PUBLICITAT

I arribaran les eleccions

Aquests dies els mitjans comencen a fer bullir l’olla política de cara a l’inici del nou curs. I emergeixen àvides d’aire i remor aquestes mateixes expressions lingüístiques –«bullir l’olla»– i els columnistes tornen a parlar dels pactes, de les successions i els centres comercials despleguen les seccions centrals de material escolar atestades de mares, i de pares i de nens, i de nenes. Ambdós mons s’assemblen. Hi ha una connexió forjada per l’expectativa, per la novetat i la variació –en el sentit musical del terme. Què canviarà? Quin nou sentiment ens envairà alhora que experimentem l’íntim confort de la repetició?
Recordo que de petit gaudia amb força d’aquestes excursions per equipar-se pel nou curs. Imagino que com la majoria de nens. M’agradava especialment la sensació de renovellament imposada per la destrucció del material escolar anterior, duta a terme en les llargues tardes el juny anterior. Aleshores existia una espècie de carta blanca per a escollir bolígrafs brillants, llapis llustrosos, retoladors humits –16 colors–, esquadra i cartabó, transportador d’angles –encara que no s’utilitzés en tot el curs–, goma blanca, verda o rosada, això sí, immaculada, quadrada, impol·luta... I la maquineta, amb la fulla afilada i eficaç, abans de convertir-se en una esgarra puntes infal·lible. I tot això dins d’un plumier de cremallera doble –els anys que un tenia sort i ho aconseguia–, amb una goma elàstica per a cada instrument. El confort de la tela i el so de la cremallera. Impossible superar-ho.
Per què aquest viatge al passat? És comparable la tan emprada «tornada a l’escola» amb la rentrée política? Crec que el mateix vocabulari periodístic així ens ha modelat. I hi tornarem. Tornarem a sentir aquestes coses i tornarem a sentir-nos dins la roda que vam deixar parada el juliol. I començarà la precampanya, i vindrà la campanya, i tornarem a sentir les propostes, i les sentirem inclús abans, i especularem de nou amb l’arribada de les eleccions, i les veurem venir d’una hora lluny, a poc a poc, esgotant-se els termes per parlar-ne i veurem propostes sorpresa, o reedició de propostes, programes, contraprogrames i reprogrames, còpies i plagis i competició i exhibició i propaganda. Aleshores valdrà la pena aturar-se i fer balanç, mirar que succeïa ara fa un any, qui deia què, mirar enrere, el passat immediat, mirar fa tres o quatre anys, veure que passava a Andorra quan es van fer les darreres eleccions, fixar-se en què ha succeït al Consell General i al país durant aquest temps.

Aquesta no serà una reflexió nostàlgica, sinó que es tractarà de renovellar el material que ens permeti comprendre el període que s’arriba. Emprar l’esquadra i el cartabó, fer servir d’una vegada el transportador d’angles, dibuixar amb els llapis llustrosos i pintar amb el retoladors humits; treure punta mentre la fulla és afilada.

Ho diu Rafael Sánchez Ferlosio a Vendrán más años malos y nos harán más ciegos: “Lo más sospechoso de las soluciones es que se las encuentra siempre que se quiere”. Doncs això: els hi desitjo llapis nous i bona vista per aquests propers mesos.  

 

Comenta aquest article

PUBLICITAT