L’agència de la capacitat o la capacitat d’agència
No pot ser, un altre organisme! No es preocupi, amic lector, no es tracta d’una entitat estatal, sinó d’un concepte... filosòfic, o polític, potser. Oh, no! Una altra vegada! Li demano paciència, lector estimadíssim, segur que aquest concepte l’ha experimentat en carn pròpia. O no ha sentit impotència quan el món es desplega al seu voltant, quan avança imparable, quan el seu entorn i la seva societat camina en una direcció que vostè creu equivocada i no pot fer res-absolutament-res? No és aquella frustració de no poder intervenir al destí propi l’origen en moltes ocasions de voler deixar-ho tot de banda i que les decisions les prengui altri i jo-ja-el-seguiré? La impossibilitat de prendre part de manera efectiva en les decisions col·lectives és el contrari del que plantejo al títol, és a dir, la incapacitat d’agència: el subjecte es queda en subjecte passiu i no en agent, no és un subjecte actiu, que pren part efectiva en la decisió. Però deixem-ho córrer, de moment.
Abans de començar, un experiment. Vull dir, que va ser en un experiment fet a classe de psicologia social –ja fa uns quants anys, en la flor de la joventut– quan vaig poder capir el sentit veritable d’això que se’n diu gregarisme. El professor ho havia plantejat molt bé. Sovint, els divendres al matí, que era quan fèiem la classe pràctica, preníem les carteres i les motxilles i caminàvem fins als jardins de Pedralbes. En aquell marc, amb el bon temps de la primavera, tot era més fàcil i el pudor, la vergonya i la mandra s’evaporaven. Allí, un d’aquells dies, se’ns proposà el següent. La classe es dividiria en dos grups: mentre el primer duia a terme l’experiment, el segon el controlaria i prendria notes del comportament del grup. Els qui feien l’experiment havien d’escollir dos líders. A continuació se’ls hi embenava els ulls. Aquests líders cecs havien de conduir la resta de persones–estructurades entre primeres, segones terceres i quartes files– a través d’un bosquet del parc, amb un terra irregular, pedres i arbres pel mig. I ho farien guiats pels propis membres del grup. Els llocs de cada un eren variables i podies fluctuar com volguessis, ara bé, si et trobaves més a prop dels líders, et podien sentir millor i hi havia més possibilitats que et fessin cas.
Iniciàrem el recorregut i tothom tenia una idea diferent que quin seria la millor manera d’arribar d’un punt a l’altre, i així ho feien saber. Des del principi hi va haver gent que se situà al darrere, tot i l’entusiasme. Els líders havien d’anar pas a pas consultant el grup, i aquest es començà a coordinar per bàndols. Uns creien que una ruta era millor que una altra. A poc a poc les primeres files es començaren a farcir d’aquells que més insistència posaven en animar als líders, fos el seu recorregut millor o pitjor, era igual, cridaven més, eren més efusius i felicitaven cada decisió dels líders. A mesura que passava el temps i avançàvem molts vam anar passant a la darrera fila i bàsicament ens era igual el recorregut que seguíssim. Ens era igual, hi havia tanta gent al davant que havíem perdut, fins i tot, la visibilitat. Érem gregaris als quals conduïen no sabíem ben bé on. Això sí, notàvem les pedres com qui més.
Extrapolant l’experiment –i salvant les distàncies– la pràctica ens mostrà el funcionament d’un règim democràtic liberal en el context mediterrani. Pensin si no en les nostres tendències a l’abstenció. Pensin en l’experiment quan sentin les declaracions de certs sectors i representants empresarials, i de l’efectivitat d’aquestes respecte les que pugui fer qualsevol altra associació o col·lectiu de treballadors, o cultural, o el que sigui. I pensin quan votin en el que hi ha més enllà del vot i què es pot fer més enllà del vot –encara que no s’enganyin, el vot és imprescindible. És una proposta, no una ordre.