PUBLICITAT

Del parlamentarisme andorrà

E ntre el 2016 i el 2020 els andorrans haurem pogut commemorar:
-600 anys de la creació del Consell de la Terra pels Coprínceps, el bisbe d’Urgell,  Francesc de Tovià, i el comte de Foix, Joan de Foix-Gralli, a demanda  dels andorrans representats per Andreu d’Alàs, i donant-los «potestat perquè en nom i substitució de les mateixes Valls tinguin poder d’intervenir, defensar i mantenir a favor de tots els homes i de cadascun dels drets... i llibertats concedides». Un assoliment guanyat per la vetlla i constància en la reivindicació dels andorrans de la  preservació de les seves llibertats, dels seus drets, usos i costums ancestrals. 
-150 anys de la ratificació de la dita Nova Reforma pel Copríncep francès Napoleó III, després d’haver-la signat el 1866 el Copríncep episcopal Josep Caixal, a demanda dels andorrans, encapçalats pel Síndic Guillem d’Areny i Plandolit. Si fins llavors havien estat entre dos i quatre, incloent entre aquests als dos cònsols de cadascuna de les sis parròquies, escollits anualment, els consellers que formaven el Consell General, a partir de llavors seran quatre membres diferents als cònsols, renovats en la seva meitat cada dos anys. I per tant el Consell passarà de tenir d’entre 12 i 24  membres a tenir-ne sempre 24. I passaran a ser votants i elegibles tots els caps de casa. 
-85 anys del sufragi universal masculí i els votants i elegibles augmenten, com a mínim, el doble. 
-50 anys dels drets polítics de les dones. El cens electoral dels votants torna a doblar-se. 
-45 anys del dret d’elegibilitat de la dona andorrana. El cens dels elegibles també es dobla. 
-40 anys de la partició de la parròquia d’Andorra en dues: Andorra la Vella i Escaldes-Engordany, per decisió dels Coprínceps, després de demanar augmentar el nombre de consellers  per part de la parròquia d’Andorra. De manera sàvia s’aconsegueix mantenir l’equilibri político-territorial. El nombre de membres del Consell General passarà de 24 a 28. 
-35 anys de la creació del Consell Executiu pels Coprínceps en el procés de Reforma de les Institucions demanada pel Poble andorrà. I amb el qual el Consell General perd la capacitat executiva o de govern i passa a tenir només la legislativa. S’inicia el procés de pas d’un estat de fet a un estat de dret. 
-25 anys de l’aprovació de la Constitució de 1993. Aquesta nova etapa  portarà com a canvis al Consell General el fet de que la meitat dels membres seran escollits per circumscripció parroquial i l’altra meitat a nivell nacional. Una solució brillant per a continuar fent compatible l’equilibri de la suma de les forces d’una Andorra, federació de territoris, i  d’una Andorra, Estat. 
Vuit commemoracions de vuit moments històrics, produïts al llarg dels darrers 600 anys i sis dels quals s’han produït en els darrers 100 anys, que ens dona idea de l’acceleració dels canvis produïts en les quatre darreres generacions, per adaptar les institucions andorranes als nous temps.
Aquestes fites han marcat, de dret, el parlamentarisme andorrà. Si bé, de fet, ja existia abans, en forma d’assemblees i assemblees magnes, en haver-se de concertar tots els homes de les Valls, tan sovint com era necessari, per tal de poder tractar qüestions amb els Coprínceps, o fins i tot abans com tenim coneixement amb les Concòrdies de 1162 i 1176 signades amb els bisbes d’Urgell. O amb els seus veïns (de Puigcerdà, de Querol, d’Urgell...), nomenant Síndic o Síndics per a tractar-les.
Com s’havia fet des de sempre, sense tenir constància del seu origen, de manera similar, però diferent, al que ha passat  amb els consells dels comuns, o dels quarts, amb la particularitat que d’aquests no se’n te data de la seva constitució en dret. 
La 31a diada andorrana a la 50a Universitat Catalana d’Estiu a Prada del Conflent ens convida a conèixer, analitzar, reflexionar, debatre, comparar, proposar, projectar, planejar, concebre, imaginar, a partir de les necessitats i problemes actuals i futurs, per aportar les solucions més escaients a la millora del parlamentarisme andorrà. 
S’hi presentaran 16 ponències presencials i nou no presencials: 
Del Consell de la Terra al Consell General (Doménec Bascompte i Grau), Vos primer senyor Síndic (Noemí Rodríguez), Reptes per a un parlament del segle XI (Yvan LARA i Sànchez), Ésser consellera general al Principat d’Andorra: vocació i compromís (Meritxell Mateu i Pi), L’Andorra eterna: organització parlamentària d’un país (Josep Marsal i Riba), Notes sobre el parlamentarisme andorrà (Vicenç Mateu i Zamora), Coprincipat parlamentari? (Josep Dallarés i Codina), El Consell de la Terra el 1419: d’assemblea a òrgan de representació (Susanna Vela i Palomares), Factors desestabilitzadors i d’influència en el parlamentarisme (Víctor Naudi i Zamora), Està en crisi el parlamentarisme a Andorra? (Jordi Gallardo i Fernàndez), De 1419 al 2019:celebrar per recordar, recordar per celebrar (Albert Villaró i Boix), El parlamentarisme andorrà (Antoni Morell i Mora), El nombre de diputats que ha de tenir un parlament (Pere Figuereda i Cairol), L’actual parlamentarisme andorrà: una tradició que ha de mirar endavant per esdevenir un parlament realment representatiu (Pere Baró i Rocamonde), Les dones al Consell General (Vanessa Mendoza i Cortés), El nou paradigma de la representació (Jordi Ribes i Marsal), Parlament versió 2.0: el parlamentarisme a l’època de la piulada intempestiva (Alan Ward i Koeck), Modernització de l’escenari parlamentari (Albert Roig i Loscertales), Com promoure l’apropament entre el Consell General i els ciutadans? (Sílvia Bonet i Perot), El Consell General en el Manual Digest i en el Politar: de lo que pot i no pot (Joan Massa i Serrado), Andorra un coprincipat parlamentari (Carles Jordana i Madero), Escenaris de futur del parlamentarisme andorrà (Pere López i Agràs), Influència de la idea del progrés. La seva formulació clàssica, de Fontanelle a Auguste Comte (Univers Bertrana i Diaz), Parlamentarisme andorrà al segle XX (Pere Cavero i Muñoz), Quin és i quin serà el rol del Parlamentari d’Andorra (Josep Duró i Coma).
Amb la presentació a càrrec de Marta Fonolleda i Riberaygua, la salutació de Jordi casassas i Ymbert i la cloenda d’Àngels Mach i Buch.
Però i si bé les formes, els reglaments i procediments són importants, no s’han d’oblidar els continguts i el fons de tot plegat. 
Com ens recorden les Màximes del Manual Digest d’Antoni Fiter i Rossell, a la fi es tracta de tenir un país dirigit per les persones més íntegres, discretes i experimentades (6), de no mantenir en els càrrecs aquells a qui s’ha perdut la justa confiança (11), que gastin quan convingui i estalviïn en la resta del temps (13), que treballin perquè en el poble no es creïn bàndols, ni enemistats (19),  que no multipliquin les lleis i mantinguin les sabudes que han de ser guardades amb rigor (22-23), que satisfacin les necessitats de la terra i facin previsió dels problemes a venir (24-34-35), que no carreguin d’impostos ni collin a la gent del país (29-30) i finalment no demostrin riquesa , poder i força, sinó fragilitat i humilitat perquè és com som, vulnerables, petits i clarament dependents dels altres (49). 

Comenta aquest article

PUBLICITAT