PUBLICITAT

La ferida invisible

En un centre mèdic situat en el major campament de refugiats de Bangla Desh, Hossain Ali trenca en un plor en recordar tot el que va perdre després de l’inici de l’ofensiva militar fa un any a Birmània (Myanmar), una ferida invisible que colpeja els caps de milers de rohinyàs traumatitzats.
Ali, de 55 anys, forma part dels més de 700.000 rohinyàs que es van veure obligats a fugir a Bangladesh després que els militars iniciessin una ofensiva a l’estat occidental birmà d’Arakan que va deixar milers de morts, dones violades i petits pobles destruïts.
Des de llavors, lluny de casa, edls seus camps de conreu i dels seus animals, Ali no és capaç d’imaginar un futur «normal» per a ell i els seus vuit fills.
«Si no puc tornar a Myanmar, no sé si mai podré superar això. Sense tornar a la meva llar serà molt difícil criar els meus fills amb normalitat», afirma Ali al centre mèdic mentre sosté a la falda la menor de les seves filles .
En aquest centre del campament de refugiats de Kutupalong, al sud-est de Bangla Desh, l’organització humanitària Metges Sense Fronteres (MSF) proporciona atenció psicològica de manera periòdica a rohinyàs que carreguen amb el pes del trauma.
«El que hem vist és que s’enfronten a molts símptomes d’ansietat, com por, preocupació, estrès i tristesa», diu la coordinadora del departament de salut mental de MSF a Kutupalong, la mexicana Claudia Aranda.
En la majoria dels casos, els refugiats «són conscients que són aquí al campament, però altres vegades també pensen i recorden totes les coses que van viure en el passat, la situació de violència, i també pensen sobre el futur», explica .
Els campaments de Bangla Desh estan plens de rohinyàs amb similars danys emocionals, però molts d’ells no veuen com una prioritat atendre aquests problemes enmig de les precàries condicions dels assentaments.
Rahima Khatun assegura recordar el moment en què un familiar va ser assassinat i arrossegat per militars birmans abans que la seva família abandonés la seva llar.
Però per a la jove rohingya, de 27 anys i mare de tres fills, els traumes del seu passat no són un problema més important que la salut d’un dels seus nens extremadament desnodrit i reclòs en la unitat pediàtrica del centre mèdic de MSF.
«No penso molt en el que va passar. Si la meva família torna, jo també tornaré, però fins llavors tinc altres coses en què pensar», diu.
La psicòloga d’MSF explica que molts rohinyàs, com Rahima, no estan al corrent dels seus problemes de salut mental i amb prou feines expressen emocions quan són atesos en els centres d’ajuda.
«De vegades viuen amb els símptomes per molt temps, pot ser per un any, de vegades per dos anys, i de vegades s’acostumen a viure amb aquest estrès i ansietat», assegura.
Els rohinyàs, tradicionalment discriminats i despullats dels seus drets, són un grup ètnic minoritari a Birmània que ha viscut episodis d’opressió durant dècades, encara que els nivells de violència de l’última crisi van superar tot el viscut en el passat.
La majoria d’ells, explica Aranda, «no saben que hi ha un servei de salut mental que pot ajudar-los d’alguna manera a tractar de bregar amb el que estan vivint, a enfrontar la situació per superar-la».
«El que fem la major part del temps és dir-los què fem aquí, què és la salut mental, per què és important parlar sobre com se senten», indica.
Tot i que cada setmana aquest centre d’atenció d’MSF i altres a la regió reben una mitjana de 30 rohinyàs que busquen suport psicològic per superar els danys causats per la cruenta crisi, en la majoria dels casos són molt reticents.
Així molts dels rohinyàs (majoritàriament musulmans) intenten fer front als traumes a través de diferents vies com la religió, conclou Aranda. «Potser si vaig i reso, em sentiré millor», afirmen alguns.  H

Comenta aquest article

PUBLICITAT