PUBLICITAT

Es busca sentit comú

Si esteu o heu estat en recerca de feina en els darrers mesos és possible que entengueu el meu malestar. Centrar-te en buscar un nou lloc de treball –de per si– ja és un mal de cap, però encara ho és més quan t’adones que alguna cosa falla. Deixeu-me que m’expliqui. Us sonen les paraules experiència, titulacions superiors, màster, idiomes, disponibilitat horària o capacitat per treballar en equip? Són alguns dels requisits que moltes empreses consideren indispensables a l’hora de contractar a algú. Fins aquí tot bé, no? Si t’ho pares a pensar, és totalment lògic que una entitat vulgui incorporar al millor professional del mercat i que, en conseqüència, demani. Ara bé, a quin preu?
Les titulacions, l’experiència, els coneixements, les aptituds... requereixen esforç, diners i temps. I així com nosaltres (els treballadors) invertim part de la nostra vida en professionalitzar-nos i en tenir sentit comú a l’hora de treballar, demano que les empreses també en tinguin a l’hora de contractar. Si un demana, ha d’estar disposat a pagar. El que no té ni cap ni peus és que es requereixi el cel i més i que a l’hora de pactar un sou es vulgui donar el mínim i menys. I és que sembla que el refrany «el que alguna cosa vol, alguna cosa li costa» cada vegada s’estira menys en el sector laboral.


La motivació i la visió d’algunes empreses és que si tu no ho vols, algú ho voldrà. I amb l’excusa que cada vegada els postulants estan més preparats i reuneixen més estudis i titulacions, les ofertes de treball s’estan convertint en una caça de «desesperats», sense menysprear la paraula. 


Les empreses saben que poden obtenir un professional sense la necessitat de pagar-li el que veritablement es mereix. Per què? Perquè malauradament, sempre hi haurà algú que necessita desesperadament una feina (segurament per subsistir) i que estarà disposat a treballar com un director per cobrar com un peó. I no m’entengueu malament. La qüestió no és si un treballador té més o menys estudis o aptituds o si necessita més o menys una feina. El rerefons de tot plegat és que cal que es pagui a cadascú el que es mereix i que no es demani or si només s’està disposat a pagar encens.


Però com tot, la meva visió és general. No parlo de la majoria ni de la minoria d’empreses. Parlo d’una manera de fer que sembla que cada vegada està agafant més força. I ja no en l’àmbit nacional, sinó més enllà de les fronteres. La situació es repeteix arreu: un acaba els estudis (siguin quins siguin) i surt al món laboral pensant que el seu esforç serà recompensat i que algú sabrà valorar el que porta a la motxilla: coneixements, ganes de treballar, actitud, positivisme... Quina llàstima, però, que en algunes ocasions aquesta bossa s’acabi convertint en desesperació, enuig o descontent davant d’aquells que busquen i busquen però no donen. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT