Estefania Gracia Periodista

Novament, se’ns presenten les xifres de les residents d’Andorra que han hagut de creuar la frontera per exercir el seu dret a l’avortament. Segons el departament de Salut de la Generalitat, l’any passat en van ser 107. I tot i que aquesta xifra és la menor dels últims cinc anys, la notícia no és en cap cas un motiu d’alegria.
Al llarg dels darrers dies, la despenalització de l’avortament ha sigut raó de disputa i de rebombori al país. S’han aixecat bombolles passades i s’han iniciat discussions que al final no han anat enlloc. Partits polítics, associacions i col·lectius han dit la seva i han fet notar la voluntat general de canviar les coses. Però com passa sovint, les demandes s’han escoltat de passada i s’han deixat dins del calaix dels oblits. Davant dels diferents retrets –i després que la seva imatge s’hagi vist tocada– l’arquebisbe d’Urgell i copríncep episcopal, Joan-Enric Vives, ha deixat clara la seva postura: des de l’església, «la vida s’ha de defensar sempre». Una resposta que no li ha anat gens malament al Govern i que l’ha ajudat a tirar les pilotes a fora. De fet, l’Executiu s’ha excusat dient que ja s’ha parlat en diverses ocasions amb el Vaticà sobre el tema però que la contestació sempre ha sigut la mateixa i que no s’hi pot fer res.
Comparteixo que no és ni serà fàcil despenalitzar l’avortament (si és que algun dia s’aconsegueix). El país es regeix per un coprincipat i les forces polítiques i eclesiàstiques de l’exterior juguen un gran paper en temes clau com aquest. Però també és cert que a alguns ja els hi està bé que la patata calenta estigui en mans de forans i que el seu paper sigui únicament el de contenció, sense implicar-se en disputes majors ni maldecaps que els puguin jugar suports polítics o, perquè no, unes eleccions.
Aquest debat no ve de nou. Tot i això, sorprèn cada dia més que Andorra encara estigui compartint llista amb països com Surinam, Nicaragua, Hondures o la República Dominicana. De fet, fa uns mesos, les dones d’aquest darrer país es van unir per demanar precisament la despenalització de l’avortament. Milers de persones es van aplegar a Santo Domingo per exigir que les dones puguin avortar quan la seva vida corre perill, quan l’embaràs és inviable i quan és resultat de violació o incest. Veurem si les seves demandes també es queden en l’oblit o si, un cop més, països que socialment semblarien estar menys desenvolupats, passen per davant el Principat. I és que la reacció és sempre la mateixa. Quan a algú extern se li diu que a Andorra no es pot avortar, el resultat sol ser similar: els ulls oberts com plats, la boca desencaixada i un crit de: «De veritat? Com pot ser? Si representa que és un país avançat no?». Doncs això ens preguntem molts. I cada cop que s’anuncien noves millores sanitàries i legislatives, ens ho preguntem més.
L’Organització de les Nacions Unides (ONU) assegura que cada any 25 milions de dones es practiquen avortaments clandestins. I que 47.000 dones moren de complicacions per aquesta causa. Segons els casos registrats, s’estima que les morts de mares a l’any per avortaments il·legals i insalubres arriben al 13%. Les residents andorranes entrarien dins d’aquestes xifres? Bé, quan una acció es fa de forma clandestina s’entén que es fa de manera secreta o oculta, fora de la llei. I que hi ha més clandestí que haver de creuar una frontera i amagar part dels teus antecedents sanitaris en un país que presumeix de tenir un sistema ple d’avantatges i de grans innovacions?