PUBLICITAT

Habitatge: mesures ‘urgents’?

El 25 de juny el Govern va entrar a tràmit un projecte de llei òmnibus –un text legal que modifica diferents lleis d’un sol cop– de mesures urgents relatives a l’arrendament d’habitatges.  
L’habitatge s’ha convertit, un cop més, en la primera preocupació de la ciutadania. Els preus dels pisos de lloguer a Andorra superen de llarg el 33% dels ingressos dels ingressos de moltes famílies. Els propietaris que durant els anys de crisi no van pujar el lloguer, han vist en l’anunciada «recuperació econòmica» i en la creixent demanda una oportunitat per guanyar més diners.  
Però aquesta «recuperació econòmica» no ha arribat en la mateixa proporció a tota la societat. Aquells que s’han vist enfrontats a un augment d’un lloguer inassolible no troben gaires opcions. Alguns «s’emboliquen la manta al cap» i miren preus de compra, ja que amb el preu d’un lloguer podrien pagar la quota mensual d’una hipoteca d’un pis, això sí, més petit, però com a mínim seria seu i ningú els tornaria a pujar un 20% el preu de la vivenda als cinc anys. Tanmateix, la banca del país no sembla gaire disposada a donar hipoteques com sí que va fer fins a l’esclat de la bombolla immobiliària. En aquest context, són molts residents i andorrans els que opten per traslladar-se a viure a La Seu d’Urgell, on, de moment, els preus són més baixos, els pisos més grans i el clima és més benèvol que el d’Andorra.
Pels que es queden i no disposen de recursos ni mitjans suficients per canviar de pis, la pujada del lloguer ha significat una reducció important en el seu poder adquisitiu. En aquest punt, són destacables les ajudes al lloguer de l’habitatge que el Govern atorga i de les quals les mateixes immobiliàries ja informen directament perquè en molts casos són l’única opció per pagar els preus dels lloguers.
És molt difícil revertir aquesta situació únicament amb una llei de mesures urgents. Primer de tot, no tenim un registre de pisos de buits. Voler fer un impost als habitatges buits sense un cens és un brindis al sol en un país com el nostre.  A més, per aplicar aquest impost s’ha de crear el Registre d’habitatges (sense un cens) i  demostrar que el pis porta buit dos anys, així doncs aquesta no és una mesura immediata, i encara menys, una mesura urgent.
El mateix podem dir de les excepcions tributàries que es proposen per a la construcció de pisos de lloguer, potser és una bona proposta, però la construcció requereix temps i això tampoc soluciona la manca de pisos que patim ara mateix.
Altres mesures que incentivarien l’aparició de pisos de lloguer; com la reducció de l’ITP en la compra d’un habitatge per llogar-lo o facilitar la rehabilitació i canvi d’ús d’edificis vells que es destini al mercat lloguer, poden ser més ràpides però en cap cas són immediates.
Val a dir que també hi ha propostes més intervencionistes, com la de regular els preus dels lloguers que planteja seriosos dubtes un cop els contractes finalitzen. Actualment, el problema es dona en la renovació del contracte i no mentre aquest és vigent, ja que l’augment del preu està vinculat a l’IPC.
Tenim al davant un repte majúscul al qual caldrà fer front d’una forma responsable i ‘ràpida’ per evitar que el problema de l’habitatge al nostre país es continuï agreujant. Afavorir, ara, la construcció de nous pisos que arribaran al mercat com a molt d’hora el 2021 no sembla una opció per als que avui pateixen el ‘mòbing’ immobiliari.
 És evident que per molts arribarà tard, aquells que ja han patit l’augment de preus i pels que estan optant per marxar a viure fora, tot i que el projecte de llei òmnibus no es debatrà al Consell General com a molt d’hora fins al setembre. Les mesures urgents proposades semblen menys urgents quan pel mig hi ha vacances.
 Però és poc justificable quan per un altre costat la normativa de noves construccions i rehabilitacions encareixen cada cop més el preu de cost o quan sempre hi ha algú que està disposat a pagar el preu que demanen.
 

Comenta aquest article

PUBLICITAT