La república de la plenitud
A l’anterior article que vaig publicar aquí –El regne de la buidor– reconec que hi vaig posar gran part del meu ànim pessimista, però això ja se sap, la vida no és de color rosa. Avui, en canvi, em trobo molt més optimista i parlaré de la cara B de la buidor, parlaré de la plenitud.
La plenitud no només es registra als rostres de qui després d’una llarga nit electoral coneix els resultats que li donen la victòria. Tot i no estar afiliat vaig tenir el plaer de viure-ho aquell 2009. La plenitud tampoc es limita a haver proposat una llei que és aprovada i que realment ajuda la població, que canvia la posició estructural de qui pateix la marginació de la renda.
La plenitud és poder participar amb altra gent del debat públic i arribar a provocar reaccions, encara que siguin privades –aquestes, estic convençut, són les que ens duen a la modificació de comportaments públics–, de la buidor a la plenitud, la responsabilitat d’emplenar-la.
La plenitud és ser més i ser millors, fer de la veritat, la franquesa i la lleugeresa la música quotidiana per contra a la pesadesa inharmònica de la confessió, no tenir por de les paraules i interessar-se verament i de bona fe per la gestió del que és públic.
Tot això, potser, només és un desideràtum i redunda així en la buidor anterior. O, potser, es pot crear el marc que permeti la seva realització, amb lleis que redueixin la jornada laboral, amb institucions participatives integrades als comuns que dirimeixin les prioritats. Un altre desideràtum, pensaran. Provem-ho.
I provem també a reforçar la protecció integrant-la com a element constitutiu del nostre sistema. Generar riquesa i redistribuir-la des de l’Estat, a això ens convida la nostra Constitució, provem-ho. I provem de superar la desigualtat de la dona, i la qüestió catòlica, tots sabem per on podem començar. Provem-ho.
Però provar-ho no vol dir que sigui fàcil. Ens enfrontarem a resistències, ens enfrontarem a la inèrcia i haurem de navegar en la complexitat, doncs la societat és un mar de complexitat que no respon a les receptes sinó a la ciència i la paciència del pensament combinada amb l’audàcia de l’acció, la societat és vida que no respon (o no hauria de respondre) a l’ambició dels enginyers, els arquitectes o els coreògrafs. La buidor ens espera, omplim-la.