eleccions la fotografia resultant sigui la mateixa.
Parlava de majories absolutes i deia que aquesta fórmula (potser també per sort) ja no és gaire habitual en el panorama europeu. Sense anar més lluny són molts els països (França en seria l’excepció, en part pel seu sistema electoral a dues voltes) que tenen governs que manen en solitari amb acords puntuals amb altres grups o que conformen majories de govern amb grans pactes de país. En aquest sentit he esmentat més d’una vegada el cas d’Alemanya, on la CDU d’Angela Merkel, de la família democratacristiana, governa amb els socialistes i amb el Partit Bavarés. De fet la Gran Koalicionen (així s’anomena en alemany) fa anys que funciona com a fórmula de govern en aquest país i tot i les dificultats que va tenir la cancellera per tornar-la a reeditar finalment s’ha pogut refer. Però no només a Alemanya funcionen les coalicions de govern. Ben a prop d’Andorra, a Catalunya, fa anys que no hi ha majories absolutes i s’ha d’optar pel pacte. El president Pujol va ser el darrer que va governar amb una majoria absoluta. La va perdre, precisament, quan Quim Nadal  va encapçalar el cartell electoral l’any 1995. Tot i això Jordi Pujol va poder governar amb comoditat fent ús de la geometria variable que hi havia en un Parlament que encara no havia entrat en el canvi de cicle que va impulsar Artur Mas. Pasqual Maragall també va haver de fer ús del pacte per governar a l’impulsar el primer Tripartit amb ERC i ICV, el mateix que va haver de fer el seu successor, José Montilla, només tres anys després. Quan Artur Mas va poder formar govern també va haver de recolzar-se en altres partits fins que ja en ple Procés va governar amb el suport extern  de l’ERC de Junqueras. Després va venir el govern de Junts pel Sí, on CDC i ERC es van presentar junts, i les darreres eleccions fetes a l’empara del 155. En aquest sentit el Govern Torra també se serveix del pacte, amb el PDECAT i Junts per Catalunya d’un costat i ERC i Demòcrates per un altre. Fet i fet, doncs, l’acord i la transacció ha de ser constant entre les forces que governen Catalunya des del 1995.
Però si a Catalunya passa això a Espanya (llevat de la majoria absoluta d’Aznar i la de Rajoy el 2011) ja fa temps que també s’ha de fer ús del pacte. El mateix Aznar va haver de tirar endavant la seva primera legislatura amb el suport de la CiU que liderava Pujol i Rajoy va haver d’apuntalar la seva darrera legislatura (que va acabar amb la moció de censura) amb el suport de Ciutadans, precisament el partit que maldava per ocupar el seu lloc. Sánchez haurà de fer el mateix (fer gala del pacte i la mà esquerra) si vol tirar endavant un mandat complicat en excés per la qüestió catalana però tot plegat això té més de bo que de dolent. Perquè en definitiva no tenir tota la força parlamentària que caldria per tirar endavant en solitari determinats projectes obliga al pacte i la transacció, que al capdavall és l’essència de la democràcia. He parlat d’Alemanya, Catalunya i Espanya però es podria anar molt més enllà. En situacions ben complicades com la de Gran Bretanya, que ha de fer front al mandat del Brèxit, Teresa May no compta amb la majoria absoluta que sí tenia el seu predecessor la passada legislatura. Això l’obliga a pactar amb els unionistes d’Irlanda del Nord per apuntalar el Govern. D’altra banda, David Cameron també va haver de pactar amb el liberal Nick Clegg el 2010 però en aquest cas, a diferència d’ara, com a socis de govern. Qüestió a part mereix Itàlia, on la coalició entre el Moviment 5 Estrelles de Bepe Grillo i la dreta de la Lliga Nord crea preocupació a una Europa que ja n’ha tingut prou amb l’euroesceptisme que va mostrar l’electorat britànic en el referèndum d’ara fa dos anys. Fet i fet, però, Itàlia és un país que sempre ha funcionat malgrat el govern (o a vegades, la falta de govern). En això, i per raons alienes als propis protagonistes polítics, a Catalunya ens hi hem assemblat bastant en els darrers mesos fins que s’ha pogut fer govern. Qui sap si per allò que deia Josep Pla de què Catalunya no deixa de ser la regió més occidental d’Itàlia. I potser tenia raó.

 

Comenta aquest article

PUBLICITAT