PUBLICITAT

Per Tutatis! Què els passa a aquests romans?

Divendres passat vaig tenir el plaer de participar en un fòrum format per gent versada en això de l’economia. Debatérem sobre el futur d’Europa i, com no, un altre cop parlàrem d’Itàlia. Gairebé de forma natural afrontem l’incert futur d’Itàlia mirant al seu passat, doncs la història SEMPRE (en majúscules si us plau) es repeteix en aquest país. Va resultar fàcil establir paral·lelismes entre el passat i la situació actual. Avui, per exemple, vaig saber d’un enregistrament filtrat que descriu la pressió cap al ministre Tria i el seu equip econòmic. El portaveu Casalino va advertir d’una caça de bruixes en una espècie de ‘mega-vendetta’ si Tria o Conte obstaculitzen els plans d’augment en despesa patrocinat pel govern.
Això ja ho he vist i sé com acaba. Un exemple clàssic. Després d’enderrocar Vercingétorix en l’últim reducte per conquistar la Gàl·lia, Juli Cèsar va iniciar el merescut camí de tornada a Roma amb el seu exèrcit de 60.000 exhaustes i lleials ànimes comandades per Marco Antonio. Enviant una avançada lleugera amb part del botí de guerra, per sufragar 20 dies de celebració per a tots els romans, César va aconseguir augmentar encara més l’admiració que el poble ja sentia per les seves gestes, doncs va esdevenir el general que aconseguí la conquesta de territori més gran vista per la República. Però ocorria que un altre romà il·lustre, en aquells dies cònsol, va sentir amenaçat el seu estatus i la seva influència. Pompeu, es deia. Qui fou aliat de Cèsar en el temps del triumvirat, va convèncer al senat per desposseir a Juli Cèsar del seu grau, enviant-li un despatx pel qual havia de tornar a Roma sol i sotmetre’s a judici per haver concebut un exèrcit sense el permís del senat. Per aquells dies, Juli Cèsar es trobava al nord del riu Rubicón i sabia que si creuava aquell afluent amb el seu exèrcit, seria considerat un alçament i una traïció contra Roma. De la glòria a la degradació i menyspreu absoluts. Cèsar no va dubtar. Va creuar el Rubicón amb tot l’exèrcit. D’aquí l’expressió que encara avui s’utilitza per referir-se a les decisions que impliquen que ja no hi ha marxa enrere. Pompeu, i el senat al complet, van fugir amb les seves famílies, esclaus i riqueses, abandonant i deixant la ciutat de la llegendària lloba capitolina sumida en el caos.
El nostre Cèsar d’avui està encarnat en la figura del primer ministre Conte, que va negociar i va enviar a Brussel·les el seu ministre de finances Tria (en el paper de comandant Marco Antonio) per conquistar la fe i la confiança dels líders europeus. La campanya sembla exitosa, doncs tots dos empunyen arguments i judicis admissibles sobre el maneig de les finances públiques italianes. Proposen un pressupost sostenible amb un dèficit de l’1,5 % i tornen amb la conformitat d’aquesta despesa, molt per sobre del 0,9 % acordat per l’anterior govern. Una victòria per Conte i Tria. Ocorre que mentre viatgen de tornada a Roma, el cònsol Di Maio (en el seu paper de Pompeu) els acusa de traïció al senat, doncs Di Maio va prometre als romans uns programes que exigien un dèficit del 6 % (segons think tank OCPI). El que s’ha negociat a Europa no és suficient, i posa en risc el seu lideratge a Roma. Ara, Conte i el seu comandant Tria, mediten a la vora del Rubicón. Mantenen la seva defensa d’un pressupost sobri, però dubten si creuar el riu i desafiar Di Maio. Per què? Aquest podria abandonar el govern de Roma (com va fer Pompeu) i sumir al país en un altre caos. Meravellat, encara veig ingenus que afirmen que la protecció contra una gestió fiscal populista a Itàlia resideix en la pròpia naturalesa d’extrems del govern. Fet que, segons aquests proponents, resulta en un paradoxal equilibri al centre. No puc estar més en desacord. Salvini i Di Maio, a les antípodes de l’arc ideològic, ofereixen un equilibri tan fràgil que es pot trencar en qualsevol moment.
Vaig dir triumvirat? Llavors falta un personatge en aquesta història. Craso. El general que va alliberar Roma de la fúria d’Espartac i el seu exèrcit invencible de gladiadors cabrejats. Craso i Pompeu litigaven pel mèrit de la victòria sobre Espartac, i també pel nomenament de Cònsol. Cèsar, un segona línia, però molt agut, els va proposar ser ell el nou Cònsol a canvi de servir als interessos de tots dos. Et voilà! Triumvirat per set anys. Després va passar el que va passar. Els líders es van cansar de Cèsar i el van desposseir del càrrec. Va ser llavors quan Cèsar va decidir anar-se’n a guerrejar per la Gàl·lia amb ànim d’aconseguir la glòria. I vaja si ho va aconseguir! Va passar que, amb les primeres notícies del seu èxit, Craso va sentir la incòmoda punxada de l’enveja, i sabent-se fort amb els seus exèrcits a l’orient, va decidir abandonar Roma i llançar-se a la conquesta. Salvini ocupa el paper de Craso en la nostra historia d’avui. Incòmode amb les victòries de Conte i Tria a Europa (doncs no li basten per complir amb les seves promeses que també exigeixen un dèficit del 3 %), se sap fort perquè el seu recolzament social hauria passat del 17 % al 30 %. Sent la forta temptació de capitalitzar aquest renovat vigor i abandonar el govern de Roma, com feu Craso, a la recerca de més glòria en solitari.
En quin punt de l’eterna història ens trobem? Brussel·les permet certa flexibilització de les regles de despesa, però només davant certes circumstàncies (davant reformes en pensions, esdeveniments impredictibles fora del control de l’estat, etc.). Itàlia ja va ser obsequiada amb aquesta flexibilitat el 2015, 2016 i 2017, i no es donen avui les circumstàncies per exigir més flexibilitat. No hi ha espai per incomplir, i és crític per a la sostenibilitat de les finances públiques que Conte i Tria aconsegueixin imposar la moderació de la despesa al pressupost i no passar de l’1,5 % de dèficit. Itàlia està ja en situació d’insostenibilitat. Per estabilitzar el seu deute necessita un creixement nominal estructural del 2,55 %, que puja a un 4,10 % en condicions monetàries més realistes. En cap de les meves projeccions aconsegueixo assolir aquests ritmes de PIB. Conte ha de creuar el Rubicón i desafiar els cònsols Di Maio i Salvini. Per la severitat dels números i perquè és temps de complir. El problema és que, davant dita situació, la coalició de govern quedaria en risc de col·lapsar en no poder entregar les promeses electorals. La història es pot tornar a repetir. Tal com aleshores fessin Pompeu i Craso, avui Di Maio i Salvini poden abandonar Roma i el seu govern obrint un nou temps d’incertesa. Un temps que Europa no té. Es planteja doncs un escenari binari per als actius de renda fixa (bons) d’Itàlia. Si Conte imposa les seves xifres (i el govern no es descompon), s’obre un cicle esperançador per aquests actius. En cas contrari, la prima de risc del país tornarà a patir una forta deteriorament. La meva experiència amb inversions que relacionades amb governs procrastinadors (com és el cas d’Itàlia) és que aquests necessiten tenir l’aigua al coll per actuar sàviament; i encara no estem en aquest punt.

Comenta aquest article

PUBLICITAT