Una torre de 2.500 anys
Una torre de 30 metres de profunditat, excavada fa 2.500 anys al sud de la piràmide d’Unes, a la necròpoli de Sakara, era part d’un centre de momificació i amaga una «mina d’or d’informació» sobre l’art de preservar els cossos dels morts abans del seu viatge al més enllà.
«És una mina d’or d’informació sobre la momificació», insisteix el director de l’excavació germano-egípcia, Ramadà Badry Hussein, davant els mitjans de comunicació i diverses desenes de diplomàtics que, acompanyats de les seves famílies, van acudir a Sakara en un calorós matí de juliol per no perdre l’ocasió.
«Els olis i els productes de la momificació van ser trobats en pots amb etiquetes» sobre el seu contingut, diu un entusiasmat Hussein, abans de subratllar que gràcies a aquesta troballa estan «a prop de descobrir la composició de les substàncies químiques» i els productes que es van emprar en aquesta momificació.
Per a això, sis experts egipcis i alemanys participaran en l’anàlisi de les substàncies, que al voltant dels segles VII i V abans de Crist van ser acuradament disposades en pots d’argila exposats en una àmplia carpa de teles blanques, on algunes ràfegues d’aire fresc donaven un respir a la xafogor del migdia egipci.
Dotze petits pots d’argila encara mantenen impregnats les restes de les substàncies que contenien i la composició que científics esperen desxifrar per donar un nou pas en el coneixement de l’Antic Egipte.
A això ajudaran altres flascons i bols de mesura, amb inscripcions en demòtic i en hieràtic sobre el procés de momificació.
Tots ells han estat trobats a 13 metres de la superfície, en una sala d’embalsamament que pertanyia al taller de momificació on s’enfonsa la torre i on també hi havia un espai reservat a la preparació de les benes de lli i un altre a la sal amb la que tractaven els cossos dels difunts.
Al costat dels recipients s’exposen, en diverses vitrines, uns gots d’alabastre, alguns trossos policromats de cartonatge que recobrien diverses mòmies, desenes de figuretes funeràries o shabtis (blaus) i una singular màscara de plata i or, descoberta en el fons de la profunda torre excavada a la sorra.
La màscara, un element «estrany» en les tradicions funeràries de l’època per l’escassetat de la plata a l’Egipte d’aquella època, va ser trobada adossada a la cara del segon sacerdot del déu Mut i sacerdot de la deessa serp.
El seu nas aixafat i els seus llavis carnosos són eclipsats per la tristesa que revela la mirada vidriosa de la màscara del monjo, el de Sant Martí va ser elaborat amb pedra preciosa negra, i la resta de l’ull amb calcita i obsidiana. Des de 1939 no es trobava una peça de similars característiques a Egipte.
A 30 metres de distància i 30 metres de profunditat, descansa la resta de la mòmia, trobada en una sala amb quatre nínxols que acullen els cossos i els sarcòfags d’uns egipcis que van viure durant la XVI dinastia faraònica o període saïta, que es va estendre entre els anys 664 i 525 abans de Crist.
A ella s’accedeix des del centre del que va ser un «taller de momificació», des del qual es donava pas al pou d’enterraments, on segons explica el cap d’Antiguitats egipci, Mustafa Waziri, encara queda molt per trobar.
Mentre es descendeix per una estreta escala de graons de fusta disposats sobre bastides, la temperatura augmenta i la respiració es torna una mica dificultosa.
En ella descansen quatre sarcòfags de fusta i un de pedra, dels quals, només un ha estat obert. Comparteixen els nínxols amb 35 mòmies, unes d’origen humil i sense vestidures, i altres de rics que van permetre rebre a la mort amb daurades pintures sobre els seus cartonatges. Al costat del nínxol on descansa la mòmia enterrada amb la màscara de plata i or, l’arqueòleg egipci Mustafa Tolba explica que el sarcòfag de fusta que la cobria va ser menjat per la humitat i els segles.
Al davant, en un altre buit, jeu un gran sarcòfag de pedra calcària, encara segellat. El nom de la seva propietària, Tadihor, ha estat revelat gràcies als gots trobats en el mateix buit de la seva tomba.
El director general d’Antiguitats, Mustafa Waziri, assegura a diversos mitjans després de l’anunci del descobriment que això és només el principi d’una «nova temporada de troballes» arqueològiques.
Waziri també va destacar que l’última excavació a la zona va ser el 1900 i va subratllar que cap altra missió s’havia endinsat en les seves sorres fins al març de 2016, quan va començar la primera temporada de l’actual missió germano-egípcia.