Miquel Mata Doctor en Dret

La postveritat, les fake news, converteixen  ancestrals i racionals aforismes legals en llegendes urbanes (així, «a tot procés judicial les parts presenten els fets i el jutge aplica el dret» o el «del deure especial de coneixement del dret que tenen els jutges»). Per comprovar la seva dilució pot ser instructiu recórrer a la mitologia i explicar el caràcter «infra» o «suprahumana» de la funció de gestionar l’administració de la Justícia i facilitar l’alineació del poder jurisdiccional en el marc democràtic internacional.
La postveritat influeix quan la societat es proposa balancejar casos de difícil o tràgica solució i assisteix al molt ampli marge de jutge per crear dret (amb efectes retroactius) perquè, no obstant que les seves facultats es limiten a aplicar-lo, dona poca atenció a la percepció i avaluació dels fets en base a les regles de la saludable crítica, o perquè aplica, amb prejudicis, el principi de lliure apreciació de la prova. Així el jutge pot incórrer en discrecionalitat en no saber quin dret aplicar en els primers casos o arribar al col·lapse en el segons perquè, en tots dos, sorgeix el conflicte entre la consciència del jutge i la llei.
La indiferència i tancament davant dels fets objectius, l’eliminació de qualsevol font d’informació que no vagi a favor dels plans d’un mateix o del seu grup, l’oblit dels mecanismes de control, ... el menyspreu de la realitat, pot tenir resultats catastròfics per negligència dels responsables de les institucions implicades.
Quan un grup de persones comparteix determinades idees que no superen els límits endogàmics del grup i aquest és refractari a fer front a la veritat pel sectarisme ideològic o el seu esperit corporatiu i, per exemple, insisteix en acusar de rebel·lió als líders del moviment independentista de Catalunya, sense poder encaixar la seva denúncia a la lògica, el sentit comú o el mateix dret espanyol, amb un xerrameca que degrada el sistema legal (poques vegades s’ha vist amb tanta claredat com els prejudicis ideològics i polítics s’imposen a una consideració racional i imparcial dels fets), s’infla una bombolla a la que només els que es troben dins veuen un «aixecament violent» que no va tenir lloc i revela el pobre abast i qualitat de la democràcia, perquè es limita la protesta, la resistència, la desobediència, i es confonen amb violència insurreccional. Només amb trucs i argúcies aconsegueixen que la protesta i la desobediència s’identifiquin amb un cop d’Estat. Només torçant els fets i deformant els conceptes es pot denunciar l’1 d’octubre per delicte de rebel·lió. L’acusació ha arribat a utilitzar les càrregues de la Policia com a prova de la violència del moviment per la independència catalana. Amb suma ironia l’acusació ha construït un mirall en el que inverteix les imatges de la violència per subvertir-les.
Només el màxim nivell de l’autoritat institucional dels que acusen ha permès mantenir la denúncia a pesar de no resistir un mínim de prova lògica, tenint en compte la barreja de corporativisme, ufanitat, superba i orgull nacional ferits que conté i el propòsit d’exemplaritat que els motiva i de deixar clares les penoses conseqüències que implica una estratègia unilateral rupturista.
Sia com sia, entre el raonament lògic i el retòric el jutge ha de resoldre en tot cas. Aquesta és la seva funció com a administrador de la Justícia, més enllà de l’aplicació formal de les normes o de l’expressió d’un ordre objectiu.
Júpiter, Hèrcules, Hermes, Ariel, Prometeu, disfressats amb la perversitat de Mephistopheles ... des de les venjatives Erinias al model de superpoderós demiürg, el jutge segueix guardant, mantenint i restaurant l’ordre de l’univers, de la natura, … i de la llei. Són els arquetips divins que, no obstant això (també en el present), amaguen la realitat subvertint-la amb ideologia, la presenten com imparcials i acceptables decisions que no ho són.
La Justícia ha d’aglutinar acte, regla i agent justos. L’acte just com a expressió de la correcta aplicació d’una norma per subsunció: un automatisme immune a tota confrontació emocional, representat per la hieràtica i impertorbable imatge amb la bena als ulls que presideix els tribunals de Justícia i ... per Júpiter la racionalitat extremadament deductiva i lineal del qual se supedita al mite del legislador racional, omniscient, omnipresent i universal que avui encarna el jutge convencional i tradicional de positivisme jurídic. És una concepció pròpia del formalisme legal del segle XIX i de la dogmàtica iusprivatista, que es fonamenta en el principi de separació de poders, afirmant la submissió del jutge a la llei, per reducció de l’acte d’aplicació del dret a la subsunció del cas (els fets) en la llei, el que hauria d’excloure la interpretació tenint en compte la claredat dels fets, afirmant els principis de plenitud i coherència de l’ordre jurídic (que només contempla casos fàcils), rebutjant l’equitat perquè la singularitat de cas concret és incompatible amb la universalitat de la regla.
Però la Justícia de l’acte i la conformitat formal de la llei són, per ser, incapaços de garantir un resultat just, el que obliga a recórrer a la ficció i a la inventiva, amb la finalitat d’evitar l’aplicació injusta de regles formalment justes.
Per a evitar-ho la Justícia ha de ser la regla, perquè amb ella es reforça la seguretat jurídica a través de la certesa que els casos successius seran resolts d’acord amb les que sent similars serveixin de precedents i evitin la discrecionalitat. Aquí el jutge guanya en activisme i supera la igualtat formal, facilitant la resolució de casos difícil, donant així rellevància a la equitat per a adaptar el dret a les particularitats de cas concret, obrint el pas als principis i a la analogia per a cobrir les llacunes, impedint la denegació de la Justícia. Com sia que, a l’igual que Júpiter no és neutral perquè oculta l’aplicació d’una despiadada ideologia (en el cas de jutge la del liberalisme capitalista burgés del s. XIX), l’aplicació del dret per el jutge constitucional, que garanteix els drets individuals hauria de recordar a l’esforçat, treballador i patidor Hèrcules, tot i que ha d’aplicar els principis, perquè pot incórrer en arbitrarietat.
Davant d’aquests defectes apareix l’agent just com el fidel de la balança de tota Justícia, que sorgeix per a realitzar actes justos aplicant les regles amb justícia (perquè, al parer de la societat, ni sempre ni totes són justes).
Per això s’ha de conjuminar la racionalitat amb l’emotivitat ja que és obligat justificar les seves resolucions. Afirmar que sempre hi ha, com a mínim, una resposta correcta, té el risc d’imposar una tirania de valors, el que ens porta a l’Hermes gran mediador, intèrpret i aplicador de les normes amb àmplies possibilitats i marges d’acció, dins els límits que imposa la seva obediència a Zeus (o el que és el mateix, al principi de legalitat, per tancar el pas a la creació lliure de dret a través de l’equitat, perquè la raonabilitat requereix, com Hermes, de la fidelitat a Zeus, perquè la raonabilitat requereix la racionalitat prèvia, el compliment de les normes, valors i principis de l’ordenament jurídic, I així donar suport a les decisions del jutge en criteris universalizatbles que permetien conseqüències socialment desitjables, racionals i raonablement fundades (respectant les regles de la lògica deductiva, els principis de la racionalitat pràctica –consistència, eficiència, coherència, generalització i sinceritat–, sense oblidar cap font de dret, prescindint de criteris morals, polítics, ... o alegals) per a, en definitiva, justificar l’aplicació del dret per al jutge.
El problema, en conclusió, se situa doncs a la baixa, nul·la o distorsionada atenció que la llei dedica a la valoració dels fets en pro del relat d’una història còmoda que permeti al jutge resoldre amb molt àmplia discreció en l’establiment dels fets per a subsumir-los en la norma aplicable (formalment justa però substancialment no), i impedint a la instància superior revisar el resultat dels fets provats. Tot amb l’aquiescència de les ufanes, superbes i reaccionàries institucions.
Les regles de la sana crítica no impedeixen que el jutge consideri (a la frontera entre la discrecionalitat i l’arbitrarietat) de manera desigual els fets i que confereixi major rellevància a uns que a d’altres (especialment en els casos que el seu coneixement i l’avaluació es limiten a l’existència d’una presumpció de veracitat derivades del mandat de la seva instrucció), el que és igual per permetre-li el que la llei vol evitar: que el jutge crei dret, i que així envaeixi l’àmbit parlamentari, creant normes d’aplicació retroactiva.
Finalment, una referència a l’Olympus dels déus, el tercer poder, el més preeminent quan se li fa confiança. També en la tradició bíblica el càrrec de jutge va ser idèntic al de governador o rei, perquè judicar va ser sinònim de regnar. Els jutges van ser realment els líders de les tribus precursores del poble d’Israel. D’acord amb els redactors dels llibres de l’antic testament, Jehovà els trucava directament en temps de necessitat, per a què alliberessin el seu poble dels seus opressors. Una vegada vençuts els enemics, els jutges seguien complint les funcions de governants, en la seva tribu o poble. La preeminència dels jutges també la trobem en els llegendaris jutges de Castella (Nuño Rasura i Laín Calvo emparentats amb el comte Fernán González i Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid), una de les històries mítiques constituents de Castella, que a més d’explicar els motius de la seva independència respecte al Regne de Lleó, és l’autèntica columna vertebral que enllaça altres històries llegendàries castellanes.
Aquesta referència enfocada al deure de control de jutges i magistrats permet observar com els partits polítics influeixen en l’elecció, en funció de criteris polítics abans que en mèrit i capacitat professional, dels membres del Consell General del Poder Judicial i com han aconseguit que el Suprem s’escori ideològicament. A més, l’ambient polític espanyol permet una justícia limitada, arbitrària i ideològica, ja que els mecanismes que preveu l’autocontrol de jutges i magistrats (i també dels fiscals) no són operatius. Són mecanismes associats a la por de reaccions polítiques i socials davant les seves decisions.
Estúpidament i amb gran miopia, partits de la dreta i mitjans de comunicació espanyols han operat a favor de la presó dels acusats amb una genuïna «querella catalana» per a la rebel·lió i així estant donant ales als jutges, aparentment predisposats a deteriorar encara més la reputació democràtica d’Espanya prioritzant la seva unitat per sobre de qualsevol altra consideració. El fre davant tan esperpèntic i grotesc disbarat i la injustícia de les acusacions portarà a la societat civil a prendre’s seriosament la democràcia, de forma que en ella no sigui possible judicar ningú per fets que no hagi comés.