PUBLICITAT

Una altra visió sobre l’avortament

Ja fa temps que es parla d’aquest tema i darrerament s’ha intensificat el debat. A la gent li preocupa aquesta qüestió i són molts els que han publicat la seva opinió al respecte. Això és símptoma, com sempre defenso, d’una societat compromesa amb el seu país i que sent el neguit d’involucrar-s’hi activament, sovint, més que alguns dels nostres representants, que prefereixen mirar cap un altre costat. Així que no seré menys, i procuraré aportar-hi el meu granet de sorra.


Sempre que algú defensa o s’oposa al «dret a l’avortament» es remet directament a la Llei, a la Constitució o al sistema institucional d’Andorra. Hem de ser realistes i reconèixer que amb l’actual Constitució no tenim massa marge d’actuació. M’agradaria anar un pel més lluny, mirem cap a fora. Què ens diu el món al respecte?


Malauradament som cuers a nivell europeu en quant a legislació d’aquests drets, i a nivell mundial formem part d’un club cada cop més exclusiu de països que no tant sols prohibeix la interrupció voluntària de l’embaràs sinó que també preveu penes d’arrest per a la dona i presó i inhabilitació per aquell qui l’assisteix. Tampoc podem oblidar que, com a membres de les Nacions Unides, som signataris de diversos tractats i acords internacionals que queden establerts dins el nostre ordenament jurídic, i per tant, som susceptibles i estem sotmesos a tota classe d’informes, recomanacions i exàmens realitzats pels diversos Comitès que té la ONU. Un bon exemple és l’informe que vàrem rebre per part del Comitè per a la Eliminació de la Discriminació contra la Dona del dia 28 d’octubre del 2013, publicat al web de les Nacions Unides. Un informe molt explícit a l’apartat de salut pel que fa al tema que avui ens ocupa, on, cito textualment, «es fa notar amb preocupació la penalització de l’avortament, inclús quan existeix risc per la vida o la salut de la dona embarassada i la interpretació del dret a la vida de la Constitució com una limitació dels drets de la salut sexual i reproductiva de les dones» i en consonància amb aquesta valoració, ens recomana que «es despenalitzi l’avortament i se’n faciliti legalment l’accés en casos de risc per a la vida o la salut de la dona embarassada, violació, incest i malformació greu del fetus».


Partint d’aquesta base, podem afirmar que el Dret Internacional ens està dient que la nostra Constitució, amb la coneguda frase de «es reconeix el dret a la vida i la protegeix plenament en les seves diferents fases» de l’Article 8.1, xoca amb els drets de la salut sexual i reproductiva de les dones, per conseqüent, també xoca amb d’altres articles de la mateixa Carta Magna, com el 3.4 on s’integren els tractats i acords internacionals dins l’ordenament jurídic o l’article 5, sobre la vigència de la Declaració Universal dels Drets Humans a Andorra. Aquesta declaració, que per mi esdevé la màxima fita assolida per la humanitat del Segle XX, proclama a l’article 3 que «tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de la seva persona», per tant una legislació que pot posar en risc la salut i fins i tot la vida d’una dona al prohibir-li la interrupció de l’embaràs, atempta directament contra aquesta Declaració recollida dins la nostra Constitució. 


Com a detall semàntic d’aquest article, m’intriga el fet de que es parli d’individu, o de everyone, en la seva versió original. Un terme potser massa genèric per una proclama d’aquestes dimensions, perquè si entenem la paraula individu com a «persona considerada independentment de la resta», com ens diu al diccionari, potser hauríem d’identificar primer quan podem considerar una persona independentment de la resta. La ciència no té un criteri unificat i definitiu sobre aquest afer, però si ens endinsem una mica en aquest afer, ràpidament veiem que la doctrina més acceptada, d’entre altres, per la OMS, ens parla de la consideració de persona dins el ventre de la mare quan l’embrió ha desenvolupat la cavitat intra-craneal i el sistema nerviós, aquest fet succeeix aproximadament a la setmana 14, i és quan el nonat pot començar a percebre quelcom a nivell sensorial. Per tant, el caràcter d’individu titular d’aquest dret a la vida, el podríem aplicar segons aquest criteri. Personalment, trobo molt correcta aquesta consideració, però entenc la diversitat d’opinions. El que sí que crec irrefutable, és el dret a la seguretat de la seva persona que també garanteix l’article 3 de la DUDH i que les dones a Andorra veuen vulnerat per dita prohibició. 


Tornem a l’articulat constitucional que es pot veure afectat per la mateixa Constitució (valgui la redundància), anem a allò relatiu a les creences, doncs d’aquí és d’on emana principalment aquest conflicte. L’article 11.2 referent a la llibertat de credo és molt interessant ja que limita el mateix dret si per l’exercici d’aquest, es pot afectar, entre altres coses, «la salut, els drets i les llibertats fonamentals de les altres persones». Doncs bé, no podria ser que a causa de dita llibertat que posseeix, entre d’altres, l’Església i el nostre Copríncep Episcopal, s’estigui vulnerant aquest article pel fet d’impedir una legislació favorable al respecte? Ho deixo a l’aire...


D’altra banda, m’agradaria trencar una llança en defensa del nostre copríncep ja que darrerament ha sigut atacat com a institució i fins i tot a nivell personal i no comparteixo en absolut aquesta manera de fer. En primer lloc, perquè el problema no rau en la seva persona, malgrat la figura del copríncep recau a títol personal i exclusiu, al Bisbe d’Urgell (Art.43.2 CA), els Bisbes són designats i consagrats lliurement d’entre els sacerdots pel Sant Pare i lògicament s’hauran de regir pel dogma que des del Vaticà es predica. I aquí entrem en matèria.
El Vaticà, com a Estat i màxima autoritat del cristianisme, a sorpresa de molts, mai ha signat la Declaració Universal dels Drets Humans ni els diversos tractats en matèria de drets civils, socials, polítics, econòmics o culturals, per tant, a nivell internacional, no pot ser considerat un Estat de Dret, malgrat sigui membre associat com a observador de la ONU. És cert que l’Església es regeix pel Dret Canònic, i ningú es pot interposar en que així sigui dins el seu regim intern. No obstant, des del moment en que una figura de l’Església esdevé Cap d’Estat d’un País Sobirà, Democràtic i de Dret, com succeeix a Andorra, l’actual successor de Sant Pere, per mitjà del seu Bisbe, hauria de donar exemple d’allò que sempre predica: generositat, altruisme, bondat... i permetre al poble andorrà avançar lliure i sobiranament com a Estat modern sense posar-nos a l’altre costat de la balança la continuïtat o no del Coprincipat.


La Bíblia ens parla d’una ocasió on Jesús explicà als seus deixebles que d’entre els pagans, hi han líders que es creuen amb dret a governar amb tirania els seus súbdits i els grans fan sentir la seva autoritat sobre ells. Però que els seus deixebles no serien així, al contrari, que el que vulgui ser gran haurà de servir a la resta, i qui d’aquests vulgui ser el primer, haurà de ser l’esclau dels demés... (Sant Marc 10:43-45)
No trobo millor ocasió per demanar a l’Església que no vulgui ser la «gran» que s’imposa a la resta, sinó aquella que serveix als altres. El nostre país és petit però compromès amb el seu poble, un poble que sent un profund respecte i agraïment per la institució del Bisbat d’Urgell, com a part del nostre Coprincipat, per haver contribuït els darrers vuit segles a fer que Andorra sigui el que ésser. Però en aquests instants tenim un neguit important, uns objectius a assolir en matèria de drets i llibertats, i volem fer-ho sense sentir-nos obligats a elegir entre la voluntat del poble o el Coprincipat.


El poble ha de tenir la veu. Penso fermament que Andorra s’ha de presentar al Vaticà amb resultats inqüestionables d’un referèndum realitzat amb totes les de la llei. I també amb una declaració oficial que la voluntat d’Andorra és la de mantenir les actuals institucions i el vincle amb el Bisbat d’Urgell però que tenim la obligació moral i legal d’avançar en els drets de la dona i que per això necessitem l’ajut de l’Església i de l’Estat del Vaticà, soci nostre de les Nacions Unides i Estat estretament vinculat a la nostra història. Si anem amb tot això, no hauríem d’obtenir una resposta negativa. I en el supòsit que així sigui, ja estudiarem la resta d’opcions que tenim com a poble sobirà. En tot cas, tindrem la consciència tranquil·la d’haver fet tot el possible per mantenir aquest Status Quo que tant apreciem. 

 

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT